El bloc d'en Carles Pàramo

LA MORENITA

2011-09-18T07:50:00.000-07:00

Existe un consenso catalán pero se imponen criterios ajenos a la realidad catalana

Jordi Barbeta
La Vanguardia de 18/09/2011 - 00:00h

Juro por mi madre que me causaría una preocupación enorme que mis hijos no supieran hablar correctamente el castellano. Tampoco conozco a ningún padre, ni a ninguna madre de Catalunya, por muy de la ceba que sean, que no quiera que sus hijos dominen cuantos más idiomas mejor... Cuando hay que verbalizar lo obvio, señal de que triunfa lo absurdo. La cuestión de fondo no es qué ocurre con el castellano en Catalunya, sino qué futuro tiene el catalán. Si queremos que el catalán siga siendo una lengua viva o preferimos que desaparezca, y esa es una decisión política que corresponde a la mayoría social. El dilema político es qué mayoría social debe decidir, la que vive en Catalunya o la que no.

Porque otra obviedad es que si el catalán deja de ser la lengua de referencia en la escuela y no se da la oportunidad de aprenderlo bien a las nuevas generaciones y a los hijos de la inmigración –han llegado un millón de extranjeros en menos de una década– la lengua propia de Catalunya se convertirá en un residuo folklórico. Es cierto que el día que el catalán desaparezca, Montserrat seguirá en su sitio y también la Moreneta, aunque entonces quizá la llamen la Morenita, pero a la mayoría de los ciudadanos de Catalunya esa posibilidad les entristece tanto que intentan evitarla. En eso no son muy raros. Los franceses, los alemanes y los españoles hacen mucho más en defensa de su lengua.

En 1978 la mayoría social y política catalana convenció a la mayoría social y política española y ambas decidieron poner en la Constitución que el catalán no sólo debía ser una lengua viva, sino que para ello había que tratarla "con respeto" y dedicarle una "especial protección". (Artículo 3.3). Ahora parece que la mayoría social y política española se ha arrepentido de aquello a tenor de cómo han actuado el Gobierno, las Cortes y la Justicia españoles. El Ejecutivo de Zapatero optó por regular por decreto la enseñanza del castellano en Catalunya y el Tribunal Constitucional ha sentenciado que en Catalunya es obligatorio conocer el castellano pero no el catalán, pese a que los catalanes votaron equiparar ambas lenguas.

En Catalunya la inmersión lingüística ha dado buenos resultados de convivencia, la prueba es que no hay más de media docena de familias que apelan al inaudito derecho a negarse a que sus hijos aprendan la lengua propia del país donde viven... Así que un asunto que afecta a la lengua propia de Catalunya y a la convivencia de los ciudadanos de Catalunya sería de sentido común que se abordara y decidiera desde los criterios que han generado el consenso catalán. Sin embargo, se imponen criterios y jueces ajenos a la realidad catalana, que han sustituido el mandato constitucional de "respeto y protección" por una irritación con el catalán y, sobre todo, con el consenso. Y se entrometen para romperlo... no sea que de repente los ciudadanos de Catalunya que hablan catalán y que hablan castellano se pongan de acuerdo... en lo de la pasta que se va y no vuelve.

ALEMANYA VA EN CAP EN QUAN A RECUPERACIÓ ECONÒMICA

2011-09-16T07:45:00.000-07:00

Michael Brandenburg, ofrece empleos en Alemania a profesionales españoles

"En Alemania también pagamos con autoestima"

Hace años liquidamos nuestra tradición de aprendizaje gremial al sacar la formación de las empresas para confinarla en las aulas. Y perdió prestigio: parecía que sólo estudiaba FP quien no podía entrar en la masificada universidad. El resultado es que hoy somos la gran potencia europea en paro juvenil. Brandenburg explica cómo Alemania supo adaptar su formación gremial a las necesidades de la industria. Imitémosles: ¿no sería mejor que nuestros jóvenes aprendieran en una empresa ya desde los 16 años? Además de ofrecer empleos en Alemania, Brandenburg ayuda a profesionales en Iese y Resonance Consultants a "reinventarse", como se reinventó él al venir a Barcelona.

La economía alemana pierde cada año 110.000 empleados porque nuestra demografía –cada vez tenemos menos jóvenes– no es suficiente para atender las necesidades de nuestra industria.

¿Qué tipo de empleados necesitan?
Sobre todo ingenieros, pero también médicos, enfermeras y técnicos de todo tipo.

¿Todos con alto nivel de formación?
También nos faltan aprendices, que ya formaríamos nosotros. Estamos trabajando precisamente en un programa para llevar aprendices españoles a Alemania.

La canciller Merkel habló de llevarse 200.000 trabajadores españoles.
Hubo desmentidos y polémica al respecto, pero lo importante no es qué dijo, sino que Alemania los necesita. Y aquí están en paro.

¿Por qué se va a ir un profesional español a Alemania?
Para empezar por el sueldo: un ingeniero en su primer año puede llegar a los 3.000 euros al mes cuando aquí los becarios raramente alcanzan los 1.000.

Ya es un motivo.
Pero no el único; ni siquiera el más importante. Los profesionales españoles que ya trabajan en Alemania me confirman que lo que más aprecian es que les valoren. Y allí les aprecian, porque son escasos y las ingenierías españolas tienen prestigio. En Alemania también pagamos con autoestima.

¿Sabe lo que nos cuesta a los contribuyentes españoles formar a un ingeniero?
Mucho. Lo sé, pero esa inversión se pierde si no encuentra empleo o si en ese trabajo no se aprovecha y mejora su formación.

¿Y en Alemania sí que la aprovechan?
Allí la inversión en innovación es una prioridad. Y no sólo en grandes multinacionales, también las múltiples empresas medianas –de 600 a 800 empleados– invierten mucho y regularmente en I+D. Por eso tantas son líderes mundiales en nichos especializados. La experiencia y formación que el profesional español adquiera en ellas servirá aquí.

¿Cómo?
Tras unos años de acumular dinero, conocimientos y autoestima en Alemania ese profesional puede volver a reinvertirlos aquí.

¿Tras jubilarse? ¿A cobrar la pensión?
Me gustaría ser muy realista. Alemania no es un paraíso: también tiene sus problemas.

Ustedes incumplieron en su día sus compromisos financieros con la UE.
Y hay regiones del Este que sufren un paro de hasta un 13 por ciento. Además, no todas las ofertas son de grandes multinacionales en ciudades de moda. Muchas son para empresas medianas ubicadas en pueblos donde tras el horario laboral los empleados no podrán gozar de un ocio cosmopolita, aunque sí, desde luego, de alta calidad de vida.

¿Cuáles son los defectos y las virtudes de la empresa alemana?
Su principal virtud es su apuesta por el largo plazo: planifica e invierte en innovación, Muchas empresas familiares reservan hasta el... ¡seis por ciento! de sus beneficios para investigación y desarrollo. Ese dinero daría para muchos caprichos si la familia propietaria prefiriera gastárselo en lujos.

¿Qué les falla a sus empresas?
Los alemanes confiamos en nuestras autoridades e instituciones sin cuestionar ni criticar sus directrices. Creemos que quien nos manda siempre tiene razón y, a veces, podríamos rectificar a nuestros dirigentes y evitar que, cuando ellos se equivoquen, también nos equivoquemos nosotros con ellos.

¿Eso es todo?
Tendemos a ser pesimistas y negativos: los alemanes somos capaces de ver defectos hasta en el árbol de Navidad.

¿Por qué el paro juvenil es aquí del 40 por ciento y en Alemania, inexistente?
Porque hemos adaptado nuestra tradición de formación gremial a la empresa moderna. La llamamos enseñanza dual, porque en ella colaboran los institutos y las empresas.

¿Cómo?
Cada institución hace lo que sabe hacer mejor: el instituto enseña teoría y la empresa explica cómo aplicarla a sus necesidades productivas. Cuando los aprendices tienen 16 años, las empresas ya les hacen contratos de formación, los lehrlings vertrag.

¿Y les pagan?
Entre 350 y 550 euros mensuales del primer al tercer año. Así el joven aprende en la empresa a trabajar con calidad, con planes y manuales enfocados al proceso productivo en continua adaptación y mejora.

Algo que un instituto no enseña.
Pero sí puede ir adaptando la teoría a esas necesidades productivas. Y es lo que hace durante 10 horas semanales, que complementan las de formación en la empresa.

¿Cuándo se supera el aprendizaje?
Cuando el aprendiz supera el examen de las cámaras de comercio para ser geselle. Con ese reconocimiento, llega hasta triplicar su sueldo inicial y la empresa empieza a cuidarlo todavía más, ya que se le considera un facharbeiter, un trabajador cualificado.

¿Y si quiere perfeccionarse?
El geselle puede llegar a maister, tras superar otro exigente examen gremial y, una vez en posesión de ese titulo, ya está preparado para montar su pequeño taller o empresa y además se le permite tutelar y enseñar a sus propios aprendices.

¿Y si quiere ir a la universidad?
Siempre puede, además, preparar el abitur, bachillerato nocturno. Muchos presidentes de empresa fueron aprendices y lo superaron para ser universitarios.

LA VANUARDIA 16/09/2011 - 00:00

Lluís Amiguet

EL ABRAZO DEL PP

2011-06-20T13:04:00.000-07:00

La apuesta actual de Montilla y Nadal recuerda demasiado la de Reventós en 1980, salvando todas las distancias

Francesc - Marc Álvaro La Vanguardia de 20/06/2011

A cara o cruz. Podrían escribir por las paredes algo como "¡Partido o muerte, venceremos!". Dentro del PSC, se ha impuesto la línea dura de aquellos que quieren atravesar el desierto sin ningún tipo de colaboración con una CiU que acumula un nivel de poder institucional que nunca había tenido. La estrategia de los spin doctors de la calle Nicaragua para salir del pozo es estirar el hilo de un axioma clásico de la política indígena: el PP es el coco y no se puede hacer nada con los populares. Aunque, como recordó el conseller Mas-Colell, en el País Vasco los socialistas son socios de aquellos que aquí demonizan. Y, añado yo, en Madrid, PP y PSOE están muy de acuerdo en la tira de asuntos que bloquean la capacidad de decisión y las oportunidades de los catalanes. La apuesta actual de Montilla y Nadal recuerda demasiado la de Reventós en 1980, salvando todas las distancias. Aquella resultó nefasta para el PSC.

El hecho es que el Govern de Mas y CiU sólo disponen del PP para sacar adelante el día a día sin tener que convocar nuevas elecciones. La aprobación de los presupuestos solemniza esta realidad, que también se ve en los pactos en la Diputación de Barcelona. ERC podría tener un papel en la gobernabilidad, pero su delicada situación no permite, por ahora, muchas seguridades. Los socialistas han conseguido aquello que querían: se automarginan a cambio de poder mostrar la foto de una CiU que va del brazo del PP. Es una actitud que recuerda aquellas autolesiones que se infligen los niños malcriados para poner en evidencia a los padres. ¿Entenderán los sectores más razonables del PSC esta irresponsabilidad? Con esto, los socialistas regalan todo el centro a CiU (mientras parte de sus votantes huyen al PP y PxC) y se van a competir con ICV por un minifundio.

Bailar sólo con el PP es incómodo para CiU. Porque recuerda la falta de cintura convergente del 2000 con Aznar y porque, hoy, los populares van sobrados, como demuestra la gesticulación de Alicia Sánchez-Camacho con la escuela y la lengua, una demagogia para contentar a antiguos votantes de Ciutadans y pantanos afines. Se adivina una pinza que a Mas le dolerá: mientras el PSC lo acusará de ser cautivo de los populares, el PP hará exhibiciones de fuerza que los nacionalistas tendrán que aguantar estoicamente. Si como dicen las encuestas Rajoy será el futuro presidente, habrá que ver cómo Mas y Duran Lleida reformulan una relación que, en este momento, es tan arriesgada como imprescindible. Hace meses que lo repetimos: una mayoría absoluta del PP condenaría a CiU (y al Govern) a soportar aquello que en las Españas llaman un trágala.

Oriol Pujol apunta una idea sugerente y polémica: hacer de CiU "abiertamente un partido nacional catalán, con mucho menos comportamiento de partido lobby en Madrid". Si Rajoy no quiere hablar de nada parecido al concierto económico, el gen de la hiperresponsabilidad convergente quizás empezará a caducar. Y será el momento de la imaginación.

ROSES, en positiu

2011-06-03T07:49:00.000-07:00

A Roses hem d’estar il•lusionats, l’escenari que s’ha creat ens fa veure finalment podem arribar a tenir un govern en positiu. Amb els resultats a la vista es demostra que la ciutadania ha votat estabilitat i eficàcia. És evident que aquesta vegada les urnes han parlat en un marc molt diferent al del 2007, la campanya ha estat prou neta.
Els representats electes, ens veiem obligats a actuar posant el comptador a zero i amb els peus ben posats a terra, a actuar amb la voluntat de fer possible un govern amb autoritat legal i moral suficient per a assumir el lideratge indiscutible, no sols legal sinó moral. Els problemes són seriosos i la urgència és total. El programa que varem proposar als electors està exposat públicament i tothom pot constatar que va en aquesta direcció. Al nostre programa cal afegir-hi les cinquanta mesures anticrisi que ja en el 2009 varem posar a disposició del govern. Aquestes propostes, posades al dia, continuen essent vàlides com a full de ruta.
Un rumb que va en una direcció clara, mantenir i crear llocs de treball i fer-ho escoltant la gent. Volem promoure una nova forma de governar. Són els dos compromisos als que ens devem però n’hi ha un altre que proposem, també molt important. Estem intentant posar les bases per a una autèntica regeneració de la política per que és evident que el mon ha canviat i molt, i ens equivocarem si no actuem d’acord amb els nous signes.
El nou Consistori es constituirà el dia 11 de juny, s’elegirà alcalde o alcaldessa i a continuació, aquest o aquesta, haurà de formar el nou govern. Fins no arribem a aquest moment, tots estem parlant amb tots, per a valorar les diferents possibilitats. Govern en solitari, amb les dificultats afegides al panorama que tots sabem molt difícil o govern amb majoria que faci més eficaç la gestió?, aquesta és la qüestió. Qui això signa ha passat per totes les experiències i recomano, ferventment, l’entesa o el pacte, en positiu i transparent, com no podria ser d’altra manera. Cada u posat en el seu lloc, lleial amb el seu electorat però pensant en el conjunt dels ciutadans, també en els que no van a votar o els que ho fan en blanc. Cal retornar la confiança i el prestigi a la política.
Per aconseguir l’eficàcia l’estabilitat és bàsica i els ciutadans ens ho reclamen. Estabilitat i eficàcia per atendre la màxima urgència, la lluita contra els greus problemes familiars i personals que genera l’atur. De tots els polítics en general i dels locals en especial, essent els més propers, es reclama seriositat i coherència i ens reclamen siguem capaços d’entendre’ns i en això estem.
CiU te el suport majoritari de les urnes, la nostra posició ideològica és central i la nostra història de pactes demostra que tenim un tarannà dialogant. Des del primer dia ja ens varem posar a treballar per a arribar a acords. Des d’aquesta posicionament hem parlat, primer amb el Partit Popular i després amb Gent del Poble–AM. El PSC ens ha ajornat la cita que ens havien donat per dimecres passat i estem esperant. Amb els primers i els segons hem parlat amb el programa de govern sobre la taula, sense fer cap oferiment que anés més enllà que demanar es sumin al servei efectiu formant govern i a fer-ho el més ràpid possible sota un programa que sumi els objectius prioritaris de tots els grups que hem resultat elegits.
En tot cas, passi el que passi, és el moment de donar les gràcies a tothom qui ha contribuït a que avui el panorama de Roses és vegi amb més claredat i a tothom que ha volgut i vol contribuir a que l’esperança de tenir un govern en positiu es faci realitat.

Carles Pàramo i Ponsetí, electe.
Publicat al periòdic Hora Nova, de data d'avui 3 de juny del 2011

MEDITACIÓN FUERA DE LAS PLAZAS

2011-06-01T07:03:00.000-07:00

Francesc - Marc Álvaro,

La Vanguardia de 31 maig 2011

Apuntes sobre las acampadas: 1. Piensan que nosotros, los que no estamos en ellas, somos idiotas y no nos enteramos. Es la premisa principal y más fuerte de este movimiento que ha ocupado las plazas. Una premisa que alimenta todos los argumentos, falacias incluidas, que se repiten cada día, en asambleas y a través de las redes sociales. Una premisa peligrosa, tóxica y destructiva que conduce esta protesta –llena inicialmente de ciudadanos de buena fe– a los abismos del pensamiento totalitario: la mayoría silenciosa no sabe nada, la minoría activa y transformadora tiene la razón. El menosprecio, la soberbia y la superioridad moral que exhiben los líderes (informales, cambiantes, espirituales y tácitos) de este fenómeno son una ofensa y, ante eso, hay que plantar cara. No acepto ni un día más que me traten de imbécil por el hecho de votar cada cuatro años y por pensar que la democracia que tenemos, con todas sus imperfecciones y defectos, es el sistema menos malo para organizar la convivencia colectiva. Ellos tienen todo el derecho del mundo a impugnar la democracia parlamentaria y el sistema de libre mercado, pero no pueden afirmar que la ciudadanía que no comparte sus consignas vive secuestrada. Si lo hacen, se excluyen del diálogo democrático, se encierran en el monólogo autosatisfecho. El respeto por el otro es condición indispensable para cualquier empresa humana. Si su revolución, revuelta o festival no lo tiene presente, ya sabemos qué tipo de oscura meta tienen en la cabeza los que la alimentan.

2. ¿De qué indignación estamos hablando? Indignados es la etiqueta que se han puesto a sí mismos –con la ayuda de los medios– los reunidos en estas protestas. Perfecto. Pero la indignación no es una ni de un solo color. Yo estoy indignado desde hace un montón de años. ¿Causas? No tengo espacio para todas, pero mencionaré algunas: porque como catalán estoy discriminado negativamente y cada día por el Estado que sostengo; porque como ciudadano he tenido que soportar políticos de una incompetencia clamorosa; porque tengo que aguantar conciudadanos que hacen lo que no dicen y dicen lo que no hacen y, además, quieren darme lecciones de ética; porque no hay manera de remover ciertas castas sindicales, patronales y corporativas que van viviendo del cuento desde hace décadas; porque somos una sociedad donde la aspiración principal es convertirse en funcionario pero, a la vez, despotricamos de la administración; porque nos escandaliza la corrupción política pero callamos ante las mil corrupciones de nuestra vida cotidiana, etcétera. Motivos para indignarse siempre hay y, en estos momentos, más que nunca. Pero no rebajaremos el 40% de paro juvenil con grandes frases ni durmiendo en un parterre, hará falta espabilarse, y hacerlo desde el realismo. Más que leer Stéphane Hessel, los indignados tendrían que estudiar a Tony Judt, un socialdemócrata lúcido y alérgico a las simplificaciones.

3. Los que dicen hablar en nombre de las acampadas, tarde o temprano, comparan esto de aquí con fenómenos de otros lugares o épocas. Y las comparaciones resultan, más que odiosas, completamente absurdas, ridículas. ¿Es lo mismo una dictadura militar que el sistema político que hoy tenemos en España? La respuesta, para cualquier persona informada, es rotunda. Pero ellos, en cambio, repiten que, en esencia, todo es igual de nefasto. Por elevación, todo es una gran mierda. Les da igual que aquí puedas expresarte y votar y que allí te encierren porque el vecino ha declarado que eres un elemento sospechoso. Les da igual que aquí tengas asegurada la escuela, la cobertura sanitaria y una pensión y que allí vivas en la miseria más descarnada. Toda esta música apocalíptica está bien aliñada con teorías conspiratorias, de gran efectismo; si te falta un cacho de verdad, cita al Club Bilderberg, que siempre proporciona buen aroma.

4. Más que el fondo, en estas acampadas lo importante es la forma. Todo es más estético que estrictamente ideológico, aunque esto suene paradójico. Escenificar algo que recuerde las iconografías de la revolución, la reciente de los países del norte de África o la más clásica del Mayo francés, todo depende de los gustos de cada momento. Los medios de comunicación contribuyen poderosamente a facilitar este sesgo a una masa encantada de verse reflejada y amplificada como por arte de magia. Digámoslo claro: sin las televisiones, el éxito de las acampadas sería menor, incluso teniendo presente el papel de las redes sociales. Hay una borrachera mediática que impregna el acontecimiento y desfigura sus proporciones. El criterio de representación de minorías y mayorías queda en suspenso. Esta fascinación por el teatro de la revuelta incluye –es importante– las imágenes de violencia y la épica que puede derivarse de ahí. Un sector de los congregados en plaza Catalunya –no todos– celebró que, finalmente, la policía actuase, lo cual proporcionaba la parte del relato fácil que les faltaba.

5. El rechazo al hecho nacional catalán y su agenda exhibido por la acampada de Barcelona no es nada nuevo. Responde a la tradición de la extrema izquierda local, aquella que, en la transición, hablaba del catalanismo como “residuo pequeñoburgués” que destruía “la causa del internacionalismo proletario”. Lo que me hace gracia es la sorpresa ingenua de los sectores más jóvenes y alternativos del independentismo, ansiosos de conseguir el favor de los indignados. Ahora no lo llaman internacionalismo proletario sino revuelta global, pero resulta tan españolizador y provinciano como en 1977.

6. La falta de sentido del humor siempre da miedo. He detectado –sobre todo por internet y Twitter– que hay demasiados acampados que no soportan la crítica y todavía menos si se hace con espíritu satírico. Cuidado, porque cuando falla el sentido del humor y la tolerancia, asoma la oreja del fanatismo. Si desean cambiar el mundo, antes tendrán que reírse un poco de sí mismos.

nota: no se si aquest article està escrit originalment en català o castellà, la versió catalana no l'he sabut trobar a la xarxa.

CAMPANYA NETA . . . CAMPANYA AVORRIDA?

2011-05-17T07:37:00.001-07:00

Es lamentava algú de que, enguany, no es nota que tinguem eleccions faltant tants pocs dies. A pesar de la gran quantitat de cartells que hi ha, diuen, no hi ha ambient. Que no se’n parla de la política i que estem tots molt ensopits.

Crec que no és cert del tot, els mitjans de comunicació publiquen cada dia les noticies que van apareixent sobre el procés electoral i la gent en parla i molt, però amb una serenor que fa quatre anys no hi havia.

A Roses, fa quatre anys que passava?, per que la crispació que es vivia i, enguany, , per què la serenitat?. Doncs per que qui marca la pauta de les eleccions, òbviament és l’oposició qui, en funció o proporcionalment a les seves ànsies de poder utilitza un sistema o altra per a poder-lo guanyar.

Les ànsies de poder, per ambició personal uns i per poder fer un POUM a mida els altres, plegats i havent-ho lligat tot, varen engegar la pitjor campanya que s’ha vist mai a Roses, a l’Empordà i la resta de municipis catalans. El tot si val, curosament difós a través d’Internet més que interès el que va despertar va ser el morbo.

Avui la gent sap llegir Internet, ja sabem que qui parla a través de les web no és Déu i sabem que darrere cada “anònim” no sempre hi ha el típic personatge tímid i esporuguit. Tristament ha calgut recordar que els innocents no tenen l’obligació de demostrar que ho són i tristament, una mica massa tard i no del tot, ningú ha pogut demostrar cap ni una de les moltes acusacions i injúries que tan varen influir en el resultat.

Tenim una campanya neta o avorrida?, fins abans d’ahir podríem dir que era neta però sembla que algú ha perdut els nervis i torna a seguir el mateix camí, metafòricament i digitalment parlant, de fa quatre anys. Ara sense ser anònim però amb la mateixa mala llet. El meu pare sempre deia que la cabra siempre tira al monte.

La campanya no és avorrida, ha estat neta bàsicament per que els qui ara estan a l’oposició, CiU, no anem pel camí de la desqualificació i propugnen el canvi en positiu. Aquesta és la diferència. Sí, volem i estem disposats a tornar al govern, és clar, però no ho farem a qualsevol preu. Mai ha estat aquest el nostre camí.

Ens presentem amb coherència. Si en el seu dia, CiU, va donar suport a un govern del PSC i anys més tard varem votar un alcalde del PP i més tard varem governar aliats amb ERC, quatre anys tot i haver obtingut la majoria absoluta, demostrem una generositat política que, malauradament, no és comuna.

Presentem les nostres propostes en el que esperem sigui el programa de govern pel mandat 2011-2015 i d’entre totes en prioritzem dues, la primera, treballar, per a que tothom pugui treballar, i la segona, escoltar, també molt important. Cal començar per convocar un referèndum per a que el poble digui la seva sobre on ubicar un aparcament i com finançar-lo. L’actual govern, PSC, GIR, PP i ICV, ha aprovat una proposta que contempla que tothom de Roses pagui per aparcar i nosaltres hi estem en contra.

Serenitat i positivitat és el to que hem donat a aquesta campanya. CiU ja no és l’ase dels cops de fa quatre anys i portant la iniciativa.

El canvi en positiu i més per Roses són els eslògans de CiU i en això estem. La nostra candidatura és el resultat del consens entre CDC i UDC per a formar, no una llista sinó, un equip de persones i tenim un programa realista, fruit de les converses mantingudes amb més de trenta entitats, associacions i institucions rosinques, amb totes les organitzacions empresarials i amb nombrosos autònoms, treballadors i professionals. Volem servir i per a fer-ho cal saber escoltar i cal voluntat de complir els compromisos i en això estem. No fem promeses, oferim un contracte ètic.

publicat a Hora Nova de 17 de maig del 2011

MISSATGE REBUT EN EL FEISBUC

2011-05-16T22:46:00.000-07:00

Antonio Hola Carles t’escric per donar-vos les gracies, a tu i al teu grup, per l’acte d’aquest migdia i per haver portat a Roses un personatge de la talla del president Pujol. Ha sigut tota una lliço ,i no parlo només de politica. Segur que a Roses no li aniria gens malament “joves” com ell. El seu missatge ha estat molt clar, molt precis i al mateix temps senzill. Val a dir que tampoc ha sigut gens electoralista, sino que ha semblat mes una d’aquestes conferències que el president Pujol està acostumat a fer a les universitats de mig mon, que un miting per recolzar un candidatura a una setmana de les eleccions. Segur que fer arribar el seu discurs a la gent jove de Roses faria canviar un mica aquesta tendència de “passar” de la politica , que per una altra banda no està del tot injustificada.
No vull allargar-me més, perque només volia donar les gracies. Pero volia fer-te només una pregunta. Antonio Gaudi deia que un bon arquitecte era aquell que es passejava pel passadis d’una casa que encara ni tan sols s’havia començat a construir, que obria la porta d’un armari que encara ni tan sols estava fabricat i que veia la llum que entrava per la finestra, on encara no hi havia finestra. Després d’escoltar el president Pujol tinc la sensacio que fa més de trenta anys quan va assumir la presidència de la Generalitat ell ja savia que a Roses tindriem un teatre, cinc escoles, dos instituts, a Figueres un Hospital, ... (i que en Maverick seria un crack de les motos!!!).
I ara la pregunta: Com és la Roses del 2015? Tu la veus?

Moltes gràcies i felicitats.

P.D.:dos perles de la xerrada d'avui "un govern ha de ser sincer" i "no val amb treballar també hem de ser seriosos".Tan dificil és?

Resposta
Antonio, gràcies també a tu per venir. Tens raó, per a mi, en trenta anys de seguir mitings i actes electorals, ahir va ser l'acte més entranyable al que he assistit. Molts joves que estaven tancats a les aules dels instituts haurien aprés allà, al teatre, una de les lliçons més convenients de la vida, veure el mon tal com és, no com voldriem que fos.
No havia llegit mai la referència que fas d'en Gaudí, impresionant, és així com va. No és ser visionari, no, es tracta de tenir imaginació per veure allò que voldrias arribar a fer.
El President Pujol, de molt petit, veient la Catalunya en ruines que tenia al davant, va decidir que allò no podia continuar i que calia treballar per ensortir-se'n. Llavores va començar a imaginar, a veure, com seria, ep!, si treballava per aconseguir-ho. Visionaris, no, persones convençudes de que volen i poden arribar on es proposen, un i altre, treballant.
Antonio, el meu nivell és, molt i molt més baixa però sí, fa molts anys que jo veia, un teatre, no l'edifici, però si veia la sala plena de gent gaudint plegada, amb música, teatre o amb conferències i xerrades de personatges importants, sí, ho veia com també veia la riera coberta i el castell en ple funcionament i el mar ple de barcos fent regates i veig la gent sense el neguit de buscar treball o amb la seguretat de que si pateixen un greu entrebanc trobaran una societat que els ajudi, no entro en detalls, que ho podria fer, veig la gent molt més feliç i una societat més cohesionada. Tenir feina, un lloc de treball, és bàsic, estem en això, "sinceritat i seriositat". El 2015 voldria que la gent de Roses pogués dir, quin canvi! aquests (el govern que començarà el dia 23), al menys, han estat treballadors, sincers i seriosos, gràcies Antonio.

UNA ALTRA DENÚNCIA ARXIVADA

2011-05-13T21:53:00.000-07:00

La Jutgessa titular del Jutjat d’Instrucció número 3 de Figueres ha dictat acte de sobreseïment de la denúncia interposada pel regidor i candidat d’ICV, Joan Esteve Danés, qui acusava a Carles Pàramo de prevaricació per haver resolt favorablement quatre recursos interposats per denúncies de trànsit entre els anys 2000 i 2003.

S’ha tornat a demostrar que Carles Pàramo és innocent de les acusacions que de forma sistemàtica rep del regidor i candidat d’ICV, Joan Esteve Danés, àlies el Pillu. Amb aquesta ja arriben a nou les denúncies que es demostren falses.

Les declaracions de tots els testimonis, la majoria amb formació professional de l’administració municipal, jurídica, econòmica o policial, han demostrat que res es va fer malament, ans al contrari que el llavors alcalde va actuar rigorosament d’acord en la llei. Les declaracions dels testimonis aliens a l’ajuntament també demostren que tot va ser molt correcte i, finalment, les declaracions de l’acusador, el Sr. Joan Esteve Danés, demostren la falsedat i inconsistència de les seves acusacions.

Des de CiU lamentem que es pugui utilitzar impunement la justícia com a instrument per a desacreditar qualsevol persona. Només es busca el titular i deixar un pòsit de dubte. Malauradament CiU sovint és víctima d’aquesta praxi. A part d’això i en aquest cas concret, la denúncia ha suposat una depesa per a tots els ciutadans de Roses que supera els 15.000€ (referint-nos només en allò que és fàcil de quantificar).

A part dels honoraris de l’advocat de la defensa que, una vegada demostrada la correcta actuació de l’alcalde Carles Pàramo, hauran de ser assumits pel propi ajuntament, hi cal comptar les hores de treball perdudes pels tretze funcionaris de tots els nivells que els hi ha calgut declarar, inclosa l’encara alcaldessa, Sra. Casamitjana.

Per tot això:

Exigim al Sr. Joan Esteve Danés, regidor i candidat d’ ICV, que restitueixi a les arques municipals la pèrdua econòmica que ha provocat a l’ajuntament amb la seva irresponsabilitat, indemnització que no pot estar per sota dels 15.000 € esmentats.

Demanem que la Sra. Casamitjana, en la seva qualitat d’alcaldessa que obligui al regidor membre del seu govern que cas de no voler assumir voluntàriament la despesa provocada li reclami immediatament el seu pagament per la via judicial.

Exigim al Sr. Joan Esteve Danés, regidor i candidat d’ICV, que demani perdó, a totes les persones perjudicades, acusat, testimonis, funcionaris i membres de la justícia, inclosos els membres dels cossos de seguretat, als que amb la seva actitud ha perjudicat.

No podem deixar de lamentar tots els entrebancs que des del primer moment, quan varem estar citats per la Fiscalia, ens va posar la Sra. Casamitjana, encara alcaldessa de Roses. La seva actitud va impedir que durant setmanes no poguéssim accedir a tota la informació i els expedients en els que es basava la denúncia. I això és molt greu atès que tot el que demanàvem ja havia estat fotocopiat a instància del Sr. Joan Esteve Danés per a ser enviat al Ministeri Fiscal, feia temps. Considerem que la seva obstrucció volguda mereix una disculpa pública.

CiU de Roses, continuarà la campanya com ha fet fins ara, en positiu, presentant propostes i presentant un contracte ètic, el compromís de treballar amb honestedat, amb lleialtat per un Roses on tots hi puguem viure en llibertat i prosperitat.

PERIODISTA JOVE ENTREVISTA CANDIDATA JOVE

2011-05-11T23:35:00.000-07:00

Hola Carles, li vaig enviar unes preguntes a l'Anna Jorquera perquè estic fent un reportatge sobre joves polítics. M'ha demanat que te'l passi a tu perquè t'agradaria publicar-lo, així que aquí el tens:

i això ho faig, publico el treball però amb una advertència, en la sisena pregunta s'hi fa una afirmació que al meu parer no s'ajusta a la realitat, sí, hi pot haver joves en les llistes però ocupant un lloc amb possibilitat de sortir elegits?, pocs. Per que, jove, el que se'n diu jove, quants són en realitat?

Què t'ha portat a dedicar-te a la política? Des de sempre t'ha agradat?

Sempre he tingut curiositat, sobretot a nivell municipal. Des de fora, veus, opines, discrepes.... Però l'únic que pots fer és esperar el dia de les eleccions i votar pel partit o persones que creus que lluiteran per Roses.

De petita, quan li preguntava al meu avi a qui havia de votar quan em toqués, sempre repetia el nom del mateix partit i de la mateixa persona. Quan va arribar el moment, així ho vaig fer i amb consciència del que feia. Fa 4 anys, allò que vam votar gairebé 2000 persones, només va servir perquè CiU Roses passés a l'oposició.

Han sigut aquest 4 anys quan més m'he adonat de la importància d'un bon equip de govern, un equip de bones persones amb ètica moral, que estimin el seu poble. Persones amb entusiasme i energia sense interessos més enllà de treballar per Roses.

Per aquest motiu fa més o menys un any, ens vam començar a reunir uns quants joves, amics i companys amb els mateixos pensaments, simpatitzants de CiU amb la idea de crear la JNC a Roses. Un grup que expressi les inquietuds dels joves de Roses, que pugui trobar resposta a aquelles preguntes o dubtes que més d'un tenim, recolzar al partit i també comunicar l'acceptació, o no, de les seves propostes.

Això va portar que en Carles Pàramo i la Montse Mindan confiessin en mi per formar part d'aquest equipàs de persones de CiU, precisament totes elles amb els valors que jo creia que havia de tenir un equip de govern. Per mi un honor, contenta i il·lusionada, amb moltes ganes de treballar dur.

Com a jove, què creus que pots aportar a Roses?

Roses té molt jovent, i estic segura que més d'un d'ells té un somni, una idea, un projecte pel qual lluitar... Però si no ens valoren i ens donen l'esquena es quedarà només en això... En somnis. Per això vull lluitar, perquè no es quedi cap d'ells amb la sensació que ningú els ha escoltat. No només es tracta d'ajudar econòmicament, hi han molt més a fer.

Parlo amb consciència per la meva experiència: quatre anys enrere somiava, però alhora veia com es complien mica en mica aquests somnis. L'equip de govern d'aquell moment em va recolzar, no només econòmicament, també amb motivació, interès, confiança i agraïment a la meva dedicació.

A partir de les últimes eleccions tot va canviar, fins que he decidit fer d'una carrera, un hobby, ja que m'han donat l'esquena...

En el meu cas és esport, però estic convençuda que hi ha moltíssims nens i nenes, nois i noies que necessiten un cop de mà. El meu objectiu és escoltar a cada un d'ells i lluitar amb ells i per ells perquè puguin veure recompensat el seu esforç.

Ets jove i com a tal no tens gaire experiència, creus que això pot afectar negativament?

No té perquè. Per això tinc grans experts al meu costat com en Carles, la Montse, en Marc... Tot i ser jove, sé que aprendré moltíssim d'ell, en Paquito, en Pere entre d'altres que sé que estaran al meu costat donant-me suport i sé que sempre em recolzaran en el que hi faci falta, com ja ho estan fent des del moment que vaig decidir formar part de l'equip. Sé que tinc molt per aprendre, però ningú neix après i sé que amb tot aquest equip ho faré.

Què canviaries de Roses?

A nivell d'equip de govern, totes les persones, associacions, empresaris que ens hem reunit diuen el mateix: falta comunicació, que s'escolti a les persones principalment i fer un seguiment. Roses, com a poble: l'aparcament soterrani a la Plaça Catalunya creiem que no és una bona opció, millor fer un referèndum com es va fer en el seu dia amb el port de Roses, que els rosincs decideixin on creuen més convenient fer-lo. L'escola Montserrat Vayreda, espais d'oci... En fi... Molt per fer.

6-Hi ha un gran nombre de joves que estan a les llistes electorals. Quina creus que és la causa d'aquest augment d'interès per part dels joves?

Si tens raó. Realment crec que la política al nostre poble necessita una renovació. Aires nous, noves idees i punts de vista diferents. No és el mateix com veuen certes coses els joves a com ho poden veure la gent més gran. A vegades hi han tants temes en els que han treballar que potser s'obliden d'altres que ells no valoren com a tant importants, però que realment si que ho són. Per això va sorgir l'idea de la JNC, precisament per poder tractar i donar recolzament en el partit en aquest apartat i la incorporació jove a la llista.

7-Si et dediques a la política, trenques amb l'estereotip que ''els joves no els interessa res, ni la política, ni l'economia...'' què tens a dir sobre aquests comentaris?

No podem dir que és generaltzat però no ens enganyem, si que hi hauran joves que no els interessi gens cap d'aquests temes. Pel simple fet de que no es veuen identificats amb les persones que es dediquen a això. Per això mateix és bo que ens incorporem joves amb iniciativa i decisió, que donem el primer pas perquè tots ells s'adonin que el jovent podem fer grans coses i sobretot, que tenim molt a dir. Els joves som el futur dels nostres pobles, del nostre país.... L'objectiu és animar i motivar a tots ells.

Fin aqui

com veu Pàramo un periodista d'El Punt

2011-05-08T11:51:00.000-07:00

EL PERFIL. Roses. CiU Carles Pàramo

PESCAR, XERRAR I CUINAR

08/05/11 02:00 - Salvador Garcia-Arbós

Carles Pàramo i Ponsetí, Nascut el 20 d'agost del 1949 a Roses (error nascut a Barcelona)) , és casat i pare d'un noi i d'una noia. I, sobretot, avi d'un nen de dos anys i d'una nena d'un mes.

Carles Pàramo i Ponsetí és un dels polítics més coneguts de l'escena gironina. Ha estat alcalde de Roses i president de la Diputació de Girona.

El seu carisma no deixa indiferent. Té defensors i detractors, especialment en les files dels seus rivals polítics, però també algun entre els seus socis: una part Unió va pressionar perquè ell no fos el candidat a Roses, però Convergència es va imposar per mantenir el seu candidat. L'han dut als jutjats: “Tinc l'honor d'haver estat denunciat nou cops i totes nou vegades el cas ha estat arxivat o sobresegut.”

Nega que al seu municipi hi hagi dos bàndols: “Roses no està dividit. Es confonen sovint interessos immobiliaris amb interessos polítics. I estic orgullós que, quan CiU va ser al govern de Roses, vam aprovar el parc natural del Cap de Creus, protegint moltes hectàrees de l'especulació. Dec ser l'excepció de tots els alcaldes de la costa catalans, i fins i tot dels de tot el litoral de l'Estat espanyol: un alcalde que en catorze anys no només no ha requalificat ni un sol metre quadrat, sinó que n'ha desqualificat prop d'un milió.” I no s'està de denunciar que en els últims quatre anys aquest milió ha passat a tornar a ser urbanitzable.

En aquesta darrers quatre anys al purgatori de l'oposició, ha estat en campanya permanent per recuperar l'alcaldia de Roses. Durant la seva carrera política, Pàramo n'ha viscut de tots colors, al govern i a l'oposició: ha estat víctima (error, testimoni, no víctima) de mocions de censura, ha tingut majories absolutes i ha hagut de pactar.

Entre el 1987 i el 1989, va ser regidor del govern. Entre el 1989 i el 1991, va ser a l'oposició. Va ser alcalde entre el 1993 i el 2007. I entre el 2007 i el 2011 ha tornat a ser fora del govern rosinc, tot i haver guanyat les municipals. El 27 de maig del 2007 va perdre tres regidors i, en conseqüència, la majoria absoluta que tenia des de feia vuit anys. Per adobar-ho, també va haver de deixar la presidència de la Diputació de Girona (error, en realitat, com que ja no hi optava, no va ser cap contrarietat deixar la presidència), càrrec que va ocupar entre el 1999i el 2007.

Ha estat sempre un negociador hàbil i un polític populista. Se sent bé fent vida amb el poble i en les activitats populars. És pescador (error, dir: se sent pescador pot ser seria més apropiat), des del 1982, armador (propietari) d'una part del Norai, un vaixell d'arrossegament a bord del qual es va manifestar l'octubre del 2005en el bloqueig del port de Barcelona al costat del sector pesquer català. Els pescadors li van agrair i aplaudir el gest. A alguns polítics no els va agradar o ho van considerar un error o oportunisme. De fet, el 2000, quan CiU governava, ja havia participat en unes altres protestes al costat dels pescadors: “Em sento molt a prop dels pescadors. No puc anar a menjar suquet amb ells quan és Sant Pere i no ser-hi quan tenen problemes greus.”

La pesca és una de les seves quatre aficions al costat de la cuina, la conversa i caminar. Ressalta que cuinar és el que més s'assembla a la política: “gaudeixes del que fas, pensant com ho disfrutaran els altres. La vocació de servei del cuiner i del polític és la mateixa: compartir resultats.”

A la Diputació també va deixar petja. En el primer any de la seva presidència, la Diputació de Girona va aprovar un pla per garantir ajuts a projectes municipals, sobretot per fomentar la inversió als petits i mitjans municipis, els més mancats de recursos. Del seu pas a la Diputació destaquen alguns comentaris visionaris, alguns de molt criticats, en especial dos sobre el futur de l'aeroport de Girona, l'abril del 2004: “S'hauria d'entrar en un procés de crear una empresa mixta per estar preparats per al dia que l'Estat decideixi privatitzar els aeroports”. “No podem fer una estació que ha de donar servei a mig milió de persones al centre de Girona, sense aparcaments suficients i assetjada de semàfors. Si fóssim intel·ligents, l'estació del TGV hauria de ser a Vilobí.”

Sobre si s'ha plantejat deixar la política, assegura que ho té de forma permanent al cap: “I després d'aquestes eleccions, passi el que passi, seré feliç tant si governem com si he de tornar a la vida normal.”

Darrera actualització ( Diumenge, 8 de maig del 2011 08:49 )

CONVERSA AMB UN JOVE, al feisbuc

2011-05-06T01:18:00.000-07:00

Missatge que he rebut en el meu feisbuc.

JON, 04 maig a les 18:36 Notifica

Com m'has dit, et vaig enviar el misatge... per fer-ho as de anar a les "bafarades" que hi han adal.. o inclus més facil. tu envio...
____________________________
Barraques + Fires, o Palau de Congresos

Bones Sr.Carles Pàramo,

M'ha arrivat.... que si surts escoliit... vols construïr un palau de congresos en el Camping Baia, asobre subencionat per la Generalitat...Molt bé aquesta part.... tot seguit la part de on es construeix... es en el Camping Baïa si? aquí es la part que no m'agrada... ni ami ni a ningu... demoment crec que poca gent ho sap... aixó porta les consecuencies de treure fires.... i aixó a ningu li agrada ;-) ... No ho facis... i si vols guañar "NET" Diga-ho avans de les eleccions ;-)

El Carles Pàramo Ponsetí 06 maig a les 10:04
Aquesta informació, Jon, és intencionadament falsa.
Sí que l'anterior pla urbanístic preveia la construcció d'un Palau de fires capaç de generar llocs de treball, directes i indirectes, allà on tu dius, però ho han canviat i ara ja no és possible.
Nosaltres mantindrem les barraques i les fires i les millorarem. Per que no em truques i t'explico les alternatives?.
En tot cas, en contra dels que puguin dir els tòpic, sempre he jugat NET i mai he enganyat ningú i, a pesar de que ens coneixem poc, entenc que ets una persona responsable i intel•ligent, et demano no et deixis manipular i el millor que pots fer és, quan et diuen alguna cosa "rara", preguntar, com ara has fet. ET DONO LES GRÀCIES.

El Carles Pàramo Ponsetí 06 maig a les 10:11
En la planificació de CiU al càmping Bahia s'hi preveia la construcció d'habitatges ppoo i un gran hotel amb palau de congressos i fires, com un que hi ha a Sitges. Per a crear llocs de treball i oferir habitatge a la fent jove i gran.
Però el tema de les fires no quedava oblidat ni hi queda ara mateix.
L'allternativa de CiU era, i encara pot ser, el que hem anomenat el Pulmó Verd, darrera la Ciutadella, entre el camí de les Arenens (mossos) i la riera de la Trencada, un gran espai de milers de metres quadrats on ubicar-hi l'espai de fires, i un gran aparcament. Tot envoltat d'un parc-bosc. Aquest espai queda més proper al casc de la vila, no te veins que es puguin quexar dels sorolls i està molt més ben comunicat.
Avui amb la crisi, t'asseguro que barraques i fires s'estaran molts anys allà on ara s'han fet.
Jon, ets jove però saps que per anar de barraques i de fires cal tenir diners i la gent honrada només els guanya treballant.
Als que et vulguin vendre la moto de la festa pregunta'ls que han fet per a crear llocs de treball?.

El Carles Pàramo Ponsetí 06 maig a les 10:14
Jon, el que et deia, truca'm i en parlarem de tot una mica, fes colla amb companys i amics i passarem una estona divertida.
Per cert, el dijous 12 a les 20h al teatre tindrem al President Pujol fent una taula rodona amb els joves de Roses. M'agradaria molt que vinguéssis, t'asseguro que us agradarà.

ESTUDIANT DE PERIODISME

2011-04-29T01:06:00.000-07:00

Una estudiant de periodisme rosinca, la Laura Pons, m'ha vulgut fer una entrevista com a exercici pràctic pels seus estudis, el resultat és el següent

Hola Carles, aquí li deixo les preguntes que m'agradaria que
contestés:

-Primer de tot, quins llocs ha ocupat al llarg de la seva carrera política?
Tinc una llarga experiència municipalista, vaig ser regidor d’Ensenyament, cultura, esports i festes entre 1987 i 1989. El 1991 CDC em va encarregar encapçalar la llista de CiU i vaig resultar elegit alcalde el 1993, càrrec que he mantingut fins el 2007, ara porto quatre anys de regidor i portaveu de CiU a Roses. A més he estat diputat provincial, responsable de publicacions primer i de cultura després entre 1991 i 1996, vicepresident primer de la Diputació entre 1996 i 1999 i president entre aquest any i el 2007.
Com a president de la Diputació he estat vicepresident de l’Associació Catalana de municipis i igual de la Federació Catalana de Municipis i president del Consorci de la Costa Brava i del Patronat de Turisme de la Costa Brava.
No he tingut cap càrrec de partit fins a principis del 2008 en que vaig esser elegit Delegat Local de CDC.
Avui soc candidat a l’alcaldia de Roses per CiU.

-Des de quan ha sentit vocació per ella?
Des de que tinc record, estudiant a l’Institut de Figueres, als principis dels anys seixanta ja parlàvem i “planificàvem” quan Catalunya seria independent.
De molt jove, abans de l’adolescència, escoltava sobre tot el meu oncle en Marcel Ponsetí parlar de política, sobre tot local, Ciutadella, aeroport de Girona, turisme, paisatge, com fer un poble bonic, etc.
Al poc de ser elegit alcalde un molt amic meu d’infància, avui difunt, em va dir que ell sabia que seria alcalde per que de petits sempre li deia que calia arreglar les voreres i que calia plantar arbres.

-Què li va fer deixar la seva feina a la Caixa de Girona i presentar- se per a cap de llista de CiU?
La feina no la vaig deixar mai per que se que en la política, i en la vida, la única manera de ser lliure és no essent dependent. No hauria fet política si aquesta hagués estat la meva única forma de guanyar-me la vida, no ho hauria fet.
Vaig demanar l’excedència forçosa que vol dir, amb dret a reingressar en el mateix lloc de treball, la llei ho preveu quan et presentes a un càrrec d’elecció popular.
Vaig llançar-me a assumir la responsabilitat d’encapçalar la llista de CiU i dedicar-me plenament a la política per que un grup de persones, als que tenia i tinc, en molt bona consideració m’ho varen demanar i em varen oferir el seu suport i, algunes, acompanyar-me en el projecte.
Lògicament tot això per que la meva il•lusió ha estat en veure progressar, el meu poble, la meva família i els meus amics. I em sento satisfet, així ha estat i per a que tot continuï per aquest camí, treballo cada dia.

-Què entén per política, o millor dit, fer política?
Servir, i per millor explicar-ho, manllevaré un poema d’en Salvador Espriu, un fragment del meu discurs en el ple de constitució de l’actual Consistori:

Si et criden a guiar
Un breu moment
Del mil•lenari pas
De les generacions,

Aparta l’or,
La son i el nom.
També la inflor
Buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.

Imposaràs
la veritat
fins la mort.
Sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el mes humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus.

Si aquest poema te validesa com a propòsit de futur, encara te mes força llegir-lo al final d’una etapa, i llegint-lo puc dir que no m’he apartat mai del que escriu el poeta. Amb la cara ben alta i amb tota la dignitat. Com a persona he donat el temps, molts anys. Els millors anys de qui us parla els he dedicat conscientment al poble de Roses, manllevant-los de la meva família i dels meus amics que tots han patit i tots m’han ajudat. Gràcies a tots.

-Són compatibles els càrrecs d'Alcalde i de President de la Diputació de Girona?
Per a ser President de la Diputació, o diputat provincial o conseller comarcal, cal, prèviament haver estat elegit regidor, o alcalde, d’un municipi de la demarcació o de la comarca.
Altra cosa és la dedicació que un càrrec i altre et comporti, puc dir que els darrers quatre anys de la presidència de la Diputació es varen fer molt feixucs. Roses ha crescut molt en pocs anys i la complexitat del govern municipal requereix molt temps el que va provocar que durant dies i setmanes no pogués tenir ni un dia de descans i moltes nits amb obligacions.
Si la primera Presidència me la varen oferir sense haver-ho demanat, la segona la vaig acceptar a petició de CiU per necessitat de pacte amb ERC i havent demanat personalment a Mas i Pujol que m’alliberessin del càrrec.

-La proximitat amb els electors, que implica la política municipal, és un avantatge o un inconvenient?
Si busques una vida còmode és un inconvenient si t’agrada palpar la feina del dia a dia, viure el poble, és un avantatge i caure en el populisme, un perill.

-Des del 2007, que va deixar de ser alcalde ha estat cap de l'oposició. Com ho ha viscut?
Amb fermesa i sabent sempre el què feia. La comoditat estava en plegar però fer-ho significava deixar allò que tan t’ha costat, a tu i als teus companys, i això veient que el govern quedava en mans de persones que tu entens que no estaven allà per ideals sinó per interessos diferents, uns personals i altres econòmics.
També per lleialtat, prop de dues mil persones ens havien votat, m’havien votat, per a que les representés, tan en el govern com en l’oposició, deixar-ho hauria estat un frau.

-Al llarg de la seva carrera ha viscut més alegries o desenganys?
Al final quedaran els records amables i l’orgull per tot allò que has pogut contribuir a fer però ara mateix no puc negar que les males estones són molt presents però no és per causa de la política és per la lluita constant contra interessos obscurs i contra persones que entenen la política de manera perversa. Uns per ambició i els altres per interessos, manipulen, denuncien, i fan mal per aconseguir els seus objectius, gens honestos.

-A CiU li ha costat tancar llista... Creu que això pot influir al resultat de les eleccions?
Donar una imatge de confrontació sempre perjudica però ja és el que es buscava. Influències externes al CDC i UDC “de sempre” han influït i interposat molts entrebancs i ens han fet donar una mala imatge.
Altrament tenim l’avantatge de que som candidats prou coneguts i experimentats i encara a rel d’aquest coneixement molta gent de Roses, sabedors del que hi havia darrere d’aquest enfrontament ens veu més forts o més decidits que mai a mantenir la ideologia de CiU i a defensar un model de poble que lluita per la quantitat enfrontant-se als que sempre han viscut de la quantitat i els que tan els hi fa mentre puguin lluir la seva vanitat.

-Quin és el punt fort del programa de CiU?
L’estabilitat que doni prou capacitat al govern municipal per a ajudar a mantenir els llocs de treball existents i crear-ne de nous. Que, com es fa això?, ajudant empreses i empresaris amb mesures fiscals i, sobre tot, fent de l’administració un servei i no un entrebanc.
Deixo per una altra ocasió les infraestructures, prioritària l’escola Montserrat Vayreda i un aparcament a primera línea de mar, soterrat però amb una ubicació aprovada en referendem, com varem fer en l’elecció de la ubicació del port esportiu.

-Què en pensa del govern quadripartit que ha governat a Roses els últims anys?
Els diners perduts es poden recuperar, el temps perdut no. Ha estat nefast agreujat per la situació de crisi que vivim, no s’ha sabut reaxccionar.
L’ajuntament ha rebut en quatre anys més diners (+ de 10.000.000€)que els anteriors governs en deu anys. Algú ens pot dir com s’han gastat?, quants llocs de treball directes o indirectes que no siguin de funcionaris s’han creat?.

-Perquè la població rosinca hauria de votar a CiU i no a qualsevol de les altres candidatures?
Per tornar a l’estabilitat i retornar a l’eficàcia en el govern. No fem volar coloms i el nostre equip aplega experiència i joventut alhora. Una nova visió de la vida matisada pel realisme que donen molts anys de treballar per Roses. Sabem que cal fer i sabem com fer-ho i no ens fa mandra ni assumir riscos ni treballar intensament.

Tot esperant que no hagi estat una molèstia Moltes gràcies, Laura Pons

Laura, tot esperant no hagi estat un conyàs, gràcies per permetre’m desfogar-me.

Records!

Aquest és el resultawt de l'entrevista que publico havent demanat permís a l'autora. És una esperança veure gent jove i vàlida interessant-se per la vida per que, qui dubta, que la política ens condiciona la via?

ENTREVISTA A EL PUNT

2011-04-25T03:44:00.000-07:00

TITULARS CARLES PÀRAMO ALCALDABLE DE CIU A ROSES“El govern quadripartit ha estat nefast per a Roses”

Assegura que ha estat negatiu i que l'equip actual ha estat inoperant per efecte de “tants caps tants barrets”

El candidat diu que la crisi no ha d'aturar els projectes i aposta per fer un referèndum per decidir on cal posar el pàrquing subterrani.

Diu que hi ha dos models de creixement en joc i que el de CiU és el de futur

25/04/11 Mar Vicente

A CiU li ha costat tancar la llista...

Que no hàgim presentat la llista fins ara no vol dir que hàgim deixat de treballar. Portem una feina de més de trenta visites a associacions pensant en el nostre programa.El nostre programa té una estructura; imagina't un arbre on hem anat penjant totes les iniciatives, projectes, demandes o mancances que les associacions ens han anat manifestant: més comunicació, una comunicació més sincera i més facilitats administratives. El programa està a punt per anar a l'impremta. Que hagi costat tant posar-se d'acord entre CDC i UDC no ha fet res més que esperonar-nos a demostrar que hem lluitat per tenir no una llista de noms sinó un equip de persones.

Quina és la punta de llança del programa de CiU?

Prioritzar les mesures per assegurar que les empreses que tenen treballadors en actiu pervisquin i tinguin el màxim de facilitats i perquè les emprenedores siguin capaces de crear noves empreses i llocs de treball. Bolcar-nos en la idea que Roses sigui una destinació turística de primer ordre, sense fer volar coloms però assegurant que el que tenim continuï i millori.La dita diu que els clients costen més de mantenir que de conquistar.

La crisi farà que no sigui un mandat de grans projectes?

Al contrari, ha de ser un mandat per concretar i iniciar projectes importants. Proposarem un referèndum perquè determini el lloc per fer el pàrquing subterrani. Sempre amb la finalitat de crear llocs de treball, no només per l'obra sinó per la influència positiva que tindrà en el comerç i el turisme. S'ha de fer sense que signifiqui castigar els residents, com preveia el projecte actual amb 500 places de pagament en superfície. És intolerable. Com deia, és època de projectes importants. Ho vam deixar preparat i no entenem per què no s'ha fet la continuació del camí de ronda. Vull recordar que la crisi dels noranta va ser quan es van fer els passejos i la cobertura de la riera Ginjolers.

Sí que hi haurà menys ajuts externs.

El port esportiu, 18 milions, es va fer sense ni un euro de fora i sense ni un euro dels contribuents. En aquest moment, sis anys després de la inauguració, genera beneficis, per enguany uns 600.000€. És l'únic port esportiu 100% municipal de Catalunya.

Cap por, doncs...

Cap por. És que l'administració ha de fomentar l'obra. Ho dic perquè l'Ajuntament, a pesar del poc rigor amb la despesa –només retrec l'excessiva contractació de personal– està econòmicament bé.

Quin balanç fa del mandat?

El balanç és absolutament negatiu. Han vingut diners com mai, deu milions entre els plans Zapatero i el pla de barris. Jo demano: quines obres s'han fet que justifiquin una despesa de deu milions? On han anat a parar? És greu aquesta inoperància total, que és producte de tants caps tants barrets, de quatre partits i cada un actuant pel seu compte. El quadripartit ha estat tan nefast a Roses com el tripartit a Catalunya. Una cosa bona que millorarem seran les barraques i les fires.

Un bon resultat per a CiU?

Jo preguntaria al lector quin seria el millor resultat per a Roses. Que es facin aquesta idea i que pensin que perquè un poble progressi cal una estabilitat i unes persones que administrin que siguin rigoroses, honestes i treballadores. Que no pensin si són de dretes o d'esquerres, que no pensin qui els cau bé. Jo demano que es concentri el vot perquè Roses tingui un govern estable.

Algú planteja les eleccions com un matx Pàramo contra Casamitjana. Què en pensa?

Això és simplificar les coses. A Roses hi ha dos models de creixement. L'un és el de Casamitjana i Bataller, que representen el passat, un creixement pel creixement. L'altre model és el nostre, que és el de la sostenibilitat, de la contenció.Som ecologistes no en el sentit estricte, però una destinació turística ha de mirar cada cop més per l'entorn de la vila, el patrimoni.

Si calen pactes què farà?

No descartem ningú. Ho hem demostrat en la història: CiU ha donat suport a un alcalde socialista, a un del PP i ha governat tenint majoria amb ERC. Si algú vol veure la imatge d'algun partit obert i dialogant ha de mirar CiU.

Espera una campanya dura?Com interpreta l'increment de llistes?

Demostra que hi ha sensibilitats diferents i que molta gent veu l'Ajuntament d'una manera que no és la realitat. Intentar arreglar la realitat catalana des d'una regidoria d'un Ajuntament no serveix de res.

Dividirà el vot...

Sí que la quantitat de llista fa que molt vot es perdi i que no serveixi per a res. Estem en un moment en què moltes llistes poden fer que es mantingui la inestabilitat al govern.

Han sorgit dues llistes xenòfobes. Hi ha problemes a Roses amb la immigració?
No hi ha cap problema, hi ha un repte, molt seriós. Els que ho simplifiquen ho veuen com un problema.

Queda per solucionar el problema de Santa Margarida. Què cal fer?

El desembre passat, al Senat, CiU va presentar una modificació de la llei de costes que ha estat aprovada per CiU i el PP. Ara ha d'anar al Congrés i cal demanar que els 25 diputats del PSC votin a favor i el tema de Santa Margarida, s'Abanell i Empuriabrava quedarà resolt. Si continua votant en contra com ha fet, el problema perviurà molts anys. Pel que fa a la Gola de l'Estany, que és un problema diferent, el darrer govern del PP ja va dir el mateix que ara, que hi han trobat la solució. Li demanem al director de Costes que escrigui el que ha dit de paraula.

Què passarà amb la zona industrial?

No té cap problema. La resolució judicial ha promogut titulars però no va més enllà perquè ha quedat resolt amb l'aprovació del POUM. Quan el tripartit i la senyora Casamitjana la van aturar el 2003 va ser el pitjor atac que ha patit Roses.

Parla del POUM...

La història del POUM, gràcies a Déu, ja s'ha acabat. Afortunadament les prioritats són unes altres...

Aquesta serà una campanya dura?

En absolut. Per part nostra no ho serà ni ho ha estat mai, ni el 2003 ni el 2007 en que sí va ser molt dura però en una sola direcció, contra CiU. El que sí que demanaria per a veure quina serà la qualitat de la campanya és que l'actual quadripartit –ICV, GIR, PP i PSC– diguin si encara tenen viu el seu pacte. Nosaltres anirem en positiu i a explicar les prioritats: que la gent tingui feina a Roses, escoltar. Ens comprometem a fer una societat participativa.

Què demana als seus votants?

Els demano confiança. I que els nostres votants es converteixin en la nostra veu. Que ens facin confiança i que facin entendre als que encara dubten si cal anar a votar, que quatre anys perduts són molt importants. Que el temps no s'atura i el que es perd no es torna a recuperar mai més. La base és que tothom es guanyi la vida, els que ja hi érem i els que han vingut de nou.

Perfil

Carles Pàramo està actualment pre - jubilat. La seva vida laboral l'ha dedicat a una entitat bancària,Caixa de Girona, on treballava. Políticament, ha estat alcalde de Roses des de 1993 fins al 2007, quan, tot i guanyar les eleccions municipals, va ser desbancat de l'alcaldia per un pacte de quatre formacions polítiques. El 2007, aquell mateix any, Pàramo va deixar la presidència de la Diputació de Girona, càrrec que havia ocupat des de 1999.

PER A CiU, MILLOR EQUIP QUE NO PAS LLISTA

2011-04-18T03:32:00.000-07:00

Diuen que les coses quan més costen més s’estimen i és cert. Mai ens havia costat tant aconseguir tancar la llista de CiU i pot ser per això que la nova etapa que ara comença es converteixen en un repte que m’esperona fortament.

Amb il•lusió i molt positivament per a CiU però pensant en Roses, sempre en Roses, hem de convertir el que molts entenen com a una simple llista de noms, en un equip de persones que, cohesionades al voltant de tres sentiments irrenunciables, l’honestedat total, la lleialtat entre el companys i l’esforç i el treball generós al servei del poble, de cada un, personalment i plegades en equip, ens presentem davant el poble de Roses per a guanyar-nos la seva confiança.

És compromís meu fer que els companys, amigues i amics, que fa temps compatim ideals, Montse, Marc, Josep Maria, Ferdy, Paquito i Pere i els que ara s’incorporen, Sílvia, Sílvia, Anna i Ambrosio, es sumin al millor projecte que plegats hem de defensar, cal aconseguir un model de creixement que porti a Roses pel camí de la qualitat, física i moral.

Seguint aquestes persones, fins a vint-i-tres, estan les que ens donen força més directament, dins la candidatura de CiU però encara n'hi ha moltes més, passen dels dos centenars les que ens recolzen des de la militància i encara n'hi ha més, superant els dos milers, les que elecció rere elecció, ens fan confiança. A tots ells em dec personalment i tots ells ens hi debem tot l’equip.

Des d’aquest bloc personal, els dono la benvinguda i a tots ells m’ofereixo amb sinceritat per que, plegats, junts dirien els obamistes, se’ns vegi com una esperança de futur.

Som l’alternativa positiva front a altres opcions o experiències que per molt respectables que siguin, no deixen de significar la pervivència d’un model de creixement absolutament caduc, el model que segeueixen és el que ens ha portat a la crisi actual. Paradoxalment, avui a Catalunya i a Roses CiU ocupa el lloc del progressisme real anteposat a una alternativa conservadora que ratlla la reacció. Treballem per mantenir un entorn sostenible i viure en una societat cohesionada i això per que no volem una societat de ciutadans “clients”. Defensem els valors de la república i per això treballam per un Roses que visqui en llibertat, igualtat i fraternitat.

En aquest camí, CiU de Roses, la gent de Convergència i d’Unió, fan confiança a totes aquestes persones

Montse Mindan, Sílvia Ripoll, Marc Danés i Josep Maria Masblanch, fins el el 5, Silvia Useros, Juan M., Ferdy, Fernandez, Anna Jorquera, Ambrosio Martínez i Paquito Sastre, fins el 10. Segueixen els amics Pere Juanola, Montse Sanjaime, Mª Àngels Urgell, Mònica Marco, Santi Buscató, Carles Feliu, Montse Murillo, Bouchra Cheri, Bouchdadi, Cus Sànchez, Quimet Prats, Vicente Blanes fins el vint-i-ú. Els molt estimats Mª Antonia Caballero i Pitu Godo que tanquen una llista que continuant la tradició es converteix en el nou equip de persones que les direccions de CDC i de UDC em confien per a liderar i per a guanyar de nou unes eleccions. Les eleccions del 22 de maig, pensant en el dia després, en el demà i els quatre anys que han de seguir.

A tots els que això llegiu gràcies per la vostra deferència i a tots els companys i companyes, vells i nous, gràcies per la vostra generositat.

Anem fent camí, anem fent història per que volem + per Roses.

SOBRA LA ZONA INDUSTRIAL?

2011-04-08T07:57:00.000-07:00

Davant la crisi no valen només les lamentacions, també cal fer-hi front des del municipi, així, si fa poc, en l’anterior article, em referia a un possible pla municipal inspirat en el popular Barcelona, posa’t guapa! Com a proposta destinada a dinamitzar el sectors de la construcció i immobiliari, en aquesta nova aportació m’agradaria posar sobre la taula una alguna altra de les moltes oportunitat que a Roses li cal per ajudar a emprenedors i treballadors a crear o mantenir llocs de treball.

El FEIL, el mal anomenat “pla Zapatero”, ha significat per les arques municipals l’entrada de 5,5 milions d’euros quantitat que si la sumem als més de prop de 8 milions pendents d’inversió i ja finançats del “pla de barris”, sense entrar a qüestionar si aquesta fortuna ha estat, o està, ben administrada, queda clar que de diners per a inversió no en falten.

L’ajuntament hauria d’invertir a la zona industrial, hauria de construir les naus necessàries i de les dimensiones adequades per a cobrir la necessitat de les empreses rosinques que havien optat a la compra d’un solar i que encara tinguin la disposició de fer-ho. Si el problema que totes les empreses tenen en comú, avui, és el finançament, l’ajuntament, una vegada edificades les naus, cal que les llogui a llarg termini i amb opció de compra, a preu pactat. Amb això es solvataria el problema de finançament possibilitant el creixement o consolidació de les empreses que s’adherissin al programa.

No cal dir que construir les naus significaria feina per a arquitectes, enginyers i/o tècnics locals així com tot el sector de la construcció, instal•ladors inclosos, tots obligatòriament contractats dins l’àmbit local, tota la cadena fins els qui venen mobles.

Oferir un espai nou a la zona industrial significa un benefici pels qui necessiten créixer i, amb el trasllat des del centre de Roses, significa alliberar els veïns dels locals que avui ocupen dels sorolls, tràfic i molèsties que produeixen. Es cobririen així dos dels objectius proposats quan es va programar la zona industrial, objectius que des de CiU varem possibilitar tot i establint la corresponent exoneració o reducció d’impostos i taxes a les empreses que fessin el pas.

Estem a poques setmanes de les eleccions municipals i per no ser acusat d’electoralista vull recordar que el juny del 2009 CiU ja va publicar el butlletí Parlem-ne titulat Pla anti crisi on s’explicaven aquesta i moltes amés. En cap cas es pot dir que estic improvisant.

Han passat dos anys i no veiem que s’hagi pres cap mesura que ajudi a canviar l’estructura econòmica de Roses, no s’ha fet res en favor de la creació de nous llocs de treball, ni tan sols pel manteniment dels existents. Per contra, massa sovint llegim a la premsa noticies amb titulars equivocs que confonen creació de llocs de treball amb plans assistencials, plans d’ocupació, de feines a precari. Res per al foment real del treball i tothom convindrà en que cal canviar aquesta inèrcia.

En el referit Parlem-ne es detallen tot un seguit de punts forts que cal remoure amb imaginació. Si algú recorda com varem ser capaços, a mitjans dels noranta, de crear la primera fira immobiliària del país, la Immofira, ens preguntem, per que no tornar a crear un sistema pel que els agents immobiliaris establerts i legalitzats a Roses puguin oferir al mercat nacional i estranger el producte immobiliari rosinc de forma neta i transparent, en lluita contra l’intrusisme?. Millorar la imatge del mercat immobiliari, venda i lloguer és molt convenient sobre tot si als fraus que sovintegen i afegim les conseqüències de l’actuació de l’Estat i l’ajuntament en tot l’afer de Santa Margarida.

Zona industrial, sector immobiliari i construcció, ports, pesca i turístic, la possibilitat d’un Palau Firal per a fires i congressos, on estava programat, als terrenys de l’Incasòl i solucionar la dissonància que hi ha entre la oferta i la demanada d’habitatges, són temes que cal desenvolupar. Falten poques setmanes per a que els ajuntament renovin govern i a roses convé el canvi. Cal un govern seriós i eficaç i cal que aquest es posi prioritàriament a reactivar l’economia començant per racionalitzar l’administració.

EDITORIAL DEL DIARI EL PUNT

2011-04-07T01:56:00.000-07:00

El cas de la candidatura de
CiU a Roses

El Punt del 6 d'abril del 2011

Roses es visualitza com l’excepció d’una etapa
de confecció de les llistes municipals de
Convergència i Unió sense conflictes. El moment
dolç que viuen els dos partits de la federació després
d’haver guanyat les eleccions catalanes i d’haver
format govern s’ha notat en aquesta etapa preelectoral.
El cas de Roses s’ha de considerar una
anormalitat en aquest procés. Que quinze dies
abans de tancar-se el termini de confecció de les
llistes, en la novena població més important de la
demarcació gironina, CDC i Unió no s’hagin posat
d’acord amb qui ha d’encapçalar la candidatura fa
que la federació nacionalista doni una imatge en
aquesta població que es podria qualificar de patètica.
A Roses es donava per fet, per la trajectòria i els
bons resultats anteriors, que el cap de llista seria de
CDC i ara Unió ho discuteix. Tot plegat fa pensar que
aquests últims mesos han passat coses estranyes
en el si d’UDC que poc tindrien a veure amb política.

Tant costa escoltar?

2011-04-07T01:20:00.000-07:00

En quatre anys n’hem après molt dels defectes propis i dels aliens. Sobre tot, hem après a escoltar.

A pesar dels entrebancs que anem trobant en la definició final de la llista de CiU per a les properes eleccions anem treballant amb la intenció d’omplir el programa de govern que volem oferir al poble de Roses amb realitats que cobreixin les veritables necessitats de la gent. Dia a dia ens anem trobant amb persones, associacions i entitats que públicament o calladament, treballen pel poble i que sovint tenen la sensació de que ningú escolta.

Coincideixen tots, una vegada s’ha fet saltar la por a parlar clar, en que avui ens trobem davant un poder municipal que més que ajudar el que fa és intentar dirigir les seves iniciatives o inquietuds. Resultat, hi ha associacions de primera, poques, i la resta. Ni els que en un principi els hi eren propers se’n salven.

S’ha burocratitzat tant i tant la relació entre entitats i ajuntament que fa basarda pensar en la feina que representarà en un futur proper desembolicar la troca. L’alegria amb la que s’ofereixen les subvencions normalment es converteix en frustració o decepció. Polítics i funcionaris van per camins diferents i els responsables de cada associació encarregats de la seva administració passen per calvaris que desemboquen en el desencís.

No hi ha secrets, la proximitat del polític no pot ser mai a la lleugera ni esporàdica, cal un seguiment de la paraula donada i cal rigor en la resposta. No es pot prometre el que no és possible, per il•legal o al•legal, si abans no es modifica la norma fent-la adaptada a la verdadera necessitat.

Volem fomentar la participació ciutadana sí o sí?, doncs cal arromangar-se. Cal escoltar atentament i sospesar peròs i contres i, si no pot ser, cal dir-ho, amb valentia. Si la resposta afirmativa és possible, cal prendre compromís i ajudar i assistir fins el final. Actuar diferent és demagògia i les conseqüències són la progressiva desmotivació del voluntariat.

Ens fem nostres les darreres novetats en barraques, atraccions firals i activitats que s’han incorporat recentment en el nostre calendari festiu. Cal millorar allò que sigui millorable, cal escoltar tothom i cal que ningú quedi exclòs. No n’hi ha prou en explotar dos o tres èxits aconseguits en festes, són importants però no més que les tres-centes altres activitats festives o esportives que també són, any a any, un èxit de la gent de Roses.

Sempre hem associat el verb canviar a millorar i no sempre ha estat així. Cal garantir que el canvis siguin per a bé. En la nova etapa cal establir un sistema de veritable diàleg entre associacions i ajuntament. Cada ú en la seva responsabilitat i sempre fent prevaldre la sinceritat, sense dobles jocs. Estem segurs de que és possible. En quatre anys n’hem après molt dels defectes propis i dels aliens. Sobre tot, hem après a escoltar.

Publicat a Hora Nova del 05 04 2011

CRISI POLÍTICA ENTRE ELS GOVERNS D'ESPANYA I CATALUNYA

2011-03-31T09:46:00.000-07:00

Crisis política entre los gobiernos de Catalunya y España por las finanzas

El Ejecutivo español pretende imponer un recorte superior al 20% y aplazar sus compromisos

Article Jordi Barbeta a La Vanguardia d'avui, 31/03/2011

Una crisis política sin precedentes entre los gobiernos de Catalunya y de España ha estallado como consecuencia de las pretensiones del Ejecutivo español de imponer a Catalunya una reducción drástica del déficit superior al 20% de su presupuesto, el doble del sacrificio que se mostraba dispuesto a hacer el Govern de la Generalitat.

El Ministerio de Hacienda ha rechazado por escrito el plan de viabilidad que le presentó el president de la Generalitat, Artur Mas, al presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y que preveía una reducción del 10% en el presupuesto. No sólo eso, también ha comunicado que no va a pagar ahora lo que le corresponde a la Generalitat por el fondo de competitividad previsto en el Estatut, lo que le adeuda por los incrementos de gasto generados por decisiones políticas adoptadas por el propio Gobierno español, ni otros recursos en fase de negociación. Por ejemplo, el traspaso de la titularidad de los edificios de los hospitales de la Generalitat. En las últimas décadas, han sido gestionados a costa de la institución catalana, incluidas todas las reformas. La pretensión de la Hacienda española es que la Generalitat reduzca su presupuesto más del 20%. En total, 5.800 millones, una cifra descomunal que supondría reducir más de la mitad el presupuesto del Departament de Salut o renunciar al presupuesto entero de obras públicas.

El Govern de la Generalitat ha respondido rechazando de plano la pretensión del ministerio y desafiando al Gobierno. La gravedad de la crisis la puso ayer de manifiesto el conseller de Economia, Andreu Mas-Colell, un hombre caracterizado por su prudencia y por su obsesión por evitar el conflicto político, quien declaró ayer a RAC1 que el ajuste que le propone Madrid “es totalmente inviable”. “No creo que el Ministerio de Hacienda sea serio con este requerimiento –le dijo al periodista Jordi Basté– y por tanto he de concluir que nos están invitando a maquillar los números”.

Mas-Colell, un economista de reputación internacional, no parece muy dispuesto a poner su prestigio en tela de juicio, y ayer fue determinante: “Jamás adornaremos los números. Intentaremos cumplir nuestros objetivos de déficit, y si no lo logramos asumiremos las consecuencias, pero que quede claro y que lo escuche todo el mundo: nosotros no vamos a maquillar las cifras”.

La crisis entre los gobiernos de Catalunya y España ha trascendido a la prensa internacional antes que a la española. La crisis financiera portuguesa también afecta a España. La primera reacción fue positiva. Buena parte de la deuda de Portugal está contraída con bancos españoles. El rescate europeo serviría para pagar deudas. Sin embargo, las agencias de calificación están adoptando una actitud muy agresiva.

La obsesión del Gobierno español es cumplir como sea con los objetivos de déficits comprometidos con la Unión Europea. Obviamente, todo lo que tengan que recortar las comunidades autónomas y los ayuntamientos es desgaste político que se ahorra el Gobierno central.

En la Generalitat se sospecha que el Ejecutivo español se conformaría con una declaración de intenciones y un presupuesto ficticio que permitiera ganar tiempo, los meses suficientes para agotar la legislatura española. Observan como significativo que la cifra de déficit de 2010 aceptada respecto a Andalucía sea curiosamente del 2,99%.

“Quizá están convencidos de que dentro de un año ellos ya no estarán en el Gobierno y ya se apañará el que venga”, señaló a La Vanguardia un alto cargo del Govern. La filosofía del Ejecutivo catalán es ahora la siguiente: “Este Govern no va a poder ganarse las simpatías de la gente derrochando dinero, así que hemos de salvaguardar el único valor que nos queda, que es la credibilidad”.

Las espadas están alto y nadie sabe cómo se sale de este callejón sin salida. Hay que tener en cuenta que la mayoría de las comunidades autónomas están en campaña electoral y hoy por hoy están ocultando sus problemas financieros. Tras los comicios de mayo podría ocurrir que el Gobierno socialista sufriera por un lado el castigo electoral que vaticinan todas las encuestas y que al mismo tiempo aflorara la situación real de las finanzas españolas. Sin ir más lejos, en Valencia, ya se ha visto amenazado el suministro a los hospitales.

La situación, además de grave, está resultando políticamente muy paradójica. El PSC ha denunciado la “deriva antisocial” del Govern de CiU por el recorte del 10%, pero ayer un diputado del Congreso, Francesc Vallès, y una diputada del Parlament, Rocío Martínez-Sampere, salieron al unísono en defensa del hachazo propuesto por el ministerio: “Lo que se exige por parte del Gobierno español es el cumplimiento del objetivo de déficit del 1,3%, pero cómo se consigue este objetivo es responsabilidad del Govern de Catalunya”.

La actitud de los socialistas irritó considerablemente en la Generalitat, sobre todo porque “buena parte de los esfuerzos que hay que emprender ahora se deben a que el tripartito dejó un déficit sólo en el 2010 de 7.500 millones de euros”, señaló un portavoz

NO NOMÉS VIVIM DE LA POLÍTICA MUNICIPAL

2011-03-31T09:36:00.000-07:00

Vuelve la sordidezETA, fenómeno intrínsecamente español, regresa como vórtice de un combate político descarnado

Article del Sr. Enric Juliana a La Vanguardia d'avui, 31/03/2011

En el rastro de Madrid venden papeles de ETA y no faltan compradores. El entorno del grupo terrorista ha decidido poner en circulación sus actas de las negociaciones del año 2006. Ácido sulfúrico. No hay que ser ningún lince para presuponer que estamos ante la venganza de los denominados abertzales ante la exclusión del grupo Sortu de la liza electoral del 22 de mayo.

Venganza por una hoja de ruta incumplida, puesto que el PSOE ya no dispone de fuerza política para reabrir, ni que sea parcialmente, el denominado proceso de paz. Los de la capucha saben bien cómo funcionan los entresijos de Madrid. Siempre lo han sabido, puesto que ETA es un fenómeno intrínsecamente español. El poeta José Bergamín, católico, republicano y comunista, lo intuyó en 1977, cuando se apuntó a Herri Batasuna, recién regresado del exilio. Bergamín, español hasta los tuétanos, quiso provocar a todos. “Son los últimos españoles que merecen tal nombre”, dijo el autor del poema Ecce España (“Ni grande ni pequeña, sin medida, / enorme en el afán de su entereza, / única siempre pero nunca unida; / de quijotesca en quijotesca empresa, / por tan entera como tan partida, / se sueña libre y se despierta presa”).

ETA es un fenómeno intrínsecamente español y sólo así se explica que el grupo terrorista vuelva a estar en el vórtice madrileño en el momento de su máxima debilidad. Estamos ante una estampa goyesca. Como ya ocurrió en el 2006, Alien se ha vuelto a colar en la cabina de mando y puede que no se mueva de ahí hasta la finalización del fatídico ciclo electoral. El Partido Popular ha comprado los papeles del rastro por varios motivos. Uno: porque considera a Pérez Rubalcaba el peor adversario electoral que le puede tocar en suerte. Dos: porque la herida del 11 de marzo del 2004 aún está abierta y la derecha sigue viendo en Rubalcaba al Rasputín que capitalizó en favor del PSOE el inmenso error de Aznar y Acebes. Tres: porque las formas en España se perdieron hace tiempo –¿las hubo alguna vez?– y el terrorismo es una pieza más del combate político. No hay zona de exclusión aérea. Desde que se extinguieron los ecos amenazantes del 23-F y Europa nos ofreció cobijo y subvenciones, todo vuelve a valer en el país que inventó la guerra de guerrillas. Cuatro: porque el PP quiere elecciones anticipadas en otoño, para asegurarse la mayoría absoluta e interceptar el tiempo aciago –inmediatamente después del 22 de mayo– en el que todas las administraciones locales y regionales, sin exclusión, deberán dejar de silbar para acometer dolorosos recortes (atención, mucha atención a lo que puede ocurrir en Valencia, donde los proveedores ya amenazan con no surtir a los hospitales públicos y la CAM alicantina ha quedado al borde del precipicio). Y quinto: porque los papeles del rastro, aun en el supuesto de que sólo fuesen parcialmente veraces, delatan que José Luis Rodríguez Zapatero alcanzó la presidencia del Gobierno sin tener una idea cabal de la historia de España.

Han vuelto los tiempos sórdidos. Ayer quedó bien patente en la sesión de control en el Congreso. El PP ataca con todo lo que tiene a mano, incluidos algunos diputados que parecen salidos del guion de Torrente 4. Rubalcaba no llegará indemne al final de la legislatura. Zapatero –con su futuro civil en manos de la gran banca y de las demás empresas Ibex 35, la nueva cámara corporativa que tutela la política económica– vuelve a observar el espectáculo con frialdad neroniana. Si no estuviese abrasado en las encuestas, se presentaría. Carme Chacón, tenaz, voluntariosa, oblicua, aconsejada e inteligente con su estudiado mohín, ha decidido arriesgar y corre el riesgo de quedar atrapada por las hélices de las tres o cuatro conspiraciones madrileñas que en estos momentos están en marcha.

El movimiento de esas hélices es a partir de ahora impredecible, de manera que, sin ánimo de pronosticar nada en concreto, aconsejo al lector que no pierda de vista a José Bono. Memoricen bien aquel correveidile de Augusto Monterroso: “Cuando despertó, Bono todavía estaba ahí”.

20.000, no són prou per ajudar-ne 20?

2011-03-09T08:01:00.000-08:00

<

Fa dies ens estem entrevistant amb les diferents associacions que formen l’entramat social de Roses.

Ens estem veient i canviant impressions amb unes desenes de persones que, en exercici de la seva vocació fan un vertader voluntariat social.

Dediquen bona part del seu temps i coneixements a solucionar molts problemes de la societat. Fan de la solidaritat una part de la seva vida i mereixen ser escoltats atès que són una font real de saviesa. Experiències de tot tipus, anècdotes de riure i històries de plorar fan la conversa agradable i, esperem, profitosa.

A tots els diem el mateix, venim a escoltar. Us demanem ens expliqueu quins són els vostres projectes de futur i quina és la realitat de la que partiu. Amb què i quí compteu avui i quins projectes o necessitats preveieu per demà.

No els oferim la carta als reis, no. En realitat no oferim res tangible només els hi obrim l’esperança de ser escoltats i . . . entesos.

Ens hem vist amb molts i ens volem veure amb tots. Associacions però també empreses i empresaris i col•lectius de treballadors.

Amb transparència. Sense fer promeses ni prendre compromisos irrealitzables oferim un futur de diàleg sincer. Estar a l’oposició ens ha asserenat, no n’hi ha prou amb treballar de sol a sol, cal preguntar i escoltar.

No prometem ni ens comprometem a res en concret però si empenyorem la nostra dignitat a treballar amb fermesa per a solucionar els problemes que estiguin a l’abast d’un futur govern municipal.

Darrerament ens hem entrevistat amb la presidenta i la junta de dues associacions bolcades a tractar nens i nenes amb afectats per diferents malalties o deficiències. Uns i altres fan molt bona feina i són pocs i els hi manca ajut i la seva tasca és imprescindible.

En l’exercici de la transparència volem manifestar la voluntat d’ajudar-los, d’arribar on es pugui per a facilitar-los la tasca. S’ho mereixen, la seva mainadeta s’ho mereix per que, si a Roses som 20.000, entre tots, no en podem ajudar 20?.

Gràcies a tots.

Publicat al periodic Hora Nova del dia 08 de març 2011

LLOCS DE TREBALL, ZODIAC I ZONA INDUSTRIAL

2011-02-25T22:42:00.000-08:00

Entre exclamacions, la Sra. alcaldessa ha fet saber que l’ajuntament ha de fer efectiu el pagament que correspon a les quotes d’urbanització (*) de la parcel•la que Zòdiac ocupa a la zona industrial. Es presenta com a molt negatiu el fet de que l’ajuntament faci compliment dels compromisos adquirits el 1998 en compensació per la creació de 150 llocs de treball per un mínim de 15 anys. Si ells varen complir amb escreix atès que el nombre de llocs de treballs va superar els 200 de mitjana al llarg de dotze anys i encara continuen ocupant un munt de persones, cal preguntar-se, que hi ha de negatiu?.

Dit això, des de CiU de Roses proposem la següent reflexió:

Si el govern de CiU, per a sortir de la crisi dels noranta, amb menys d’1.000.000€ va aconseguir 200 llocs de treball de mitjana al llarg de 12 anys, quants llocs de treball nous ha aconseguit el govern Casamitjana amb els més de 5.000.000€ que els hi ha regalat el pla Zapatero?, quasi cap o cap?.

Per igualar l’eficàcia La proporció hauria de ser de 5 a 1, és a dir de 200 a 1000. On són?.

RESPECTA I SERÀS RESPECTAT

2011-02-12T07:23:00.000-08:00

Tothom ha pogut llegir el comunicat que el Grup Municipal de CiU ha emès per a clarificar quina és la nostra posició sobre la proposta feta per la Sra. Alcaldessa en el darrer Ple Ordinari.

També tothom pot comprovar quines són les seves maneres quin és el seu tarannà en la “resposta” que ha publicat en la nova web, www.viladeroses.com .

Faltant a respecte no s’atorga autoritat, més aviat perd la poca que li queda i, cridant amb les majúscules, no demostra tenir raó, només intenta amagar el seu mal, la pobresa d’arguments.

També en el www.viladeroses.com hem publicat una resposta, no pas per a fer-la entrar en raó, sinó per a demanar-li que, senzillament, respecti la discrepància política.

Aquest nou comunicat el podeu llegir tot seguit:

La Sra. Casamitjana, quan veu que la data de caducitat de la seva alcaldia li crema els dits, arremet contra el nostre grup i s’acarnissa en la persona del nostre portaveu. Ho fa amb una sortida de to que, de tan irada, ha posat en evidència el seu veritable tarannà. Podem dir que la màscara ja li ha caigut.
Les raons que el Grup municipal de CiU de Roses ha presentat en contra del projecte d’aparcament soterrat, sota la plaça de Catalunya, han estat exposats de forma respectuosa amb un sol objectiu, demostrar que si la Sra. Casamitjana presenta ara, a tres mesos de les eleccions, aquest projecte i ho fa sense l’aval d’un estudi econòmic i financer, encarregat per l’ajuntament, la seva intenció no és cap altra que tornar-nos a inundar de fum. Un fum que emmascari la realitat. Hem viscut quatre anys de displicència i ara ens volen fer creure, fent ostentació reiterada d’uns projectes que li han caigut del cel, siguin a Montjoi, a l’estació nàutica, a un Far oblidat i a un castell que no sap com omplir. Per que, on són les promeses? els creuers i els seus milers de turistes que tenien que portar, el túnel del vent que ens tenia que enlluernar o l’hospital que ens tenia que fer ciutat?.
Tornem al tarannà. Quan hom s’enfada amb tanta violència davant la crítica, és senyal d’intransigència o de prepotència?. El seu ego no admet la crítica? I, qui gosa contradir-la, és un enemic?. La democràcia no és això i nosaltres tenim l’obligació de denunciar el que no està bé o no veiem bé i cal que diguem que és intolerable que l’obsessió per mantenir la poltrona prevalguin sobre el seny i cal que denunciem que la precipitació o la improvisació la portin a hipotecar el poble, imposant un sistema de zones blaves sense que la proposta vagi acompanyada d’un estudi independent i contrastat i afegim que, al nostre parer, d’entrada no és just que la majoria dels veïns, de cop i volta, ens vegem obligats a pagar per aparcar a causa d’un projecte que ho és tot menys assenyat.
Que ens varem abstenir en el ple?, és cert. Mai hem votat negativament “per sistema”. Quan ho fem és per que l’evidència del plantejament ho demana. En aquest cas, l’abstenció va ser un vot de benèvol, en positiu i de confiança, que s’ha tornat en indignació quan hem pogut comprovar la inconsistència de la proposta i encara més l’hipoteca de futur que representa per a properes accions i inversions que caldrà fer quan algú es posi a treballar per a reprendre el camí del progrés, aturat durant els darrers quatre anys.
No és de rebut que pel fet d’haver posat sobre la taula els dubtes que el projecte d’aparcament aixequen digui i escrigui que diem mentides. Tampoc és tolerable que ho faci per pel fet d’haver explicat quins són els inconvenients que hom veu en aquest projecte ni tampoc per haver qüestionat l’honestedat d’una proposta que es presenta, de pressa i corrent, a tres mesos de les eleccions.
L’honor de presidir l’ajuntament d’un poble, vila o ciutat comporta l’obligació de respectar tots i cada un dels seus ciutadans, també els que discrepen de la seva forma de governar i és per això que li demanem reflexioni se sàpiga controlar. No es pot anar insultant i tractant de mentiders, escrit, com ha fet, en majúscules, pel sol fet de veure’s contrariada.
Sentim l’espectacle al que fa temps ens veiem forçats a compartir i demanem, si us plau, s’acabi ben aviat.

SANTA MARGARIDA AL SENAT, un pas endavant

2011-02-11T14:19:00.000-08:00

El Senat acorda instar el govern estatal canviar la llei de costes

El PSOE es queda sol votant-hi en contra

UN MAL NEGOCI PELS CIUTADANS DE ROSES

2011-02-07T23:18:00.000-08:00

L’APARCAMENT SOTERRAT DE ROSES IMPLICARÀ LA CREACIÓ DE 545 PLACES DE ZONA BLAVA . . .

Llegit aquest titular, les persones que ens l’han comentat, el primer que han fet és agafar la calculadora . . .. A veure?, 545 places per 365 dies a l’any per 20 anys a 1,25€ l’hora per una mitjana de tres hores per plaça i dia dona la bonica xifra de . . . 14.919.000€. Ah!, sumem-hi el que pot donar el propi aparcament: 219 places per 20 anys, per 365 dies, per 10 hores diàries, per 1,50€, . . . això fa?, a veure?, 24.000.000 € de més . . .un total de 40.000.000€.

És a dir, la proposta feta per la Sra. Alcaldessa al Ple no és altra que fer aprovar donar curs a una iniciativa d’una empresa privada (per que aquesta?) per la qual a partir de la seva implantació tindrem ocupats, en règim de concessió, tots els aparcaments en superfície de tota l’avinguda de Rhode, de la plaça del Teatre, de la Rambla de la Riera dels Ginjolers, de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, de Jaume I, i de la plaça d’en Frederic Rahola per un període de vint anys. És a dir, sempre més els veïns de Roses haurem de pagar per deixar el cotxe on li hem deixat sempre i ens hem de preguntar: a canvi de què?, doncs a canvi de que l’empresa ens faci un aparcament soterrat a la Plaça de Catalunya amb un cost que no arriba ni als cinc milions d’euros.

I per si no n’hagués prou, segons les explicacions fetes al Ple, la Sra. Alcaldessa, en una demostració extraordinària de la seva capacitat per a negociar i defensar els interessos dels rosincs, i de les rosinques, ens avança que posarà directament a la butxaca de l’empresa en qüestió la no gens insignificant xifra d’un milió d’euros. Aquest anunci fa que entenguem que la inversió de l’empresa es rebaixa dels cinc als quatre milions d’euros, el que vol dir que, els afortunats inversors, en comptes de rebre uns ingressos que representen el 800% de la inversió, gràcies a la generositat municipal, els beneficis que s’albiren estan en base a uns ingressos del 1000% de la inversió. En vint anys!.

Sincerament, tenim molts dubtes sobre com s’ha plantejat l’operació.

Per que, com que no creiem que la insolvència del govern municipal arribi al fet de no haver fet cap estudi econòmic i financer diferent del que presenta l’empresa.

Per que, com que és difícil de creure que la seva desídia els porti a ignorar que el fet de que actuar sota la plaça de Catalunya entranya un evident risc per les edificacions que l’envolten.

I per que, com que és inimaginable que la seva insensibilitat els porti a obviar que si la coberta del futur aparcament no s’abaixa, mínim un metre, per sota del nivell dels vials que l’envolten, l’espai resultant serà un erm, sense cap arbre. El pitjor exemple de la famosa plaça dura, model socialista barceloní.

Arribem a la conclusió de que ens enfrontem a la més gran operació de fum dels darrers quatre anys.

Fumera que deixa petites les altres anteriors, la dels famosos creuers que tenien que arribar l’estiu passat o la que fa temps fan sortir del Far.

PROU FUM

2011-02-05T07:43:00.000-08:00

CiU de Roses vol posar rigor a la noticia publicada, per enèsima vegada, sobre el far de Roses.

En el Ple Ordinari de Juny del 2010, CiU, va presentar una moció al respecte que incloïa el següent acord:

Acceptar l’oferiment que, una vegada repensat (*), fa l’ Autoritat Portuària de Barcelona, segons carta de 13.07.2007, tancar les converses i concretar els desitjos repetidament expressats per l’ajuntament a la fi d’obtenir la concessió de l’ús del far on cal instal•lar el museu/exposició permanent sobre la relació que la nostra població ha mantingut amb el mar, “des dels grecs fins ara”, segons el projecte executiu de l’arquitecte Sra. Anna Albó, actualitzat, en base al llegat del ciutadà, primer Dracma de Roses, Sr. Joan Ortensi.

Facultar la Sra. Alcaldessa per a que signi, en nom de l’ajuntament, els documents necessaris a tal fi.

Tercer comunicar el present acord a l’Autoritat Portuària de Barcelona i tots els familiars descendents del Sr. Joan Ortensi i Bertran, especialment els seus fill, Joan i Montserrat.

La moció es va debatre en aquests termes:

CiU va fer la proposta i va demana es donés suport a la iniciativa atès que és voluntat de fa anys que el far sigui gestionat per l’ajuntament en el marc de la oferta lúdica, cultural i turística que cal situar entre aquest element i el Castell de la Trinitat.

En el seu torn de paraula, l’alcaldessa va demanar que, atès que les gestions ja estan en marxa, que CiU deixés la moció sobre la taula. Cita com a prova del que diu que el 26 d’abril (del 2010) ella havia enviat una carta al l’ Autoritat Portuària de Barcelona en aquest sentit i que no calia fer res més atès que tot estava fet.

Li varem respondre que no, que la carta d’oferiment del far, que a iniciativa pròpia, el juliol del 2007, havia enviada per l’Autoritat Portuària de Barcelona i també li varem dir que, examinant l’expedient, havíem pogut comprovar que la Sra. alcaldessa havia tingut la carta oblidada en un calaix durant tres anys i que la moció que es presentava, a part de reclamar que es tanqui d’una vegada per totes la cessió d’ús aprofitant que l’ A. P .B. ja no te problemes per a cedir-nos-la, també la presentàvem per a demostrar, una vegada més, la deixadesa de l’equip de govern també en aquest tema. Els hi han passat tres anys i hores d’ara encara no saben com posar-s’hi. L’Alcaldessa es va mantenir ferma en negar el que és evident.

Hi va haver altres intervencions sense cap interès i, finalment, quan ja s’havia realitzat la votació, amb els vots afirmatius de CiU, i els negatius del PSC, GIR, PP i ICV, el regidor Gallego va demanar la paraula per a dir que “no podia votar No a la proposta però que ho havia fet per que aquesta havia arribat tard”.

Abans de respondre’l, el nostre portaveu va demanar poder veure la carta que l’alcaldessa havia dit, en la seva intervenció, que havia enviat a l’Autoritat Portuària de Barcelona el 26 d’abril. Quan la varem poder veure varem poder constatar que, ho!, sorpresa, havia mentit: La carta porta data 26 d’abril, sí, però el que no es pot falsejar és el Registre de Sortida i el segell oficial demostra que la data veritable de la carta és del dia 28 d’abril, el mateix dia en que CiU havia demanat veure l’expedient.

Però atenció, es pot comprovar que la carta no va sortir de l’ajuntament, segons el segell de correus, fins l’endemà, el dia 29. Dos dies va necessitar la Sra. alcaldessa per a trobar el “projecte bàsic del Far de Roses de l’arquitecta, Sra. Albó i fer una carta per enviar-lo a Barcelona. Cal fer notar que el projecte havia estat encarregat pel Sr. Ramon Pujol, regidor de cultura en el període 1999-2003, feia no menys de quatre anys.

Evidentment l’expedient, sabut que el Grup municipal de CiU estava removent el tema, es va reprendre a partir d’aquelles dates, finals d’abril del 2010, per si no n’hi havia prou, als tres anys d’endarreriment que portaven l’abril de l’any passat ara cal afegir-ne deu més.

Avui, 5 de febrer del 2011, quatre anys després de la formació del seu govern, el Departament de Propaganda de la Sra. alcaldessa, pagat per tots els rosincs, a falta de cap altra tema, ha tornat a enviar “nota de premsa de l’alcaldia”. Nota que, convertida en noticia, ha estat publicada, per enèsima vegada, en els diferents mitjans de comunicació: Roses demanarà a Ports la cessió del Far per a usos públics, a Hora Nova, El far de Roses tindrà usos marins i culturals, a El Punt i Roses aprova el projecte per convertir el far en un espai cultural i de recerca, al Diari de Girona.

(*) Repensat. Pocs mesos després de formar-se el govern Zapatero, el 2004, el PSOE va nomenar una nova direcció per a l’Autoritat Portuària de Barcelona i aquest canvi va afectar el procés de reconversió del Far de Roses. Amb una simple carta, sense argumentar, se’ns va anunciar la decisió unilateral d’anular el conveni de cessió signat a favor de l’ajuntament.

En aquesta i en altres maniobres contràries als interesso rosincs algun dia podrem comprovar qui hi havia al darrere.

ROSES, POSA'T GUAPA!

2011-02-01T22:44:00.000-08:00

una de tantes obres pendents d'acabar,
víctima de la crisi

No hi ha dubte que un dels sectors més afectat per la crisi que ens toca viure és el de la construcció, precisament el sector que tradicionalment ha vingut donant i encara dona a Roses el major nombre de llocs de treball. No són només els dels paletes, també ho són els d’instal•ladors, pintors, fusters i ebenistes i amb ells, arquitectes, aparelladors, decoradors i encara comptables, delineants, administratius, administradors de finques, agents de la propietat, oficines de lloguer, són els llocs de treball d’una llarga corrua de professions que s’inclouen en la immensa xarxa que es mou a l’entorn de la construcció.

El sector necessita i te bons professionals, coneixedors de l’ofici i amb seny. Els bons constructors saben administrar el mercat per a donar durabilitat i viabilitat a la seva proposta empresarial i en el seu projecte busquen bons tècnics i treballadors, oficials i manobres, que donin qualitat al seu producte i saben correspondre els pagaments dels clients amb un bon servei. Saben que, si no van per aquest camí, el mercat els eliminarà.

El constructor, el clàssic paleta i promotor, qui promou l’obra no sempre és la mateixa persona que el promotor i es complementen. L’obra ben feta del constructor i l’oferta equilibrada del promotor són garantia per a que el sector de la construcció es mantingui estable en la oferta de llocs de treball i és garantia per a tota la cadena econòmica i laboral abans descrita, la que comença pel manobre i acaba en l’arquitecte, passant per tota la munió de subsectors que en viuen, des del venedor de material de la construcció fins el notari, passant pels empleats de la banca que finança la roda. Una roda que ha de estar equilibrada entre les necessitats socials i el respecte a un model de poble o de ciutat basat en la qualitat i mai en quantitat, malauradament avui present.

Estem en crisi, la disbauxa produïda per tantes ambicions i tant intrusisme en el sector de la construcció ens han portat a desequilibrar un sector que per a Roses és clau. Davant la situació de crisi no podem quedar paralitzats, amb els braços creuats. Els rosincs que viuen del sector, són molts, necessiten esperances de futur i des de l’ajuntament alguna cosa s’hi pot fer i en aquest camí no cal tampoc inventar per que, la tan coneguda proposta de Barcelona posa’t guapa!, ens pot servir?.

Són tans els "blocs" i tants els habitatges
als que cal posar-se "guapos"!!!

Un pla municipal per a la regeneració del parc immobiliari seria positiu?, crec que sí. Si tenim mes de vint mil finques urbanes de les quals un elevat percentatge són madures pel temps transcorregut des de la seva construcció, amb moltes que presenten dèficits importants, estructurals i d’imatge, crec que tenim l’obligació d’actuar-hi i estarem tots d’acord que aquesta obligació l’hem de convertir en una oportunitat pel sector.

Cal posar-se ja a habilitar mesures administratives i tributàries que fomentin la renovació del nostre parc immobiliari. El nostre Roses, posa’t guapa!, podria ser un dels camins per a fomentar el treball en la cadena del sector de la construcció?.

Calen un seguit de mesures, facilitats burocràtiques, gestionar amb els particulars i amb les comunitats de propietaris l’obtenció de crèdits “tous” per a la rehabilitació interior i exterior dels edificis plurifamiliars, crear i publicitar “premis” per a tots els esforços fets en l’embelliment de façanes i cal premiar també els esforços dels propietaris d’apartaments de lloguer fent-los-hi la promoció del seu negoci una vegada hagin renovat les seves instal•lacions. Aquesta és una proposta per a intentar donar oxigen a un sector, el de la construcció, que essent bo en la seva essència sempre acaba essent el gran perjudicat víctima de l’ambició i les ànsies de diner dels especuladors, professional i esporàdics.

Publicat a Diari de Girona, 01 febrer 2011

BARBETA, RAHOLA, PUIGVERD, ÀLVARO

2011-01-30T23:43:00.000-08:00

Jordi Barbeta i Pilar Rahola són dos articulistes dels qui admiro la seva capacitat de síntesi i d'exposició. Si sovint reprodueixo en el bloc les seves opinions com ho faig també amb les de Francesc Marc Àlvaro i d’en Toni Puigverd, no és per altra cosa que per animar el pensament i el debat sobre la política. Moltes vegades el tema tractat a més de ser d'interès nacional també ho és local.

Diuen que quan en un discurs es fan servir frases de personatges famosos o dites populars el que es fa és fer servir crosses per no anar coix. Publicar en el bloc articles ben fets, ben escrits, en els que s’expressen opinions amb les que estic d’acord en una gran part és un recurs, una crossa, per no anar coix en la meva intenció de comunicar el que penso sense l’inconvenient d'obligar a la lectura d'escrits fets amb molt bona intenció però afectats per les meves limitacions literàries.

Gràcies per entendre-ho.

LA MORENETA I LA CAIXA

2011-01-30T23:17:00.000-08:00

El frágil y emotivo corazón de Catalunya, tan dado a lo sentimental como falto de sentido financiero

Pilar Rahola a La Vanguardia del 30/01/2011

Artículo magnífico, como es norma de la casa. Prácticamente no recuerdo ni un solo artículo de Josep Maria Cortés que no haya disfrutado y quizás porque Josep Maria es de los pocos expertos en economía que son capaces de convertir las cuentas de explotación en pura poesía. Y en estos tiempos poco dados a la lírica económica, su mérito es enorme. El artículo en cuestión es el que publicó el viernes con el título “De Moragas a Fainé”, donde recreaba la intensa historia de La Caixa, desde sus románticos orígenes en 1904 (ante “la necesidad de crear una gran caja de retiro como vía para conseguir la paz social”) hasta su actual decisión de convertirse en banco. Una historia que, de alguna manera, corre paralela a la historia de Catalunya, y especialmente a la de una burguesía que se implicó con el devenir catalán y dotó al país de algunas de sus estructuras fundamentales. Y que, además, supo entroncar con las clases medias y populares. La historia posterior, repleta de nombres propios con mucho lustre, ha sido clave en la vida económica de un país que, en materia de finanzas, no siempre demostró buen tino. Por ello la inteligencia estratégica de La Caixa ha sido tan celebrada a lo largo de los años, precisamente porque resultaba insólita en este país de banqueros sin bancos. Sin duda, la decisión actual tiene que ver con ese afinado instinto para adelantarse a los acontecimientos, antes de ser arrastrados por la corriente. Como ejemplo reciente y paradigmático, la venta de Colonial meses antes de que se hundiera…

Por supuesto, la decisión actual cambia la historia para siempre, y entiendo que haya creado una gran convulsión en el frágil y emotivo corazón de Catalunya, tan dado a lo sentimental como falto de sentido financiero. Durante más de un siglo, La Caixa ha sido como la Moreneta y el Barça, y, si me apuran, la propia 'La Vanguardia', todas ellas señas emocionales de la emotiva identidad catalana. Probablemente no somos mucho más que eso, los catalanes, unos sentimentales, y es en el terreno de lo sentimental donde ha prendido el miedo. ¿Perdemos una gran seña de identidad?, preguntan las voces más temerosas. Pero incluso en ese punto parece que la jugada ha sido inteligente; no en vano La Caixa ha blindado su presencia con el 81% y además ha garantizado la continuidad de la obra social. Pero ha hecho algo aún más importante para Catalunya: situarse en el ranking de los grandes bancos europeos. Es decir, consolidar su potencial y garantizar su competitividad. A diferencia, pues, de algunos amigos que creen que Catalunya pierde peso en cada roto, personalmente me parece que lo de La Caixa no es un descosido, sino el hilado final de un traje nuevo. Y eso es también la historia de Catalunya, desde la revolución industrial: saber cambiar a tiempo, cuando los tiempos cambian. Puro instinto de supervivencia.

SON DE IZQUIERDAS

2011-01-30T23:07:00.000-08:00

Dinero para los bancos, pensiones a la baja, recortes...
¡Y advierten que viene la derecha!

Jordi Barbeta, a La Vanguardia del 30/01/2011

La diferencia fundamental entre un banco y una caja de ahorros era hasta ahora que el banco era una empresa con afán de lucro y la caja, no. El banco reparte los beneficios entre sus propietarios, mientras que la caja devolvía a la sociedad los réditos de sus ahorros. El Gobierno izquierdista de José Luis Rodríguez Zapatero ha decidido que por el bien de todos, las cajas de ahorros deben dejar de existir o transformarse en bancos. La incógnita es si la decisión del Gobierno español –suponiendo que lo haya decidido el Gobierno español– es un acto de responsabilidad que le honra o forma parte de una gran tomadura de pelo.

Ahora resulta que ser de izquierdas consiste en repartir entre los accionistas de los bancos lo que las cajas de ahorros dedicaban a obra social. Y en el ínterin, el Gobierno se va a pulir 20.000 millones para que los bancos puedan quedarse, previamente saneadas, las cajas de ahorros que están entrampadas. Por cierto que las más entrampadas son las que han caído en manos de gestores tan progresistas que en su afán redistributivo y amparados en sus diputaciones provinciales, han dedicado lo que correspondía a obra social a otros fines menos románticos... En fin, que lo progresista es hoy destinar el poco dinero que queda a los bancos. Rescatar entidades financieras con dinero público es un tranquilizante carísimo, pero el único que es capaz de calmar a los mercados más histéricos... durante unas semanas.

Y bueno, de izquierdas es también ahora congelar las pensiones, retrasar la edad de jubilación y computar en la paga de retiro los años en que el trabajador cobra menos. Se supone que también fue en un arranque de progresismo que el Gobierno decidió por primera vez en la historia bajar el sueldo a los empleados públicos... Todo esto puede parecer muy demagógico, pero algú ho havia de dir, porque la izquierda no para de meter miedo con la derecha y trata de reaccionarios a los escépticos que no ven la diferencia.

Ahora mismo tenemos dos ejemplos estupendos con José María Aznar y Felipe González. Con lo que cobran como ex presidentes podrían dedicarse plenamente a tareas humanitarias, pero ambos han preferido asesorar a proveedores de energía, que pagan mejor que Intermón/ Oxfam. La diferencia entre Aznar y González es que el ex líder del PP trabaja para Murdoch, que, para entendernos, es uno de los suyos. El ex líder del PSOE, en cambio, asesora a su amigo Slim, el mexicano, que es como la madre Teresa de Calcuta pero exactamente al revés... Habrá quien sostenga con razón que los socialistas no son de izquierdas de verdad. Bien, la izquierda de debò está intentando en Catalunya una conquista social tan urgente como que la gente pueda pasear desnuda por la calle sin que la multen.

FOTOGRAFIAR EL MEU COTXE

2011-01-12T11:59:00.000-08:00

El bi-setmanari L'Hora Nova d'ahir dimarts publicava la següent noticia:

ROSES. L’agudització de la disputa que manté enfrontats l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, amb l’exalcalde i actual cap de l’oposició, Carles Pàramo, traspassa les barreres polítiques i arriba a la quotidianitat més extrema. O almenys això és el que van interpretar els veïns que diumenge al migdia passejaven per la ciutat i van veure el que feia l’alcaldessa quan venia de comprar el diari. La zona de càrrega i descàrrega que hi havia davant del quiosc estava plena (era un dia ennuvolat), i no precisament de vehicles de transportistes. D’entre tots els cotxes que hi havia, però, Casamitjana només es va fixar en un: el de Pàramo. I davant la sorpresa i els somriures de tots els testimonis, fins i tot el va fotografiar.

Nota del blocaire, la "fotografa" no sap que la reserva d'aparcament per a càrrega i descàrrega és per a tots els dies de la setmana llevat de diumenges i festius?.

...

DE CARNETS I ENEMICS . . .

2011-01-12T07:04:00.000-08:00

Noves delcaracions del Conseller de Cultura Ferran Mascarell:

"Con el PSC sólo se puede hablar de carnets y enemigos, trato de explicar mi decisión al presidente de mi viejo partido y me pide que devuelva el carnet"

Si voleu llegir el reportatge complert publicat a La Vanguàrdia, cliqueu aquí

http://www.lavanguardia.es/politica/20110112/54099731109/mascarell-con-el-psc-solo-se-puede-hablar-de-carnets-y-enemigos.html

i . . . permeteu-me un comentari,

sentint o llegint veus tan autoritzades que han anat sortint en els darrers temps, la de l’expresident Pasqual Maragall, la del seu germà, Ernest Maragall i ara la del Conseller de Cultura Ferran Mascarell, vull dir que és una molt mala notícia verificar que un partit tan important i necessari ha caigut en mans del personalisme i el sectarisme, "estas amb mi o contra mi?".

Per a les persones que mai ens hem sentit de dretes en el sentit clàssic del mot i sí a favor de les polítiques de progrés en tot allò que socialment significa una millora generalitzada per a totes les capes de la societat, especialment pel que fa a la igualtat d’oportunitats, la realitat no ens és gens plaent.

Al PSC, a tot Catalunya i també a Roses, li cal que retrobar el nord.

. . .

LES REPERCUSSIONS DE LA MALA NOTICIA

2011-01-10T08:18:00.000-08:00

Associació Ciutadana per a la Participació 08/01/2011

Havent tingut coneixement de l'aparició el passat 5 de gener d'un anomenat “Manifest Cívic en Pro de l’Associacionisme”, des d'aquesta Associació Ciutadana per a la Participació

MANIFESTEM

Que mai ens hem sentit amenaçats, ni com associació ciutadana ni com persones integrants de la societat civil de Roses, en el tema de la petició d’informació a la fiscalia per suposats delictes de l'equip de govern de Roses.

Que, donada la voluntat apartidista de la nostra associació, expressem el nostre desig de no ser manipulats per cap partit polític per recolzar una manifestació en contra del que considerem inexistent atac a la societat civil

Juanjo Albors – Carolina Tomas – Anna Ribera
Associació Ciutadana per a la Participació
roses.acp@gmail.com

Juanjo Albors
president de
l'Assciació Ciutadana per la
Participació

Carta oberta al “Manifest Cívic en Pro de l’Associacionisme” Juanjo Albors 07/01/2011

És d'admirar la sensibilitat d'aquest grup de ciutadans que han organitzat una manifestació en defensa de la societat civil de Roses que afirmen ha estat atacada.

Ignoro d'on poden haver tret aquesta conclusió doncs l'única cosa que hem conegut és la petició, segons uns denúncia segons uns altres, a la fiscalia respecte a diversos temes en què l'equip de govern està suposadament involucrat. No vull pensar que aquest manifest i aquesta convocatòria estan promoguts des del propi equip de govern doncs això seria d'una misèria moral impròpia d'una democràcia, alguna cosa així com escudar-se en innocents enfront d'un suposat atac de l'enemic.

I com no vull pensar que aquest equip de govern, àdhuc totes les seves peculiaritats, és capaç d'una manipulació d'aquest tipus haig d'arribar a la conclusió que aquests ciutadans que volen defensar la nostra societat civil estan simplement mal informats doncs en aquest lamentable tema mai han estat amenaçats.

Quan la fiscalia va intervenir en els suposats casos de corrupció de Camps a València i de Fabra a Castelló, ni els concessionaris de cotxes, ni el gremi de sastres ni els propis senyors Louis Vuitton i Rolex van convocar cap manifestació en defensa dels seus productes.

Però Roses és diferent. Aquí s'ha transformat una petició a la fiscalia per investigar a l'equip de govern en un atac a la societat civil. I aquesta manipulació pretén utilitzar a persones innocents que estic segur estan disposades a manifestar-se quan sigui i on sigui si se'ls llança la consigna que estan atacant els valors de la nostra societat doncs les persones que pertanyen a les nostres associacions són lògicament persones predisposades a treballar en favor del nostre entorn i, en conseqüència, predisposades a manifestar-se en contra del que els han dit que ataca aquest entorn.

Poden estar tranquil·les aquestes associacions i tota la societat civil de Roses doncs no han estat atacades. Pretendre fer creure això o és un error o és un acte de mala fe. Per això no crec que aquesta inducció a l'error o aquesta mala fe hagi nascut de l'equip de govern doncs fa poc un dels seus grups més nombrosos, el PSC, expressava la voluntat de "enterrar d´una vegada per totes una manera de fer política" i de comptar amb persones “que no juguin amb la por i els instints més miserables”. Per això estic convençut que aquesta manipulació no ha pogut néixer d'ells. Ha d'haver nascut de la mala interpretació d'una notícia.

Però si no fos així, si realment la convocatòria d'aquesta manifestació estigués manipulada llavors sí que considero que la nostra societat civil és atacada i que ha de rebel·lar-se contra la utilització d'innocents en la defensa de tercers.

No han arribat a 30 el número de persones que han volgut donar suport al “Manifest Cívic en Pro de L´Associacionisme” que un grup de ciutadans de la vila de Roses, “altament molestos amb l'atac sofert arran de la denúncia en contra de la societat civil del nostre municipi”, han volgut fer públic aquest dissabte a les 12 del matí.
Entre aquests 30 hi havia representants municipals, de les JSC rosinques i fins i tot familiars de l’alcaldessa.

La manifestació s’havia convocat per a les 12 del migdia i a les 12:04h la Plaça Sant Pere tenia l’aspecte de la foto 1.

A l’hora de la lectura del manifest, les 12:15, l’assistència havia millorat un xic, foto 2, i es va llegir el que la major part dels assistents ja coneixien.

REFLEXIONS A L'ENTORN D'UNA MALA NOTICIA

2011-01-04T07:04:00.000-08:00

Volem viure en pau i volem ser constructius i en això estem. Estem preparant un programa de govern que reculli les inquietuds, necessitats i anhels de la gent de Roses. Se’ns acudeixen mil i una idees que poden servir per dinamitzar, a escala local, l’economia i també estem posant, negre sobre blanc, un seguit de noves idees que fomentin la convivència, la cultura i com omplir l’oci dels ciutadans, petits, grans i joves.

En el dia a dia municipal, fem propostes i mocions, per a donar idees al govern municipal que presentem en els plens i que incorporem en el debat. Som rigorosos a l’hora de votar, el nostre sí guanya el no en una proporció de deu a ú. I fem precs i preguntes a pesar de que les respostes rebudes, si n’hi ha no solen ser ni correctes ni amables, fins i tot algun moc o escarni.

Demanem veure expedients per entendre allò que no s’explica i així han passat els mesos. Suportem la desqualificació personal davant qualsevol crítica que fem al govern. Critica obligada, des de l’oposició, per que no veiem que es faci res que substancialment aporti progrés i per que veiem que el diner públic està mal administrat, per que no ens sembla bé que la nòmina del empleats públics s’hagi inflat fins fer-se insostenible i critiquem l’aprovació d’un POUM ha significat fer prevaldre la quantitat per sobre la qualitat i per que aquest camí és una rendició davant els interessos de l’especulació. I quina resposta hi ha?, ignoren les peticions fetes per escrit i aprofiten les intervencions en els mitjans per a l’insult i la desqualificació. Només cal fer un seguiment de l’hora de l’alcaldessa per a donar-se’n.

I en la tasca d’oposició, constatem unes actuacions que intuïm irregulars. Pagaments, anulació de sancions, obres irregulars i subvencions arbitràries. Sense cap control. I aleshores el dubte, què fem?. I és consulta molta gent, propera i no tant. És qüestió d’honestedat, ens diuen. Cal posar-ho en coneixement de l’autoritat?, sí o no?. Per que si delinquir és de deshonest, fer d’encobridor també. Així doncs, que cal fer?, si no mires no veus res, és cert!, però si hi ets, pots no mirar?, és honest no voler mirar per a no veure?. Es porta a la Fiscalia i aquesta pren en consideració estudiar el que hi ha.

Mala noticia per que sap greu passar aquests tràngols i sap greu que els mitjans donin més ressò, molt i molt més, a una noticia negativa que a una positiva. Mai ens reprodueixen les iniciatives ni les aportacions positives. Sí recullen i magnifiquen una senyal d’alerta que s’ha aixecat. Però els fets són els que són i tenim la societat que, entre tots, hem creat. I salta l’escàndol. I després ve la gesticulació i l’exabrupte que instauri la cerimònia de la confusió.

S’escuden en la queixa de que la denuncia trenca la pau social, que no deixen treballar el govern i que perjudiquen la societat civil, associacions i clubs i és fals. El govern no s’ha d’apartar mai de la via de la transparència i de l’objectivitat i en aquest camí la llei preveu com s’han de tramitar els ajuts i les subvencions per que, no oblidem, estem tractant de diner públic.

Recapitulem, hi ha alguna excusa per a saltar-se els principis basics de la transparència i de rigor i el control?. És cert que tothom busca “facilitats” en el seu particular tracte amb l’administració però les facilitats mai poden ser arbitràries i a títol individual per evitar el greuge o la discriminació. Les facilitats han d’estar al servei de tothom, en l’agilitat en la presa de decisions, en les facilitats burocràtiques, en el consell i en saber dir no a temps, si no pot ser.

Qui denuncia la presumpta irregularitat és un enemic de la societat civil?. Prenem com a base per a la resposta un exemple recent. Qui resulta ser el vertader enemic de la cultura catalana, l’ex-president del Palau de la Musica a qui ningú s’atrevia a denunciar per a no ser acusat immediatament d’anticatalà o els qui varen posar al descobert l’estafa?. I encara, si en Millet és culpable, confés, d’estafar la cultura i el poble català, els que veien i consentien actuacions fraudulentes i abusos de poder són exemple a seguir?. Qui ha actuat correctament els qui, callant, varen mantenir durant molts anys l’oasi en pau a canvi de viure sense cap ensurt o els qui, complint a la seva obligació democràtica, varen demanar a la justícia esbrinés si hi havia alguna irregularitat?. Els primers tenen la consciència tranquil•la?. Nosaltres sí.

2010-12-31T11:18:00.000-08:00

ja falta menys per l'estiu . . .

B O N A N Y N O U !

Entrevista a FERRAN MASCARELL, el nou Conseller de Cultura

2010-12-31T07:39:00.000-08:00

"Necesitamos un Estado propio y eficiente"

Jordi Barbeta , Ignacio Orovio - La Vanguardia - 31/12/2010

Con su fichaje como conseller de Cultura del Govern de Artur Mas, Ferran Mascarell ha logrado su primera victoria: que la cultura esté en el centro del debate. Está formando su equipo. Tiene carta blanca. Ha fichado como secretario general al ex primer teniente de alcalde de Vic Francesc Xavier Solà. Es de CDC, pero se conocen desde 1991 y Mascarell ya lo llamó para trabajar en la SGAE. Historiador y hombre de largo recorrido en la Administración, Mascarell explica en esta entrevista su evolución personal y la de los acontecimiento.

¿Cómo ha sido este proceso de integración en el Gobierno de Mas?

Tiene dos preámbulos. Uno principal son las reflexiones en los artículos de La Vanguardia sobre las tres crisis sobrepuestas que sufrimos: economía, Catalunya-España y de la política. El segundo es que a través de Agustí Colomines he participado en algún acto de la Casa Gran del Catalanisme.

¿Y la propuesta?

Una llamada el viernes 24 del president Mas, una conversación de cierta intensidad sobre el ámbito cultural, 48 horas de reflexión, y finalmente una decisión. Hace falta arriesgar, romper moldes. Y me dije: “Endavant”.

¿Qué le dijo Montilla?

Le planteé si veía alguna significación global, pero no avanzamos mucho. Cuando ya me había decidido, me dijo que debía dejar el carnet del partido.

¿Ya lo ha devuelto?

Todavía no. Ya lo haré. Yo soy catalanista y socialdemócrata, sigo considerándome como tal y nadie me ha pedido que deje de serlo. Tengo carta blanca para organizar mi equipo. Mi jefe de gabinete sigue considerándose de izquierdas... Lo único que me han pedido hasta ahora [Montilla] es que rompa un carnet.

¿Es CiU la que rectifica su proyecto cultural o es usted quien rectifica?

Lo que me pide Mas no es que rectifique, en todo caso es él quien compra mi proyecto. Yo he hecho una cierta aportación al proyecto cultural del PSC y no siempre con fortuna en su aplicación. Somos muchos los que pensamos que el catalanismo está basado en la cultura. Mas me pide que despliegue estas ideas a través del Govern.

Posible alcaldable del PSC, posible conseller del PSC, conseller de Mas..., ¿su opción es el poder?

Vengo de cuatro años en el sector privado y la mar de bien, pero ahora mi opción vuelve a ser de gobierno.

¿Por qué todo el mundo quiere a Mascarell y Mascarell está dispuesto a trabajar con todo el mundo?

Con todo el mundo, no. Dentro de ciertos márgenes, sí. Creo que la política del futuro estará más allá de los pequeños narcicismos de las diferencias y estará en las coincidencias.

Los politólogos constatan una insatisfacción del votante catalanista del PSC que en parte registra el resultado electoral. ¿Representa usted a este sector insatisfecho?

La dirección del PSC debe explicar por qué ha perdido la mitad de los votos de 1999. Se juntan dos debilidades, la del discurso catalanista y la del discurso socialdemócrata.

¿El PSC ha dejado de ser útil al catalanismo?

El PSC ha debilitado su relato sobre el país y en la medida en que es débil nos sentimos más alejados.

Usted habla a menudo de Estado propio. ¿Se ha convertido al indepdendentismo?...

Es algo más sutil. Nos conviene un Estado propio y eficiente. Podemos compartirlo con Europa y también con España siempre que resulte eficiente y, por supuesto, de igual a igual. El Estado español no es eficiente para el resto de España y menos para Catalunya.

La sentencia del tribunal Constitucional contra el Estatut...

... Agrava la ineficiencia del Estado...

El Estado compra el archivo Centelles y el de Carmen Balcells y se lo lleva lejos de Catalunya...

Otra muestra de lo mismo... Al final de mi etapa en el Ayuntamiento inicié conversaciones con Carmen Balcells, que quería que su archivo se quedara aquí. Desconozco por qué el proyecto no tuvo continuidad.

¿Ya ha hablado con Sinde?

Todavía no.

Dirigirá la política lingüística...

Todo continuará igual. No tenemos un problema lingüístico. El problema es que el Estado se reconozca plurilingüístico.

¿Invitaría a Juan Marsé a la Feria de Frankfurt?

Por supuesto que sí.

¿Qué le han dicho sus compañeros del PSC?

He tenido llamadas entrañables.

¿Y desagradables?

Desagradables, ninguna. En las entrañables me han expresado su desacuerdo con las críticas surgidas de la dirección. A este paso seremos cada vez más pequeños, me decían.

http://www.lavanguardia.es/politica/20101231/54096040868/ferran-mascarell-necesitamos-un-estado-propio-y-eficiente.html

El Fòrum Roses també ha penjat una entrevista publicada a El Pais

What is Catalonia?

2010-12-29T14:21:00.000-08:00

BON NADAL!

2010-12-24T02:14:00.000-08:00

Per a tothom i de tot cor, Bon Nadal

Algú no ha vist mai Els Pastorets de Roses?,

No us ho perdeu, viviu i feu viure a amics i familiars les Festes de Nadal també amb la companyia dels nostres amics, pastors, dimonis, àngels i el Nen Jesús.

Els podeu veure a Roses, al Teatre Municipal, el dia de Sant Esteve, el 26 i el dia 2 de gener del 2011.

xxx

PRESSUPOSTOS 2011: EL PERQUÈ DE L’ABSTENCIÓ

2010-12-21T23:26:00.000-08:00

A priori, si estant a l’oposició, el Govern ens presenta uns pressupostos amb l’avís clar de que estan tancats, és a dir, que no ens donen cap possibilitat de fer-hi ni aportacions ni suggeriment, la reacció més normal és la de votar-hi en contra.
Si aquesta actitud és la culminació del que hem vist i patit en els quatre anys de mandat, sense ni un bri de transparència i sense permetre la més mínima participació, tornem, de nou, a la lògica del vot negatiu.
Si constatem, per quart any consecutiu, que els pressupostos s’han redactat sense cap iniciativa destinada a apaivagar els efectes de la crisi, sense cap inversió pel foment de l’ocupació, sense cap idea que vagi més enllà que donar subvencions i ‘plans d’ocupació’, una cortina de fum que serveix per a amagar una manifesta manca de sensibilitat davant el problema, la coherència torna a estar en votar no.
Si comprovem com el 85% dels ingressos previstos, els més alts de la història municipal de Roses, estan compromesos per una ‘despesa corrent’ inflada amb una nòmina insostenible conseqüència d’una política en recursos humans paternalista i irracional, la conclusió torna a ser el vot contrari.
Si la partida que es destina a inversions, 950.000 €, és la mes baixa dels darrers vint anys, només justificada pel gran retràs que el Govern de la Sra. Casamitjana arrossega quant a execució de l’obra compromesa, exemple, el Pla de Barris, amb un retràs sobre calendari de més de dos milions d’euros, el més convenient torna estar en votar no.
Si al discurs conciliador del regidor Manel Escobar, en el sentit de demanar corresponsabilitat, ajut i paciència atesa la situació de crisi, hi contraposem el discurs vanitós i populista que ens va etzibar la Sra. alcaldessa tot intentant ‘tapar’ les mancances i dèficits que el debat va evidenciar, la coherència també ens portava al vot negatiu.
Però vet aquí que la decisió del Grup Municipal de CiU va ser fer una vot d’abstenció i cal que ens expliquem. Ens varem abstenir per enviar un missatge conciliador, per demostrar la disposició de mirar endavant, de superar greuges i humiliacions i per que, conscients de que la ciutadania en te prou de picabaralles, volem ajudar a superar la situació a la que ens han portat. I per que, sense caure en la temptació de posar tot l’èmfasi en denunciar les mancances del govern, incapaç de posar en pràctica qualsevol idea, volem donar un missatge positiu. I per que sabem escoltar i per que hem volgut atendre la petició realista i assenyada del regidor d’Hisenda: posar paciència, fer-nos corresponsables de les dificultats i intentar ajudar en allò que es pugui. I, encara, per que volem dona a entendre que, tot i les nostres limitacions, sí tenim un cúmul de propostes, petites idees, i una experiència que, si algun dia se’ns vol escoltar, poden ajudar a superar ni que sigui mínimament la situació de desànim en que ens trobem.

Article publicat al bisetmanari Hora Nova en data 21-12-2010

El tema dels Pressupostos 2011 està generant debat en algum dels fòrums locals, per exemple:

http://www.forumroses.eu/PCiutadana/General-250/Gent_valenta-277.htm

DEBAT D'INVESTIDURA

2010-12-20T23:00:00.000-08:00

JAUME PI a La Vanguardia
Mas proclama el inicio de la transición catalana y busca la complicidad del PSC
El futuro presidente de la Generalitat acepta la petición socialista de convocar una cumbre de líderes sobre la crisis económica | Socialistas y populares recelan de los planteamientos soberanistas del líder de CiU

La primera jornada del debate de investidura en el Parlament de Catalunya del futuro presidente de la Generalitat, Artur Mas, no contó con grandes sorpresas. Por la mañana, el aspirante repasó los ejes de su programa de Govern, que coincidieron al 100% con los que ya expresó durante su campaña electoral: austeridad, moderación fiscal, impulso de las políticas de educación, adelgazamiento de la administración o pacto fiscal. Fue en este último punto donde se mostró más solemne, al proclamar que comenzaba la "transición nacional" de Catalunya, expresión que marcó el resto del debate.

Por la tarde, los grupos que intervinieron -PSC, PPC e ICV- confirmaron que votarán de forma negativa a la investidura de Mas y quedaron bien manifiestas las divergencias entre los primeros con el programa de CiU expuesto por Mas. Tanto PSC como PP mostraron sus recelos ante la expresión utilizada más como horizonte nacional.

Más allá de enumerar los ejes básicos del programa del nuevo gobierno, Mas utilizó un tono especialmente gravee en el capítulo del discurso en que se refirió al encaje entre Catalunya y España. Interpretando el objetivo del derecho a decidir de la manifestación del 10 de julio y los resultados electorales, Mas proclamó que Catalunya debía abrir una nueva "transición nacional", como en su momento hizo España.

"Catalunya ha de poner en marcha su transición nacional, hablo de transición, no de revolución, y como toda transición es preciso hacerla de manera democràtica, pacífica, a base de grandes consensos interiores", ha subrayado el líder de CiU.

De su intervención, también destaca el anuncio de dos fichajes de calado. Se tratan del presidente del Cercle d'Economia, Salvador Alemany, y el presidente de Col·legi Oficial de Metges de Catalunya, Miquel Vilardell. Ambos formarán sendos consejos asesores que tendrán la misión de aconsejar al Govern en sus respectivas especialidades.

Mas pide apoyo al PSC, que marca perfil
Por la tarde, el diálogo entre Mas y el líder de los socialistas en el Parlament, Joaquim Nadal, estuvo marcado por un primer consenso entre los dos principales partidos del arco parlementario. En su primer turno, Nadal instó a Mas a convocar una cumbre de líderes para abordar la crisis, como había propuesto Montilla durante la campaña. En la réplica, el líder nacionalista recogió el guante.

Fue el principal ejemplo del intento de Mas de tender la mano a los socialistas para llegar a grandes consensos en los asuntos más importantes de la legislatura. El líder de CiU se encontró con un Nadal que anunciaba un no tajante en la primera votación, le acusaba de inconcreción y de hablar "más de empresarios que de personas", y rechazaba que comenzara cualquier transición.

Pese mas insistió en que el PSC reflexionara e intentará ver aquello que une a ambos partidos, los socialistas prefirieron marcar perfil propio y tratar de comenzar a erigirse como "alternativa", en palabras del mismo Nadal.

PP y CiU solo discrepan en la cuestión 'nacional'
En el diálogo con la líder del grupo del PP catalán, Alícia Sánchez-Camacho, ambos constataron que pese a coincidir en muchas políticas económicas, el programa soberanista de Mas les aleja mucho.

Camacho anunció que podría haber apoyado la investidura del aspirante de CiU de no haber sido por el octavo eje programático de los nacionalistas -el que se refiere al derecho a decidir y el objetivo del pacto fiscal. La líder del PP instó a Mas a no conducir al país a "debates estériles" mientras que éste tiró de ironía: "No renunciaremos a una parte fundamental de nuestro programa solo para contentarlos".

Mucha distancia con ICV
Como era de esperar, las discrepancias fueron totales entre Mas y el líder del grupo de ICV-EUiA, Joan Herrera. Los ecosocialistas mostraron su preocupación por las políticas anunciadas por Mas en los ámbitos económicos y medioambientales. El líder ecosocialista tachó de "neoliberales" y "antiguas" las políticas propuestas por Mas. Obviamente, Herrera anunció un no inapelable a la investidura del candidato.

Por otro lado, Herrera hizo especial hincapié en el caso Millet. El líder de Iniciativa pidió a Mas que luche contra la corrupción y que "aparque sus silencios" sobre el caso.

El discurs de investidura de Artur Mas

ESPORT I TURISME NÀUTIC, EN EL BON CAMÍ

2010-12-14T04:00:00.000-08:00

Aquests dies s’ha celebrat a Roses el Campionat d’Espanya de vela de la classe Làser 4.7. Han estat unes jornades intenses per a tots aquells que segueixen l’esport de la vela i, una vegada més, s’ha demostrat que la badia de Roses és un dels millors marcs per la nàutica del litoral català. La categoria esportiva del campionat han tornat a posar a proba la nostra capacitat organitzativa i, com era d’esperar, l’esforç realitzat ha tornat a demostrar que la capacitat de resposta a la responsabilitat assumida davant el mon de la vela, català i espanyol, en aquesta ocasió, ha estat al nivell esperat.
Han gaudit del nostre mar i del nostre vent els i les millors noies i nois representats de les respectives federacions de vela d’arreu de l’Estat i, tots, s’emporten un bon record de Roses i dels que han posat rostre humà a la vila, els voluntaris abnegats i empleats del GEN i els voluntaris i treballadors de les federacions de vela participants. Igualment s’emporten un bon record dels llocs on han estat allotjats i del tracte rebut en els establiments on han passats les seves estones d’oci.
Fins aquí tot normal però repassem els factors que hi ha intervingut, primer, les persones. El Grup d’Esports Nàutics i l’Estació Nàutica. El GEN és un club que porta més de trenta anys al servei de Roses. Va ser fundat per unes persones que, a més de gaudir dels esports nàutics que els motivaven, sentien la necessitat de difondre, amb orgull rosinc, la gran capacitat que el nostre mar, badia i costa, ens ofereix alhora que, com a bons esportistes, sentien, també, la necessitat d’obrir la pràctica d’aquests esports a tothom. Vist el palmarès quan a organització d’esdeveniments i vista la tasca difusora que han sabut fer, els fundadors i els continuadors, tots, fins els actuals, es poden sentir més que satisfets.
L’Estació Nàutica està en el camí adequat per reblar el clau quan a la promoció turística de Roses. Actuen amb el mateix orgull rosinc que va motivar els fundadors del GEN però amb un altre objectiu, igualment lloable i necessari, fomentar el turisme, la principal base econòmica de Roses. Treballen amb dedicació i ho fan fonamentats en les immenses possibilitats que, també en això, la nostra badia ofereix. L’Estació Nàutica tot just acaba de néixer, està en els inicis del que, estem segurs, serà una molt llarga trajectòria.
Si el GEN, fa trenta anys, va aplegar la dispersió de l’esport nàutic, l’E.N., ara, intenta aplegar la dispersió existent en la promoció turística de la Vila. I han començat bé, aplegant fons privats i públics. En la promoció turística, la cooperació entre el sector públic i els actors econòmics de l’àmbit privat és necessària per que només la implicació econòmica conjunta pot donar autoritat moral a les decisions d’uns i altres.
I si a Roses tot és més fàcil és per que, uns i altres, compten amb una eina imprescindible que es va inaugurar només fa sis anys, en l’anterior mandat, el port esportiu municipal. Una obra que es va decidir amb gran risc polític temperat però amb una més que assenyada il•lusió basada en el sà orgull rosinc. Una obra d’enginyeria de primer ordre feta amb sensibilitat. Un port amable i obert al poble, lloc de passeig i carta de presentació davant els visitants. Un port que dona servei d’amarratge a la important flota turística local i que serveix d’escala a centenars de vaixells en trànsit i que a més, dona, amb molta dignitat, les instal•lacions bàsiques per a l’organització dels més importants esdeveniments esportius nàutics, també científics, que es vulguin organitzar.
I estem en el bon camí, El Grup d’Esports Nàutics i l’Estació Nàutica, han treballat plegats, no és la primera vegada, i ha tornat a sortir bé. Uns i altres, els conec molt bé, són conscients de la transcendència dels llocs que ocupen, saben que si ells no passen davant ningú altra ho farà.
Així, dimecres, en l’acte de cloenda i entrega dels premis d’aquest Campionat la Sra. Alcaldessa, només va estar acompanyada, institucionalment, per dos regidors de l’oposició, la regidora Sra. Montserrat Sastre i qui això signa. Ni el regidor de turisme, Sr. Gallego, ni el regidor d’esports, Sr. Ferrer varen si varen fer presents negligint en la seva obligació de fer patent l’obligat acte de reconeixement i, fins i tot, agraïment, a les persones que s’esforcen, amb orgull rosinc, en promoure l’esport i en promoure el turisme. La trista realitat, però, és que ningú els va trobar a faltar.

Article publicat en el diari de Girona d'avui 14 de desembre del 2010

LLEI DE COSTES I SANTA MARGARIDA

2010-12-03T07:04:00.000-08:00

MOCIÓ que presenten els grups municipals de CiU, PP i ERC sobre la conveniència de que el Ple de l’Ajuntament de Roses doni ple suport a la Proposición de Ley que el Grupo Parlamentario Catalán en el Senado de Convergència i Unió ha presentat al Senat en defensa dels residents i/o empresaris i treballadors, propietaris i/o llogaters de les finques afectades per la Llei de Costes a Santa Margarida de Roses i a Empuriabrava de Castelló d’Empúries.

Referència: Proposició de Llei relativa a la modificació de la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas, presentada al Senat segons anunci del Boletín Oficial de las Cortes Generales el 23 de septiembre de 2010, Ním.27a.
Atès que els diputats a Corts, Srs. Montserrat Surroca i Jordi Xuclà han donat comptes de les tasques fetes en favor de trobar la solució al problema que tenen els propietaris i/o llogaters de Santa Margarida i d’Empuriabrava, afectats per la Llei de Costes.

Atès que l’esmena presentada pel Grup Parlamentari Català, representat pel Sr. Joan Antoni Duran i Lleida, el passat 18 de maig de 2010, aprofitant la tramitació del Proyecto de Ley de Protección del Medio Marino, va ser rebutjada pel Congrés amb els vots en contra del PSOE i del PSC, també dels diputats gironins d’aquesta formació que varen assistir al debat sense ni immutar-se tot i que el seu portaveu es va referir al problema de Santa Margarida i d’Empuriabrava com a “puntual”.

Atès que els diputats i senadors que conformen el Grup Parlamentari Català de CiU en en Congrés i en el Senat, amb l’ànim de cercar una solució a la problemàtica creada per la Llei de Costes i atès que encara avui queda un 8% del total de la zona marítima-terrestre de l’Estat per delimitar, es comprometen a defensar una modificació puntual de la Llei de Costes que doni la solució definitiva als problemes creats a causa de la seva retroactivitat.
Atès que a tal efecte el Grup Parlamentari Català en el Senat (Convergència i Unió) ha presentat una nova proposició de llei “relativa a la modificación de la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas que ha estat admesa a tràmit segons anunci en el Boletín Oficial de ls Cortes Generales publicat el 23 de setembre del 2010, Núm. 27 (a).

Atés que aquesta proposició de Llei consta d’un article únic :
Se modifica la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas, en los siguientes términos:
2.1 No pertenecen al dominio público marítimo-terrestre estatal las ciudades navegables y las áreas urbanas consolidadas con singularidades propias”.
2.2. Se entenderá por ciudad navegable, el conjunto integrado por una urbanización residencial y por una red de canales artificiales permitiendo la navegación de embarcaciones hasta el pie de las parcelas. El citado conjunto deberá contar con un plan urbanístico legalmente aprobado.
Pueden formar parte del conjunto: un puerto deportivo, muelles de servicios portuarios y dársenas con diferentes tipos de amarres.
Las ciudades navegables pueden llevar a cabo su gestión y explotación total o parcial, mediante concesión o por la junta de propietarios.
2.3 Las áreas urbanas consolidadas con singularidades propias serán aprobadas por el Gobierno a propuesta de la Comunidad Autónoma correspondiente.

Atés que el Sr. Secretari General d’aquest Ajuntament ha emès un informe al respecte manifestant en l’apartat segon del mateix i “respecte a la proposició de llei” manifesta que “Evidentment, l’informe jurídic sobre el procediment per a la tramitació d’una proposició de llei al Senat no és competència de qui subscriu, sinó dels Serveis Jurídics de l’esmentada Cambra, que sens dubte gaudeixen d’una qualificació jurídica i professional molt superior a qui subscriu”, a més de “En aquest informe ens hem de centrar en la procedència de la presentació de la moció de suport al Ple de l’Ajuntament de Roses.”, arribant a la conclusió de que “Independentment del que s’ha informat, l’assumpte es pot sotmetre com a proposició d’acord al ple de l’Ajuntament, en quan es demana el suport de l’Ajuntament a la proposició de llei”.
No obstant aquesta conclusió, el propi Secretari General de la Corporació indica la necessitat de que per a millorar la proposició de Llei a efectes pràctics o de funcionalitat en l’aplicació de la mateixa i les posteriors repercussions legals tenint en compte que l’atermenament dels canals de Santa Margarida ja és un fet, “per tal d’evitar problemes futurs, seria oportú introduir una disposició transitòria que declarés la nul•litat dels atermenaments practicats des de l’entrada en vigor de la Llei de Costes que afecten a trams que siguin considerats per la nova redacció de l’article 5.2 de la Llei de Costes com a “ciudades navegables” i “àreas urbans consolidadas”, així com ho són els actes dictats en la seva execució. La legalitat d’aquesta prescripció requeriria un estudi més detallat i profund”.

ACORD:

Donar ple suport a la iniciativa “Proposición de Ley”, 622/000023, del Grupo Parlamentario Catalán en el Senado de Convergència i Unió.

Instar al Grup Parlamentari Català en el Senat i resta de senadors/res a considerar la conveniència de millorar la proposició de Llei a efectes pràctics o de funcionalitat en l’aplicació de la mateixa i les posteriors repercussions legals posteriors tenint en compte que l’atermenament dels canals de Santa Margarida és un fet (BOE, núm.40, de 15.02.2010, Sec.V-B, Pàg.14347) inclogui una disposició transitòria que declarés la nul•litat dels atermenaments practicats des de l’entrada en vigor de la Llei de Costes que afecten a trams que siguin considerats per la nova redacció de l’article 5.2 de la Llei de Costes com a “ciudades navegables” i “àreas urbans consolidadas”, així com ho són els actes dictats en la seva execució. La legalitat d’aquesta prescripció requeriria un estudi més detallat i profund”.

Instar a la resta de Senadors/Senadores de tot l’arc Parlamentaria a aprofundir en el coneixement del problema existents i de la conveniència de posar fi a una situació manifestament injusta que transcendeix l’interès nacional havent provocat intervencions en el Parlament Europeu.

Convidar la totalitat dels Senadors/res de la corresponent “comissió parlamentària” que ha d’estudiar la proposició de llei a venir fins a Roses, Castelló d’Empúries i Blanes per a mantenir el necessària diàleg amb els propietaris i/o llogaters, residents i/o empresaris i treballadors afectats i també amb els Consistoris de cada un dels municipis afectats, a fi de constatar la realitat i el problema humà que l’aplicació de la Llei de Costes i la seva retroactivitat està provocant en la vida de milers de persones.

Invitar als ajuntaments de Castelló d’Empúries i Blanes a prendre el corresponent acord en el mateix sentit que es proposa en aquesta moció.

Comunicar el present acord al Senat, a les Corts, als presidents dels grups parlamentaris del PSOE, PP, CiU, ERC i ICV i també al Parlament de Catalunya i al Conseller/a de Política Territorial i Obres Públiques.

Igualment traslladar el resultat del present acord a totes les associacions ciutadanes que integren la defensa de les persones afectades per la Llei de Costes a Santa Margarida i a Empuriabrava.

Roses, a 26 de novembre del 2010-11-26

Carles Pàramo i Ponsetí, Portaveu del Grup municipal de Convergència i Unió.

TEXT DEFINITIU DE LA MOCIÓ APROVADA PEL PLE DE ROSES AMB ELS VOTS DE CiU, PP, ERC i del Regidor del GIR, SR. GALLEGO, L’ABSTENCIÓ D’ICV I ELS VOTS EN CONTRA DEL PSC I DEL REGIDOR DEL GIR, SR DONAT.

EL PARTIT DE CATALUNYA (y III)

2010-12-03T06:53:00.000-08:00

Un leve runrún de boicot comercial circula por Madrid, ahora –ojo– teorizado desde la izquierda

Enric Juliana | 03/12/2010 | La Vanguardia
El Madrid político y periodístico está procesando el resultado de las elecciones catalanas. El lunes parecía que había ganado el Partido Popular y que el nuevo presidente de la Generalitat se llamará Marià Raxoi. ¡Ha ganado el centroderecha!, pregonaban las tertulias, evitando cuidadosamente los matices. En un pispás, Convergència i Unió había dejado de ser una peligrosa fuerza separatista, irreversiblemente alejada del sabio legado de Jordi Pujol. "Pujol, ese sí que era un estadista", dicen con gesto de gravedad los más castizos publicistas. (Y en 1995, en la Puerta del Sol le gritaban: "¡Pujol, enano, habla en castellano!".) Son así.

La reciente victoria del Partit de Catalunya es una consecuencia directa de esa dinámica. Con la reforma del Estatut, el tripartito metió a los catalanes en el desfiladero de las emociones y no los supo defender cuando comenzaron a caer piedras y saetas. El PSOE se cruzó de brazos y el progresismo del Círculo de Bellas Artes se puso a silbar. La sensación de bochorno acumulada durante siete años por las clases medias catalanas es uno de los factores desencadenantes del desmoronamiento final del tripartito. El catalán tiene terror al ridículo. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona debería de organizar, con urgencia, un seminario sobre la influencia del popart, los vídeos jadeantes y la sensación de bochorno en la hecatombe electoral del partido socialdemócrata. Se calcula que más de 100.000 votos del PSC han pasado a CiU. Otros miles de votos han huido de ERC por el mismo motivo. La búsqueda de fortaleza y seriedad ayuda a explicar la transmutación de CiU en el Partit de Catalunya.

Los observadores más perspicaces de la derecha empiezan a entrever que con Artur Mas no regresa, como quizás pensaban, el pacto del Majestic exprés. Nada por aquí, nada por allá, y volvemos a hablar catalán en la intimidad. Han pasado demasiadas cosas feas estos últimos siete años para que Mas incurra en la caricatura del fabricante catalán tan brillantemente interpretada por José Sazatornil en La escopeta nacional de José Luis Berlanga.

Más significativa es la reacción de la izquierda española. Son tantas las ganas de laminar definitivamente la autonomía del PSC, que los análisis del PSOE obvian que la principal fuga de votos se ha producido por el flanco catalanista. Sólo leen el mensaje de fondo del 28-N: el partido socialdemócrata corre el riesgo de derrumbarse en España como consecuencia de la crisis económica.

Mientras el Gobierno trabaja desesperadamente para mantener el timón, en el PSOE se impone un objetivo casi sagrado: la salvaguarda de la hegemonía en Andalucía y Extremadura y, a ser posible, en Castilla-La Mancha. El PSOE puede perderlo todo –el Gobierno, la mayoría de las autonomías, las grandes ciudades y los municipios de más de 50.000 habitantes- pero no puede perder el Sur. Ello explica que José Antonio Griñán, presidente de la Junta de Andalucía, recurra a la amenaza catalana (la propuesta de revisión del statu quo fiscal, con la que CiU ha ganado), para engrasar su campaña. Griñán alzó el escudo ayer en Madrid: ¡Andalucía no lo permitirá!

Se oye estos días un ligero runrún de boicot comercial. Y lo más novedoso es que esta vez llega teorizado desde la izquierda. La consigna de que Catalunya no puede reclamar nada porque vende más que compra al resto de España la ha lanzado Patxo Unzueta, uno de los editorialistas del diario El País, en un artículo publicado el pasado 25 de noviembre. Brillante polemista, Unzueta es vasco y buen conocedor del privilegio foral que los suyos han conservado del Antiguo Régimen. El mapa ideológico de España es cada vez mas fascinante.

LA SOCIETAT UNIÓ FRATERNAL

2010-12-01T03:21:00.000-08:00

Avui la premsa recull la noticia que s’ha donat a conèixer el veredicte sobre el concurs de projectes arquitectònics destinat a la construcció, en un futur proper, de l’equipament cultural de la S.U.F.. Tenir definit l'edifici és un nou pas i això és, sens dubte, una bona noticia.

He tingut el privilegi de poder participar en la comissió o jurat que ha fet l’elecció del projecte per al nou equipament i he de dir que el guanyador ha tingut l’aprovació unànime del jurat. Es varen presentar molts projectes, entre ells quatre que eren d’arquitectes de Roses, tots oferien propostes intel•ligents quan a funcionament i engrescadores quan a façana, però la tria ha donat el resultat que tenim, la proposta de l’estudi d’arquitectura Zero Cinc AM, felicitacions, per a tots.

Convertir la SUF en un equipament emblemàtic per a Roses és un desig de fa molts anys, l’ajuntament, en els anys 80, va qualificar aquell edifici i el solar i les dues finques veïnes com a equipament cultural. El POUM del 2007 ho contemplava de la mateixa manera i, finalment, el POUM aprovat definitivament aquest any ha consolidat la proposta. Prèviament, fa uns deu anys l’ajuntament havia comprat la finca que fa cantonada amb la rambla dels Ginjolers i l’expropiació forçosa de la finca que queda, al carrer de la Trinitat, està en curs.

Tot el procés va camí de donar viabilitat al projecte que els fundadors de la Societat Unió Fraternal varen iniciar a principis del segle passat, donar a Roses un espai adequat pel gaudi del temps de l’oci, ball, i pel desenvolupament cultural de tot el poble. Donem-los-hi a ells l’honor que es mereixen.

Tot el procés, fins arribar a veure que l’equipament es faci realitat, te una història. Avui parlem el present però ens queda un futur immediat en el que hem d’acabar la feina. La SUF te uns propietaris, els socis, propietaris de la finca però també dipositaris i gestors dels sentiments i els anhels dels fundadors. La darrera Junta o Assemblea General va autoritzar a la Junta de Govern a negociar i arribar a acords amb l’ajuntament. Ho varen fer, però, condicionant-los a uns requisits, els més importants, a disposar del mateix espai que ara tenen, en planta baixa i en alçada i un bar que garantís una certa independència econòmica.

Entenc que ara, la Junta rectora o de govern de la SUF ha de recavar l’aprovació de la Junta General que els legitimi davant Notari a la signatura del corresponent document de traspàs de la propietat en favor de l’ajuntament, document on s’han de recollir les condicions d’ús en tots els seus detalls.

En el jurat que ha elegit el projecte, juntament amb quatre regidors (dos grups municipals no hi eren presents), la munió d’arquitectes (representats del COAC i funcionaris) i tres membres de la Junta de la SUF, hi vaig trobar a faltar la concurrència de diferents membres de la societat civil rosinca, socis històrics de la SUF i activistes culturals, que n’hi ha. I tant que sí!.

Dit això, tornem a la feina. Sort en tenim que, finalment, després de que Roses ho demanés dues vegades, 2005 i 2006, finalment la Generalitat, el 2008, ens concedís els beneficis d’un “pla de barris”, això garanteix el finançament. Ara només cal esperar que el govern Tripartit hagi deixat ben lligats els recursos o les partides pressupostaries per que una cosa és dir que es donaran els 4 milions d’euros i una altra cosa és que aquests estiguin consignats i reservats en el Departament d’Economia i Finances. Haurem d’assegurar-nos que això sigui així i això també és feina a fer.

En definitiva, satisfacció, hem fet una pas important per a assegurar la continuïtat de la SUF a continuació tindrem el repte de donar contingut al nou edifici però això estic segur es farà bé.

El poble de Roses pot estar d’enhorabona.

El malestar encuentra un puerto de acogida

2010-12-01T01:44:00.000-08:00

CiU se ha convertido en el refugio del soberanismo que piensa con la cabeza y de independentistas lúcidos

Antoni Puigverd a La Vanguardia | 29/11/2010

Todas las noches electorales son de montaña rusa y en los primeros momentos del escrutinio real, una nueva forma de malestar, alejada del pleito identitario, parecía haber dejado un mensaje racista en las urnas catalanas. Por fortuna, a medida que el escrutinio avanzó, los votos del miedo y el odio desaparecieron, no sin antes dejar en el aire unas profundas notas de inquietud. La crisis económica está minando las seguridades y las esperanzas de la gente: no se puede descartar una próxima explosión irracional del malestar que ayer todavía se expresó por caminos más o menos convencionales. De todas maneras, surgiendo de las profundidades de la herida del Estatut, una facción del independentismo ha expresado su malestar transformándose en irredento y apostando por un laportismo del morro fort. Y, en el otro extremo, catalanes que antes votaban a partidos obreros han expresado su malestar siguiendo la estela de Sánchez-Camacho, que ha convertido los comicios catalanes en el laboratorio de las nuevas prácticas del PP. Rajoy puede dormir tranquilo: sabe que, en caso de necesidad, la conversión del extranjero en chivo expiatorio de la crisis funcionará de maravilla en las próximas generales. Existía la duda de si el joven Rivera, a golpe de lengua y libertad formal, conseguiría avanzar sobre el terreno del PP. Pero Camacho le ha demostrado que poner el dedo en la llaga de la inmigración es mil veces más eficaz.

Cabalgando sobre una CiU unida, ambigua y moderada, Artur Mas ha obtenido una victoria magnífica, inapelable. Todos los líderes de la federación dieron ayer muestras de haber comprendido la complejidad del voto que recogen. No es, como se decía antes, un voto prestado. Es un voto refugio. CiU se ha convertido en el puerto natural, no ya del nacionalismo que tradicionalmente le votaba, sino de los soberanistas que piensan con la cabeza; de los independentistas lúcidos, hastiados del ostentoso amateurismo de los dirigentes de ERC; de los federalistas que han descubierto desolados que no existen federalistas en España, y de los progresistas moderados que ya no soportaban por más tiempo el desbarajuste y la confusión de horizontes del tripartito. El puerto natural de la moderación catalana recoge sensibilidades muy dispares, pero unidas por un común denominador: la Catalunya central no quiere ser más una caricatura, no quiere perder más batallas, no soporta más fantasías, y exige un plan para salir del embrollo, para recuperar el rumbo. Un plan para enfrentarse a la crisis y recuperar las virtudes que hicieron de Catalunya, a pesar de las dificultades históricas, un país competente.

NUEVA ETAPA I ESTILO

2010-11-30T02:03:00.000-08:00

En esta nueva etapa ya no hay espacio para el regateo corto ni para la maniobra chapucera

Miquel Roca Junyent | 30/11/2010 | a La Vanguardia

Catalunya ha decidido iniciar una nueva etapa. Poniendo punto final a los siete años de Govern tripartito, los ciudadanos han devuelto el poder a CiU para que dirija de nuevo sus pasos en un futuro complicado y cargado de nubarrones. Se ha confiado nuevamente en la fuerza política que más ha caracterizado la Catalunya recuperada a partir de 1977.

Esta etapa va a ser distinta. Lo será en el terreno de lo económico y social y también lo será en lo institucional. La crisis económica obligará a todas las administraciones a duras políticas de rigor y austeridad; pero, a la vez, a priorizar la formación e incentivación de la economía productiva para crear empleo. Sin olvidar una necesaria sensibilidad social que alcance a los más castigados por la crisis.

Todo ello es muy difícil, y precisamente por esta razón los ciudadanos han confiado en aquellos que más activos pueden exhibir en orden a políticas constructivas y realistas de progreso y cohesión social. Hoy, para la credibilidad perdida por parte del Gobierno es una buena noticia que Catalunya sea liderada por quien puede aportar el bagaje de un sentido de responsabilidad y una experiencia de comprensión y proximidad a las exigencias de una economía que quiera ser competitiva.

Pero, en esta nueva etapa, también Catalunya querrá mayor comprensión, mayor respeto, mejor y más sincera voluntad de que su ambición sea satisfecha. Algunos tendrán que comerse sus insultos y descalificaciones durante la campaña. Catalunya ha confirmado que sabe lo que quiere y no quiere renunciar a ello. Con su estilo constructivo y convivencial pero con su firme decisión de no dejar que su identidad sea ignorada o maltratada.

En esta nueva etapa hay mucho campo para la esperanza. La apelación de Mas a la colaboración de todos: su invitación a construir entre todos el futuro mejor que ha propuesto a la ciudadanía ha sido reconfortante. Dependerá de cómo esta invitación sea recibida, pues todos deberían saber leer los resultados electorales en clave de futuro. En esta nueva etapa ya no hay espacio para el regateo corto, ni la maniobra chapucera. Mas marca un nuevo estilo que sería bueno que muchos compartieran. Nueva etapa, nuevo estilo.

EL NUEVO MAPA CATALAN, segons La Vanguardia

2010-11-30T01:56:00.000-08:00

José Antich | 30/11/2010 | Actualizada a las 00:43h | Política

Tiempo habrá para profundizar en el naufragio socialista y en la súbita conversión hacia las bondades de un gobierno de Convergència i Unió de todos aquellos que hace tan sólo cuatro días defendían el tripartito como la fórmula ideal para hacer progresar Catalunya. Los mismos que de la mano de una intelectualidad mezquina han jugado durante los últimos años a empequeñecer el liderazgo de Mas en el partido, presentar a su formación como el epicentro de la corrupción en Catalunya y apoyar más allá de toda lógica política, social y económica un pacto de gobierno que ha sido nefasto para el país.

Situado por dos veces (2003 y 2006) en la tesitura de hacer un gobierno contra natura o estar en la oposición, el PSC tomó el primer camino pensando que el tiempo todo lo borra y el poder todo lo logra. Los electores dieron un primer aviso en el 2006 y los socialistas, lejos de corregir el rumbo, optaron por un triple salto mortal sin red y en medio de la pista. El descalabro es importante, histórico, y ha hecho trizas el mapa político catalán. Como consecuencia, entrarán, por primera vez, siete partidos en el Parlament.

Ya no hay dos que se disputen la hegemonía en Catalunya: hay una formación política mayoritaria, Convergència i Unió; dos partidos intermedios, el PSC y el PP, y un grupo de partidos pequeños que oscilan en porcentaje de voto entre el 7,4% y el 3%. Eso es lo que deja la noche del domingo y que se traduce en varios récords electorales desde 1980: nunca la distancia entre CiU y PSC había sido tan abismal (34 escaños y 20,15 puntos), el porcentaje de la izquierda aún gubernamental nunca había sido tan bajo (32,71%) y nunca las 41 comarcas catalanas habían quedado todas bajo el manto de CiU.

2010-11-29T05:00:00.000-08:00

LLARGA VIDA I SENY AL PRESIDENT,

VISCA CATALUNYA!!!

2010-11-23T22:55:00.000-08:00

BON DIA AMIGUES I AMICS

SI US ANIMEU A VENIR AL MÍTING FINAL DE CAMPANYA,

A BARCELONA, HI SEREU MOLT BEN VINGUTS.

US ESPEREM PER AGAFAR L’AUTOCAR

DAVANT L’OFICINA DE TURISME,

DIVENDRES A LES 4 DE LA TARDA.

(l’entrepà se l’ha de portar cadascú!!!).

CAL ANAR A VOTAR COM MONTANELLI

2010-11-23T00:05:00.000-08:00

Hay que ir a votar como Montanelli

Amb aquest titol l'Enric Juliana escriu a La Vanguardia un article que crec molt interessant.

Italia estuvo en riesgo de golpe de Estado durante los años setenta. Terrorismo rojo y negro; grandes luchas sindicales; conspiraciones en el Arma de Carabineros; la CIA y el KGB jugando al ajedrez en las terrazas de Roma, y la mamma Democracia Cristiana, debilitada por más de treinta años de poder. En 1976, el robusto Partido Comunista Italiano, con injertos socialdemócratas, estaba a punto conseguir el anhelado sorpasso electoral.

Indro Montanelli, uno de los grandes periodistas europeos del siglo XX, escribió entonces un célebre editorial pidiendo que la gente votase a la Democracia Cristiana aunque fuese “con la nariz tapada”. Montanelli no era democristiano; su voto había sido siempre para el Partido Liberal. Era un hombre con una noción muy clara de su tiempo. Montanelli era un anticomunista riguroso. (No un anticomunista paranoico; en 1991, al desaparecer la URSS, dijo que el problema quedaba resuelto y se hizo amigo de la izquierda, intuyendo que el nuevo problema de Italia se llamaba Silvio Berlusconi.) En 1976, todo el arco sur de la OTAN estaba en máxima tensión. Henry Kissinger había barajado la invasión de Portugal, Grecia se tambaleaba y la evolución de España aún no estaba nada clara. Montanelli temía que la victoria del PCI abocase Italia al golpe de Estado - temor compartido por los más lúcidos dirigentes comunistas-y optó por el mal menor.

Hoy, el nuevo peligro para la democracia se llama indiferencia.

Las astracanadas de la presente campaña ha incrementado la desmoralización. Hay cúpulas políticas entregadas al teatro del absurdo. El partido del voto en blanco crece y muchos ciudadanos se inclinan por la abstención. El pasado sábado, Gregorio Morán, con su afinada pluma, coloreaba en La Vanguardia las razones del abstencionista crítico.

A 619 kilómetros de distancia, sólo puedo apuntar lo siguiente: España está entrando en una fase de reajuste brutal que afectará al disco duro de las relaciones de poder; la ansiosa consigna del golpe de timón vuelve a circular por Madrid; la autonomía real de Catalunya estará en el foco de las tensiones que vienen, de manera que la ridiculización de la política catalana es hoy objetivo estratégico de los que sueñan con el Gran Bandazo. (¿Todos los pasajes grotescos de la campaña han sido accidentes involuntarios?)

Viene una época dura. Un tiempo de males mayores. ¿Hay que taparse la nariz? Cuidado con el melodrama. Hay asuntos feos en Catalunya - algunos de ellos aún pendientes de investigación y juicio-,pero la política de este país no es la más corrupta de España. Con toda rotundidad puede afirmarse que no lo es. Hay que atender a Montanelli en su sentido más profundo. Hoy, en medio de una crisis implacable, el mal mayor es la cronificación de la Catalunya-carnaval. Hay gente esperando que el próximo Parlament sea un cabaret. Doy fe.

PER QUE VOTES A LA TEVA OPCIÓ POLÍTICA?

2010-11-20T03:59:00.000-08:00

Un amic em demana que li doni alguna raó per anar a votar el proper dia 28 i he de confessar que, vist la quantitat de incoherències en que cauen la majoria dels candidats i vist que la majoria ens parlen com si el nivell mig dels ciutadans estigues per sota de la normalitat, se’m fa difícil atendre la petició.
Com pot el Sr. Montilla, encara President de la Generalitat, renegar del tripartit, que la sostingut durant quatre anys?. Renegant d’ERC i d’ICV pretén que els ciutadans passem tota la responsabilitat del desgovern de les dues legislatures, 2003-2006-2010 a aquestes formacions?. Com es pot presentar com una home eficient i responsable si ells és el principal còmplice de tot allò que ha portat el descrèdit a Catalunya?.
Com pot el Sr. Montilla acusar a CiU d’estar predisposada a pactar amb el PP, un acte diabòlic segons ell, quan els socialistes governen al País Basc (i a un munt d’ajuntament, algun ben proper) gràcies, precisament, al PP?.
No és un insult a la intel•ligència sentir, en el mateix míting i amb pocs minuts de diferència, acusar CiU de buscar un govern amb ERC, uns “maleïts independentistes”, com si això fos un altre disbarat quan ell va ser l’artífex del primer tripartit, qui va depurar el President Maragall, convertit en boc expiatori del fracàs, i va acabar per instal•lar-se en la poltrona amb el seu suport?.
Igual d’insultants són les afirmacions de la Sànchez Camacho qui presenta com una amenaça la “deriva” nacionalista de CiU. Ella, enfilada en el poltre del nacionalisme més ranci i agressiu que només pensa en Catalunya com a “ase del cops” sense dubtar en assetjar qualsevol iniciativa pensant en els rèdits que aquesta actitud pot reportar en el marc electoral espanyol. Ens acusa de buscar ERC quan ella actua al ritme de Ciutadans i de la Plataforma de l’Anglada.
Uns i altres sí són la pinça contra els catalans als que pretenen governar. Uns i altres estan en el govern del País Basc i de Navarra gaudint d’un Concert Econòmic que neguen pels catalans. PSOE i PP no pensen en Catalunya, es fan servir de Catalunya.
I ERC, que hi pinta parlant dels andalusos que prou pena tenen amb els mals governs que, de generacions, els tenen sotmesos a la injustícia?. ERC no hauria de demanar perdó per set anys de tripartits que el propi Montilla com havia fet anteriorment el Conseller Ernest Maragall, qualifiquen d’artefactes inútils?.
Cap esperança ni cap il•lusió es pot trobar en aquets partits, ho sento. I com que és a mi que, bon amic, em demanes resposta no t’estranyarà que et digui que cal anar a votar i que cal fer-ho per l’Artur Mas.
L’he conegut com a Conseller de PTOP i també d’Economia. L’he vist treballar i hi he tingut llargues converses. Puc dir que és una persona franca, sobre tot, i molt preparada. D’ell recordaré sempre quan, a rel duna visita a la Conselleria, va agafar el telèfon i va ordenar accelerar la tramitació per l’adjudicació de l’obra de cobertura de la riera Ginjolers. Eficàcia i eficiència, l’obra va començar al cap de tres o quatre setmanes. El compromís i l’eficàcia són virtuts que acompanyen l’Artur Mas i això és el que, avui, més ens convé.
L’atzucac en el que ens trobem, com a país, és greu. El debat dretes esquerres està sobrepassat i en aquesta nova tessitura el que és primordial és superar una crisi que, veient i oint les noticies que arriben sobre l’economia d’Irlanda i les conseqüències que se’n poden derivar per a Portugal i Espanya, encara es pot agreujar tot.
A Catalunya ens cal un govern qui, basat en l’autoritat que dona una majoria clara, encari el futur parlant clar, superant l’actual estat de demagògia en el que ens han immers els governs Zapatero i Montilla. Ens cal un President i un govern capaços d’aconseguir que els més de set milions de catalans i catalanes retrobin la confiança basada en la seguretat que dona saber el diagnòstic cert del problema i que es surti de la paràlisi veient com es prenen les mesures adients per a salvar les empreses generadores de llocs de treball i, encara, que se’n faciliti la creació de noves. Cal una política que retorni l’austeritat, el rigor i la racionalitat a totes les administracions, començant per la de la Generalitat i acabant a l’ajuntament.

Els grans vaixells a vela, els clàssics galions, portaven una gran àncora anomenada “esperança”, la tenien preparada per a ser llançada al mar cas pèrdua de la governabilitat de la nau. Quan ja s’estava sota la tempesta, deixar-la caure, o no, era una decisió important atès que, sent irrecuperable i de gran valor, suposava sotmetre al capità a un judici per a determinar si la decisió havia estat un acte de covardia o de responsabilitat.
Davant la convocatòria de les eleccions tots hem d’administrar la nostra papereta, el nostre dret a vot, com si aquest fos una ancora i, per a mi, aquesta nostra “esperança” avui es diu Artur Mas i sí, cal confiar en ell però cal que ho fem donant-li la força dels nostres vots. Ara cal un acte d’implicació i responsabilitat, no estem en un mar de bonança, estem en plena tempesta.
Per responsabilitat, cal anar a votar i, fent confiança en l’Artur Mas, no seria just demanar-li que ens tregui del temporal sense donar-li la força que això requereix i la força només li vindrà de tenir un recolzament majoritari.

veure debat a Roses Digital

VOLS VENIR A FIGUERES?

2010-11-19T22:56:00.000-08:00

La gent de CiU de Roses us convidem aquesta tarda, a les 7, al míting que es farà a Figueres, voleu venir?. Si ens hi veiem estarem molt contents de poder xerrar una mica plegats. T'animes?

Gràcies

LA TEULA I LA TEULADA

2010-11-15T01:06:00.000-08:00

Els refranyer ens recorda i/o preveu de moltes situacions que es repeteixen una i altra vegada. "De mica en mica, s’omple la pica" i "de gota en gota s’omple (o es buida) la bota". Dins la meva família, havia sentit dir-ne un altre que també fa referència a la constància o a la diligència: "qui no repara una gotera ha de reparar la teulada entera" . . .

Constància i diligència, són dues virtuts positives i tenen com a contraries la vel•leïtat i la indolència. Si ambdues virtuts són sempre convenients i profitoses, quan es practiquen o es deixen de practicar dins l’àmbit personal les deixem com a opcionals però quan ens referim als governs hem de dir que són absolutament exigibles.

Tenim un exemple de com funciona el govern Casamitjana veient com s’ha gestionat la platja de la Punta al llarg de les quatre temporades turístiques del seu mandat. Algú pot dir que la gestió ha estat constant o diligent?. Per qüestions d ‘actitud o d’aptitud, els regidors que ocupen poltrona dins la Junta de Govern de Roses han deixat passar els temps descuidant les obligacions i discutint sobre si platja sí o platja no. Una discussió sense sentit que només ha portat perjudicis. Ha afectat seriosament la imatge de la “vila marinera, destinació turística, en progrés” i ha afectat en uns quants milers d’euros la tresoreria municipal, la de tots.

Qui no arregla (a temps) la gotera, arregla (pagant els altres) la teulada entera. Varen ocupar plaça el juny del 2007 i es varen trobar amb la platja en condicions, els dos anys següents varen deixar que la gotera arrossegués tota la teulada i el cost de la reparació pel 2010 ha estat multiplicat per tres. Això és valorant el perjudici econòmic, l’altre, el de la mala imatge, no te preu.

Una bona gestió del problema, si volien demostrar que podien superar “els d’abans”, hauria estat demostrant com la platja es refeia però no a càrrec del municipi, sinó del Ministerio. Exemple, Blanes que anualment reclama, i obté, del Ministerio que es refaci la platja de S’Abanell amb un cost milionari en euros. Ens hauríem tret el barret si, aprofitant que els govern de la Generalitat i de l’Estat estan en mans del partit al de la Sra. Alcaldessa, aquestes institucions s’haguessin fet càrrec de la despesa.

També ens hauríem tret el barret si el nostre particular quatripartit hagués aconseguit el que CiU no va poder, que el Ministerio adeqües els espigons al projecte aprovat per ells mateixos quan varen regenerar la platja de la Punta, rebaixant la seva cota fent-los submergir un mínim d’un metre aconseguint així, tal i com estava previst pels enginyers redactors, que les onades quedessin mortes una vegada superada aquesta barrera lliurant la platja de patir l’efecte rebot actual. No són gaires diners i la feina principal, posar el fanal de senyalització marítima al cap de l’espigó, fa anys que està feta. La resta només és desmuntar una metre d’escullera sense ni necessitat de traslladar la sobrant.

No estic tractant d’enviar un missatge en defensa de la platja de La Punta ni vull tractar, ara i aquí, de com han de quedar, morfològicament, la part visibles dels dos espigons que salven la desembocadura de la riera dels Ginjolers, no. Tracto de posar un exemple, pot ser un dels més visibles, de com s’ha gestionat el nostre municipi en els darrers quatre anys i del rendiment que dona un govern de conveniència.

Volent fer content tothom o per evitar entrar en conflicte les quatre visions que hi dins la Junta de Govern, PSC, GIR, PP i ICV, el que s’ha aconseguit és perdre molts recursos i, si bé és sabut que els diners es poden reposar també ho és que el temps perdut és irrecuperable.

Valorar la constància que els governs de CiU han demostrat en el camí d’aconseguir el model de “Roses qualitat” front la banalitat i la improvisació que s’han prodigat per a “no fer” el projecte de “Roses ciutat, Roses quantitat”, durant aquests quatre anys, serà una tasca que els electors s’hauran d’imposar per aquí vuit mesos.

Article publicat a l'Empordà del 9 de novembre del 2010

2010-11-12T03:16:00.000-08:00

. . . i per aixecar Catalunya cal que ningú s'oblidi d'anar a votar

L’Artur Mas, fa anys que coneix Roses i que en segueix, personalment, el seu desenvolupament i el seu nom va lligat a la nostra història urbana. Va sell qui, com a Conseller de la Generalitat, va atendre una petició llargament covejada pel poble de Roses, segellar l’esquerda que representava la riera Ginjolers, fent la rambla, l’obra més representativa en la modernització de la Vila.

Sens dubte, el retorn de l’Artur Mas al Govern de Catalunya, és un bon auguri pel progrés de Roses.

Il•lusionats en que això sigui possible, els companys i companyes de CiU, donem gràcies anticipades a totes les persones qui, amb el seu vot, faran possible que Catalunya, i Roses, es tornin a aixecar.

ELS AMORS DE L'ORIOL

2010-10-28T00:33:00.000-07:00

El Secretario de Inmigración de la Generalitat califica al Imán de Lleida y al Papa de "retrógrados"

Pilar Rahola | La Vanguardia de 28/10/2010

Tenía razón Ernest Folch en el 59 segons, cuando aseguraba que el problema del tripartito ha sido la falta de autoridad del president. Sin duda, no en vano no es más culpable quien monta un cirio a un presidente que el propio presidente que lo permite. Si el autoritarismo es un virus para la democracia, la autoridad es todo lo contrario, es una de sus garantías, y cuando un político no la ejerce con convicción, su debilidad se extiende por toda la institución.

Es el caso que nos ocupa, el enésimo de esta categoría de bocazas del tripartito, cuyas meteduras de pata no han tenido ninguna otra consecuencia que quedar retratados ante la opinión pública. La última fue la del número 2 de Interior, Joan Boada, yéndose feliz a manifestarse en Girona, mientras en Barcelona unos centenares de cafres montaban la de San Quintín. Y ahora llega el secretario de Immigració, Oriol Amorós, y le da por confirmar al voluntarioso Peter con aquello de que "todo empleado tiende a ascender hasta su nivel de incompetencia". El hombre le ha dicho a Jordi Basté, por boca de su cargo, que entre Benedicto XVI y Abdelwahab Houzi, el imán de Lleida considerado por los servicios de inteligencia uno de los más radicales del país, le costaría elegir, y los ha considerado la doble cara de una misma moneda. Es decir, entre el salafismo wahabí, que reza por los suicidas, odia a Occidente, considera que la mujer debe ser tratada como una posesión y segregada de la sociedad y está en contra de la democracia, y el Papa de Roma, no hay diferencias. Y no le ha pasado nada, porque Montilla solo riñó una vez a alguien, y fue al bueno de Ausàs por lo del referéndum, que es una riña que electoralmente les iba bien a ambos.

Y así este hombre que ejerce la máxima responsabilidad sobre inmigración, y cuya empanada mental asusta seriamente, se quedará tan tranquilo en el cargo. A cobrar, que son dos días más. Lo que me preocupa no es la enésima demostración de anticlericalismo de bolsillo, porque es tan previsible en boca de algunos como obsoleto. Hay una gran diferencia entre la crítica al Vaticano y estas muestras de errática ignorancia. Lo que me preocupa es que a un secretario de Immigració no le preocupe la existencia del radicalismo islamista, no le preocupe que algunos imanes radicales contaminen el cerebro de sus gentes y no le preocupe que conviertan a ciudadanos catalanes en gentes que odian a Occidente. Este hombre ¿qué hace?, ¿calceta? Ya no se trata de ofensa, o del lío de identidades de algunos, o de pura tontería. Se trata de irresponsabilidad.

Ahora Houzi debe de estar encantado. No sólo no lo controlan ni lo expulsan por el daño que hace, sino que lo ensalzan a la categoría de un papa. ¿Es esto la multiculturalidad? Más bien es la demostración patética de la categoría intelectual de quienes ejercen algunos cargos. Intelectual y moral.

ELS CANVIS CAL FER-LOS SOBRE SEGUR

2010-10-26T03:30:00.000-07:00

Han passat tres anys i quatre mesos des de la constitució de l’actual govern municipal i, a pesar del temps passat, l’alcaldessa i la majoria dels seus regidors, continuen obsessionats en voler demostrar que tot el d’abans era dolent i que ells sí ho fan bé. Per a marcar diferències i guanyar autoritat, han prescindit de tot allò que els recordava el govern anterior i han conformat un tipus d’organització que, a la vista dels resultats, es demostra, només es basa en la improvisació.
Els qui ara governen s’han vist captius del discurs que varen emetre estant a l’oposició. Varen desqualificar els anteriors governants presentant el seu govern com a un desastre, conscientment o per ignorància, i, obligats, s’han vist abocats a fer canvis sense sentit. Canvis que no han aportat cap millora el que fa que la percepció ciutadana de la gestió del dia a dia de l’ajuntament sigui tan negativa. El que no funcionava ha anat a pitjor i la conclusió és que ben poca cosa ha millorat. Canviar per canviar, no és garantia de res. En les coses importants, bàsiques, els canvis cal fer-los sobre segur.
Per intentar marcar distancies, per evitar acceptar, implícitament, la bondat del govern anterior, cauen constantment en la improvisació i amb ella el desgavell. Avui tenim un poble descuidat. Actuen desordenadament i al dictat del departament de propaganda. Sense programa de govern, actuen “sobre la marxa”. Exemples, la gestió del salvament a les platges i el nou “Centre cultura de Ca l’Anita de l’Estanc”. Si els governs anteriors tenien la Creu Roja, a ells calia fer-ho diferent, i si els d’abans havien fet museu, teatre i biblioteca, a ells els calia fer “quelcom per la cultura”. Són dos exemples d’una forma de governar que, en comptes de sumar, resta.
Anem a “Ca l’Anita”. Ningú del govern pot dir que portava en el seu programa fer allà, ni enlloc, un “Centre Cultural”, seria fals. L’ajuntament, el poble de Roses, va heretar l’edifici de l’estanc de la Punta ben entrada l’actual legislatura i, també de forma casual, ja dins del 2010, el govern Zapatero ha regalat a les arques municipals els més de dos milions d’euros que finançaran l’obra. En rebre els dos regals, el solar i els diners, les decisions s’han pres “a corre cuita”, només pensant en “enlluernar”. Lluny de ser solució de res, fer aquest nou equipament, només aporta una nova càrrega econòmica, innecessària i per sempre més. L’edifici “cultural”, diuen, ve a substituir les aules de l’escola d’adults existents al mercat municipal sense cap necessitat i, si a més, tenim la proposta de fer una gran espai cultural a la S. U. F, el cúmul de despropòsits és total. Improvisació perniciosa en comptes d’intel•ligència aplicada.
Per superar la ben guanyada imatge d’ineficàcia que els acompanya, han entrat en la dinàmica de “fer el que sigui”i això te un cost. Són més de cinc els milions d’euros que ens han arribat de l’Estat entre 2009 i 2010, una xifra que fa quatre anys impensable. Si l’Estat els ha lliurat amb una finalitat molt concreta, lluitar contra l’atur, la pregunta és ben senzilla: amb aquesta fortuna, quants llocs de treball s’han creat dins l’economia productiva local?. Quantes famílies tenen ingressos regulars gràcies als llocs de treball creats amb els cinc milions?.
No hauria estat millor fer unes quantes naus a la zona industrial per a ser llogades a les empreses de Roses que ho necessiten per créixer?, que n’hi ha!. No hauria estat més profitós fer-ho amb un lloguer amb “opció de compra” fins quan bancs i caixes tornessin a obrir l’aixeta pel finançament?. Aquestes empreses, no haurien vist el seu futur amb més optimisme i, fruit d’això, no s’haurien atrevit a ampliar la plantilla?. I, encara, ¿no s’haurien creat més llocs de treball i més diversos si els cinc milions i escaig d’euros s’haguessin dedicat a la construcció de veritat?. Si per asfaltar i fer voreres, per valor de tres milions d’euros, no ha calgut res més que una brigada de paletes durant sis mesos i un munt de tones d’asfalt, per a fer naus, ¿no és cert que calen arquitectes o enginyers, paletes, fusters, instal•ladors, pintors i que posteriorment es genera un seguit de venda de mobles, eines i tota mena d’atuells, fins i tot d’algun vehicle?.
Les improvisacions, quan es fan en el govern, són perilloses i Roses està perdent moltes oportunitats i amb l’aigua que baixa no ens ho podem permetre i per això, ara sí, cal canviar, però sobre segur.

Aquest article ha estat publicat al periòdic l'Empordà, edició de 26 d'octubre del 2010

LA CENSURA I L'AUTOCENSURA

2010-10-25T01:58:00.000-07:00

Juanjo Albors 23/10/2010
Aquest article s’origina en unes paraules pronunciades per un dels responsables d’EmpordaTV quan li vaig preguntar per quin motiu no van assistir, com a mitjà local, a la reunió oberta que l’Associació Ciutadana per a la Participació va celebrar en el Teatre Municipal de Roses el passat 28 de juliol i sí van assistir-hi TVGirona-TVFigueres i Guia de Roses. Va respondre: “És que són molt valents!”. Atès que aquesta resposta només podia tenir una explicació raonable i no volent creure que podia existir algun tipus d’amenaça per part del govern municipal, vaig escriure al nostre govern, preguntant-li per quin motiu EmpordaTV podia dir el que deia. No vaig tenir resposta.

Un mes més tard, la nostra alcaldessa em va dir que això no es podia consentir d’un mitjà subvencionat per l'Ajuntament doncs això podria fer malpensar a la gent.

Resultat: Res, tan sols paraules.

EmpordàTV, amb una subvenció molt important de l’Ajuntament, mai ha penjat al seu web cap proposta de l’apartidista ACP malgrat haver-les rebut puntualment cada setmana. Censura? Autocensura?

La censura ataca la llibertat i la justícia però l’autocensura destrueix l’esperit i et sumeix en la vergonya. Per dissimular la teva vergonya, l'instint de conservació del teu esperit et porta a inventar-te falses raons de falsa seguretat que justifiquin la teva autocensura: “Perdré la meva ocupació”, “prendran represàlies”, “em perseguiran”, “perdré la subvenció”, en resum: “hi sortiré perdent i no mereix la pena el risc”.

Però sí mereix la pena aquest risc imaginat perquè el ciutadà, des de la Revolució Francesa, té els seus drets, i aquests drets a conèixer la veritat i a proclamar-la són irrenunciables.

Però la por, aquesta por de la que parlava en el seu article la Conxita Ribas i que ens retorna a èpoques dictatorials, és una por castrant i malaltissa.

Els mecanismes d'activació d'aquesta por provocada són molt subtils. Mai es transmeten per missatges clars, explícits i fefaents; no poden demostrar-se doncs, per l’absència de proves tangibles, serien susceptibles de denúncia. Es transmeten per mitjà de missatges amagats i insinuacions per part de les capes més baixes, èticament parlant, del poder.

Els afectats creuen entendre que el que s’espera d’ells és el compliment d’ordres no escrites, potser tan sols insinuades, i que els responsables sempre negaran. El “crec que hauries de…” cala profund en l’ànim del que s’autocensura i el solapat “ho dic pel teu bé” es converteix en un Codi Vermell propi dels Marines.

I així, la por, estimulada des del poder i el silenci aquiescent davant un mateix, es constitueix en l’extrem oposat a la democràcia.

Per als qui no les coneguin, poden veure en aquest enllaç quin tipus de propostes ha presentat l'Associació Ciutadana per a la Participació. De passada, a la pàgina PRINCIPIS podran veure quins són i podran jutjar si han estat acomplerts.
http://www.ACP-roses.blogspot.com

COMENÇAR IL·LUSIONA

2010-10-19T12:33:00.000-07:00

Davant més de cent persones, el cap de llista de CIU per Girona, Santi Vila, ha fet especial esment al moment que vivim respecte “al encaix de Catalunya amb Espanya, a l’ immigració i a l’envelliment de la població”. Entre les propostes que ens ha ofert, que trobarem en el llibre, remarca el desencís dels catalans amb la política i que un 80% demana un canvi, un canvi en actituds entre administració i ciutadans. “No hem de tornar al govern de la Generalitat, sinó que si hi arribem, cal fer-ho amb ulleres del segle XXI, per a acurtar la distància que avui hi ha entre els polítics i el poble”. Ha assenyalat que cal posar fi a la dinàmica frontista de l’actual model de fer política.

Santi Vila ha explicat algunes de les propostes que s’inclouen en el llibre per “fer un lobby gironí” que vagi a Barcelona a defensar el que necessita la regió de Girona. Ha apuntat propostes sobre el suport necessari per a les empreses, especialment les Pimes, per aturar la pèrdua de llocs de treball i la necessitat d’aprimar l’administració tot donant-li més agilitat.

Santi Vila ha conclòs la seva presentació amb dues premisses fonamentals: Sortir de la Crisi i Educar, educar i educar als ciutadans de Catalunya: “No pot ser que tinguem un 30% de fracàs escolar, cal corregir aquesta situació” . A continuació ha contestat les preguntes que li han fet alguns dels assistents sobre temes de rigorosa actualitat com l’emissió de bons de la Generalitat per a particulars o sobre l’ immigració.

Referint-se al problema que Roses te amb una escola , la Montserrat Vayreda, que ja fa set anys està en “barracons”, Santi vila es va comprometre a incloure la seva construcció dins les prioritats per les que CiU lluitarà en el proper Parlament sigui quin sigui el govern que surti de les eleccions.

La presentació del llibre s'ofereix íntegrament a www.empordatv.cat

¿UN LIDER ES ALGUIEN NORMAL?

2010-10-18T01:05:00.000-07:00

En un mundo ideal, los mandatarios deberían ser grandes seductores y alumbradores de ideas

Magí Camps | La Vanguardia 18/10/2010 |

Cuando en una fiesta suena Follow the leader, el personal salta a la pista en tromba y sigue los movimientos al ritmo de la música, entregado a la causa. La banda Korn supo impregnar esta pieza de la melodía y del ritmo necesarios para convertirla en una especie de hito cuando suena en cualquier festorro en medio de cincuenta canciones más. Eso es lo que hace un líder: guiar al grupo, suscitar adhesiones, cohesionar la diversidad de sus seguidores.

Una de las principales virtudes que se le atribuyen a un líder –"persona a la que un grupo sigue, reconociéndola como jefe u orientadora"– es el carisma. Según la Academia, el carisma es la "especial capacidad de algunas personas para atraer o fascinar". Porque las sociedades necesitan referentes y están dispuestas a dar poder a aquellos que lo sepan gestionar debidamente, con autoridad y justicia, pero con ilusión; de ahí el carisma. En democracia, el preboste ya no hereda el poder, se lo tiene que ganar gestionando con maestría esos elementos.

(Por desgracia, en las sociedades corruptas, el mangoneo y los intereses ocultos mueven demasiados hilos y ponen y quitan a muchos dirigentes. Los puestos que deberían ocupar los adalides de una sociedad avanzada, cargos reservados sólo a personas modélicas, son ocupados por tahúres que han sabido jugar sus cartas marcadas.)

Pero volvamos al mundo ideal, donde los mandatarios deberían ser entusiastas, emprendedores, grandes seductores del pueblo, alumbradores de ideas radiantes que deslumbrasen al personal. Sólo así los ciudadanos se sentirían motivados para arrimar el hombro y engrandecer su país. El líder debería ser todo esto. Y a partir de esto se moldea el mito.

Por eso sorprende que las juventudes del PSC hagan bandera del adjetivo normal para publicitar al candidato José Montilla, vestido de superhéroe y con el lema "el increíble hombre normal". No quiere ser este artículo un sesudo análisis político, sino un sencillo análisis lingüístico: a la vista del diccionario, donde el adjetivo normal no aparece en la definición de ninguna de las palabras citadas (líder, preboste, dirigente, adalid, mandatario, carisma, referente, autoridad, justicia, ilusión, entusiasta, emprendedor, seductor...), haría bien el president Montilla, erigido ya en superlíder, en dar un buen rapapolvo a esos jovenzuelos impregnados de pop art y mandarlos a bailar la conga, el equivalente local del Follow the leader.

VIURE AMB POR

2010-10-17T02:54:00.000-07:00

Conxita Ribas a La Veu, setembre 2010

Ningú volia parlar. La televisió era allà demanant que algú expliqués els motius de la protesta, però ningú volia parlar públicament. Tenien por. Por de que els posessin a la llista negra. Vaig acabar parlant jo, encara que no em tocava, i vaig dir el que sabia, segons m’acabaven d’explicar. Els responsables municipals es varen enfadar molt amb mi, tot i que no n’era la meva intenció i em cuido sempre molt de no entrar en el terreny personal ni atacar directament ningú.
Llavors em vaig adonar que en aquesta suposada democràcia, la gent té més por que mai a parlar, a dir el que saben i el que pensen. Por de significar-se perquè temen que se’ls pugui represaliar . Por de no ser políticament correctes. Por de tot, molta més por que abans, quan encara no hi havia democràcia. Vaig créixer en un temps i en un poble en que res ens suggeria la por. Als anys quaranta i cinquanta, fa menys d’un segle, les cases del poble no es tancaven amb clau. Entravem tranquil•lament a qualsevol casa girant la maneta de la porta, mentre cridàvem “A Maria, Què hi ha algú?. Avui ens tanquem, ens blindem, i, de vegades, ens posem reixes a les finestres. Ens empresonem per sentir-nos segurs.
Vaig créixer en un món de privilegi on em sentia segura i lliure, on no tenia cap sensació de perill. Malgrat que, deien, vivíem en una dictadura, no tenia por de parlar, ni de pensar, ni d’actuar. Recordo que varem organitzar accions contra projectes diversos (ports esportius, cap Norfeu etc.) sense cap problema. Fèiem recollides de firmes i tothom signava. Avui et trobes amb persones que tenen por de signar unes al•legacions.
Ara, vivim en un temps on la gent té por de tot: de parlar, de significar-se, de comprometre’s, de perdre la feina. Por dels delinqüents, dels immigrants, de la crisi , de no poder pagar la hipoteca, de no agradar i, fins i tot, tenen por de pensar el que pensen. Un munt de pors.
Crec que ens han enganyat quan diuen que vivim millor que abans, que la democràcia ens ha fet més lliures, que els ciutadans podem parlar i participar en la vida pública sense patir cap conseqüència. Els partits ens han partit, ens han dividit. Si qüestiones una actuació d’esquerres no és perquè sigui qüestionable és perquè ets de dretes. I viceversa. Exercir la crítica cada vegada és més difícil, perquè, encara que no l’esmentis, segur que el polític responsable de torn es sentirà al•al•ludit i s’enfadarà molt. Sovint recordo amb enyorança al que va ser alcalde de Barcelona, Socias Humbert que, tot just prendre possessió del càrrec, ens va cridar als funcionaris del gabinet de premsa i ens va dir: “Em criticaran, em diran de tot. No passa res, no contesteu. Sóc un home públic, i això va amb el càrrec.” Em vaig treure el barret... o la gorra. Aquests és l’esperit d’un servidor públic. Aquest hauria de ser l’esperit de tots els que ocupen càrrecs públics. Però, de totes les pors actuals, la que més em preocupa és la por de pensar, en especial de pensar diferent. Hom té que ser políticament correcte, d’acord amb el que marquen els medis de comunicació. A Catalunya, hom té que ser catalanista, progressista, independentista i d’esquerres. A Espanya es un xic diferent però igual de gilipolles, (paraula poc correcte). Fins i tot la dreta acomplexada vol semblar, de vegades d’esquerres. La por a la diferència ha canviat. Abans ser diferent volia dir ser homosexual, ara, ser diferent és ser crític, lliure i qüestionar-se les veritats oficials. La dictadura del políticament correcte constitueix una veritable autocensura, una mena de sida social que ens limita i ens treu defenses. Encara que, per ser justos, darrerament hi ha alguns periodistes que comencen ha estar tips de tanta correcció. Els mitjans de comunicació ens dicten subtilment el que hem de pensar. Siguin de dretes o d’esquerres responen sempre a un patró preestablert.
Dretes i esquerres saben que un ciutadà atemorit és sempre més manejable. Dretes i esquerres miren sempre al passat perquè tenen por del futur, perquè no saben com resoldre els reptes del avui ni del demà. Aquell dia 17 de juny, mentre buscava algú que parlés per TV em vaig preguntar: Per què la gent té por? Per què si vivim en democràcia?. La resposta em va arribar quan vaig rebre, sense esmentar-me però deixant clar que es referien a mi, un seguit de desqualificacions públiques. Llavors em vaig alegrar d’haver donat la cara jo, que en definitiva tenia menys a perdre que aquell jovent necessitat de feina. Ens hauríem de negar a viure amb por, a ser súbdits que paguen impostos i voten, sense posar res en tela de judici. Cal atrevir-se a parlar pels mitjans, costi el que costi i s’enfadi el que s’enfadi. Cal atrevir-se a viure sense por . . .

COMENÇAR IL·LUSIONA

2010-10-14T07:42:00.000-07:00

El proper dilluns en Santi Vila, alcalde de Figueres i cap de llista en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, farà la presentació a Roses del seu llibre

COMENÇAR ILUSIONA
Teatre municipal de Roses,
Dia 18 d’octubre del 2010 a les 7 del vespre.

Tots hi sou convidats i desitgem vingueu acompanyats. Val la pena, en Santi és una persona molt formada i les seves reflexions sempre són de bon escoltar.

TRESORERIA I CAMPANYA

2010-10-11T12:25:00.000-07:00

La penuria financiera de la Generalitat debería servir para encuadrar las propuestas dentro de la precariedad

Francesc-Marc Álvaro | La Vanguardia 11/10/2010 |

Un gran problema de las campañas electorales que se hacen por aquí es que los candidatos prometen y prometen sin decir nunca cuánto nos costará todo eso que van ofreciendo, ya sean audífonos o libros de texto gratis. Con este sistema tan irracional, el debate político es una broma. Ahora, en Catalunya, dado que la tesorería de la Generalitat ha tocado fondo, tal vez asistamos a una campaña en la que, finalmente, los cabezas de lista no se atrevan a sugerir ninguna política sin explicar, hasta el último céntimo, su verdadero coste. No hay mal que por bien no venga. La decisión del Govern de vender bonos a 1.000 euros a particulares para obtener entre 1.000 y 2.000 millones de euros para mantener la administración autonómica a flote coloca el foco sobre la fragilidad financiera del autogobierno. Ello debería servir para que los líderes no se anden por las ramas y encuadren sus propuestas dentro de esta terrible precariedad.

La falta de liquidez ha convertido la autonomía catalana en el enemigo público número uno para varios sectores, por ejemplo el sanitario y farmacéutico. Por tercer mes consecutivo, la Generalitat paga con casi un mes de retraso el 70% de la factura de las farmacias. Así las cosas, los dirigentes del tripartito, que tanto se felicitaron por el acuerdo de financiación alcanzado con el Gobierno central tras incontables aplazamientos, deberían dar la cara y explicar las razones de una situación tan grave cuando, en teoría, los tratos con Madrid eran tan buenos. El conseller Castells, valedor principal del nuevo pacto financiero y figura que no repite en las listas, tiene una ocasión magnifica de demostrar la coherencia de su criterio.

La paradoja de este cuadro es la siguiente: el tripartito no despierta confianza alguna ni entre los votantes de los partidos que lo integran, pero, en los minutos de descuento antes de las elecciones, es capaz de mendigar la confianza de los catalanes intentado captar el ahorro popular para salvar los trastos. Que ello se revista con apelaciones al sentido patriótico resulta un sarcasmo, teniendo en cuenta la falta de austeridad y de sentido institucional que PSC, ERC e ICV han demostrado, muy a menudo, a la hora de gestionar unos departamentos con demasiados organismos añadidos, demasiados cargos de confianza y demasiados informes pagados a externos. Algunos, sin querer, dan argumentos al centralismo del gobernador del Banco de España, tan cuco que olvida el despilfarro ministerial. Ser valiente ante los pequeños es feo y, además, tramposo.

La Cambra de Comerç ha recordado que el Gobierno central adeuda casi 2.000 millones de euros a Catalunya. El Cercle d'Economia pide "la reformulación sin renuncias del acuerdo institucional en España". Ya no valen fantasías. Artur Mas tiene la obligación de repetir que, si llega a president, será el Doctor No, alguien capaz de explicar los recortes y los reajustes que nos esperan. El realismo más sincero es hoy la mejor propaganda.

LA CAVERNA ROSINCA

2010-10-09T08:54:00.000-07:00

Juanjo Albors 09/10/2010
FÒRUM ROSES

Felicito a Toni Rodríguez por la elección del título de su artículo que Diari de Girona ha publicado hoy, 9 de octubre. Título que es merecedor de encabezar también el mío. Y le felicito porque difícilmente se podría recurrir a una imagen más clara y explicativa de lo que el actual gobierno del PSC de Roses ha llegado a constituirse ante el pueblo y ante ellos mismos. Podría llegarse a pensar que Platón imaginó su célebre mito ante situaciones parecidas a las que aquí concurren.

En los primeros meses de gobierno la esperanza popular de un posible cambio de costumbres y de actitudes les concedió un cheque en blanco para actuar como ahora dicen que quieren actuar. Pero no actuaron. Y ahora, cuando faltan pocos meses para las elecciones, se despiertan viéndose víctimas inocentes de injusticias, maledicencias, rumores y mentiras. Pero no es cierto aunque sí que son víctimas, pero tan sólo de sí mismos. Han tenido tres años para hacer algo y lo único que han hecho ha sido regalar el POUM a los especuladores. Y entonces, se quejan de los medios que les critican cuando ignoran que el papel de los medios es criticar, no aplaudir. Aplaudir ya lo hacen los medios subvencionados en los que no puede leerse ni una sola crítica a su gestión.

Pero pasemos al análisis pormenorizado de ese artículo pues creo conveniente mostrar que, nuevamente, las inexactitudes y juicios temerarios acompañan las palabras carentes de ideas y de propuestas:

“No tinc jo ni els meus companys el costum de contestar els articles que "els de sempre" escriuen periòdicament a diaris, opuscles i pamflets de Roses”. Los de siempre, ¿son los medios de comunicación? ¿Opinaba lo mismo cuando, antes de las pasadas elecciones o inmediatamente después, participaban activamente en esos medios haciendo entonces lo que ahora critican? ¿Opinará lo mismo el próximo año? Su cambio de actitud, ¿no se debió a la aparición de las primeras críticas?

“… tenim una altra concepció de la política”. Esto es una perogrullada. Cualquier político que es objeto de críticas aduce tener otro concepto de la política. Pero si es inteligente no lo dice en público pues hasta un niño le reprochará su falta de convicción en lo que cree al no ser capaz de defenderlo.

“… les picabaralles polítiques no són el millor exemple per dignificar el servei públic”. El término picabarallas es por sí mismo un juicio de valor y su generalización para menospreciar lo que no gusta es una muestra de falta de calidad en el debate, cosa comprensible por otra parte pues no se han ejercitado en estos usos democráticos.

“No tots els polítics som iguals, no tots actuem de la mateixa manera” Otra perogrullada. Algunos podrían responder “¡Afortunadamente!”

“De les eleccions locals del 2007 en va sortir un govern encapçalat per Magda Casamitjana que té l'objectiu de canviar el model de Roses i sincerament ho està aconseguint”. En esto le concedo toda la razón. No sólo lo está consiguiendo sino que ya lo ha conseguido. Los especuladores que se han beneficiado de las recalificaciones pactadas en su POUM pueden dar buena fe de ello.

“És un canvi de model en tots els sentits: de la relació amb la ciutadania…” Otra perogrullada pues es de ese cambio de modelo de lo que nos quejamos; al menos, no lo publicite. Los medios de comunicación que critica ¿no son ciudadanía? ¿todos sus lectores merecen su desprecio? ¿no cree que si sus lectores opinaran muy diferente de los responsables de esos medios, no se quejarían? ¿no intentan hacer ustedes lo mismo que critican creando continuamente artículos y propaganda disfrazada de noticias en los medios que controlan? La diferencia es que esos medios a su servicio los pagan con nuestro dinero. En lugar de criticar medios independientes que malviven de la publicidad que exhiben ¿por qué no exhiben ustedes los gastos en subvenciones y pagos a cargos de confianza dedicados a su propaganda particular a costa de todos nosotros?.

“Com és molt lògic i fàcilment comprensible, hi ha qui encara no ha paït que gent normal de Roses, sense cap mena d'interès personal més enllà de treballar per Roses i els seus ciutadans, pogués governar un municipi regit de manera personalista per un clàssic de la política gironina”. Vuelvo a darle la razón. La inmensa mayoría de simpatizantes socialistas que conozco me parecen personas normales, enamoradas de las proclamas sociales que su partido defiende. Pero defiende sólo de palabra no de hecho pues acciones puntuales de justicia social (que todos los partidos pueden o deberían realizar) no pueden justificar la corrupción en gran escala ni el intercambio de favores. Esa gente normal que no entiende qué están haciendo al lado de partidos éticamente opuestos con los que han tenido que negociar y acceder en sus pretensiones para poder conseguir la alcaldía.

“Ara, en plena digestió, volen tornar i no escatimaran esforços per assolir el seu objectiu.” Otra perogrullada más. ¿Tan pocos conocimientos o experiencia política tenéis que no os dáis cuenta de que en eso consisten las campañas electorales?. Podéis pedir que no se mienta, eso lo pedimos todos, pero ¿criticar la voluntad de volver y de no escatimar esfuerzos?

“Tenen al seu servei un conglomerat maniàtic espectacular: webs, revistes, articulistes amb la ploma sempre a punt, etc.” ¿Maniático? tu subconsciente te traiciona pues dices defender el juego limpio pero atacas al que piensa diferente, no a lo que dice sino al que lo dice. Además, tanto “conglomerado” ¿no te hace pensar que quizás pueden tener razón? ¿Tan aislados estáis que sólo os alimentáis de la gente próxima que os quiere? Detrás de todos esos medios hay centenares, miles de personas que los siguen. ¿Forman parte todos ellos del mismo conglomerado? ¿Todas esas personas son maniáticas?.

“… Que s'ha fet un despatx nou que li ha costat 100.000?, vinga fot-li pel boc gros i fem-ho córrer encara que no sigui veritat” No debe alterarse la información ajena para poder convertirla en mentira. En LaVeu2 (supongo te refieres a esa noticia), Enric Badosa no dice que ese despacho ha costado 100.000 €. Dice que el único documento que ha podido conseguir de vosotros es un presupuesto que cifra el coste en 96.668,10 €. La exposición de la verdad es muy sencilla, basta presentar las facturas. Personalmente te garantizo que ese despacho no puede haber costado más de 10.000-15.000 €. Sois vosotros los que con vuestro ocultismo favorecéis la especulación de vuestros actos. La transparencia que propagabais está en el extremo opuesto de vuestra actitud.

“A què els recorda aquesta estratègia? A mi, la Propaganda de Goebbels, dir mil vegades una mentida perquè es fes realitat..." Desde el día que descubristeis esos principios de Goebbels los aplicáis a diestro y siniestro ignorando que parece como si los repitierais delante de un espejo pues no recuerdo un seguimiento más estricto de los mismos que el vuestro. Ya volveré otro día sobre este tema.

“Tenen armes que nosaltres no tenim, ni volem tenir,…” ¿No podrías especificar qué tipo de armas? Creo que Corbacho ja ha tenido algún problema por incitar presuntamente a la violencia.

“.. però nosaltres tenim atributs i valors que ells mai podran somiar” No te parece un poco prepotente este alarde de superioridad moral. En ese “nosaltres” y ese “ells”, ¿entran todos los que están a favor o en contra vuestra? ¿No crees que alguno de esos “ells” puede tener atributos y valores? ¿No crees que algunos de esos “nosaltres” puede tener intereses privados de poder o riqueza?. ¿No te das cuenta que tus palabras son un germen de fanatismo y de intransigencia?

“… som persistents i tenaços en el treball ...” Te lo concedo. Te pediría también una mayor preparación en el mismo pues muchas de vuestras actuaciones (bienintencionadas, no lo dudo) son un ejemplo de ignorancia y esa ignorancia la pagamos todos y esas actuaciones allí quedan para siempre. Por no caer en la crítica fácil te propongo un debate público sobre este tema.

“… honestos en la gestió”. Intercambiar el POUM por la alcaldía y el poder, ¿lo denominas ser honesto en la gestión? Los costes pagados a personas o empresas afines vuestras para estudios inservibles, ¿lo denominas ser honesto en la gestión?

“… ferms en principis. Primer el bé comú, mitjançar en els conflictes del municipi i defensar els principis democràtics”. Lamento comunicarte que esas palabras figuran en todos los trípticos-resumen, previos a elecciones, de todos los partidos políticos. Las promesas y las intenciones han perdido valor frente a las realidades.

Y, por último: “Arribarà el dia que la gent normal triarà entre el seny i la cobdícia”. No te inquietes, ese día llegará. Podía haber sido vuestro hace tres años pero vuestras alianzas os han incorporado al grupo de los codiciosos. Debéis dejar paso ahora al grupo del seny.

EL "MEU" CASTELL

2010-10-07T01:07:00.000-07:00

La resta de promeses -i a les hemeroteques em remeto- tot fum, com ja ens tenen acostumats

Thomas Spieker a Diari de Girona, de 05/10/2010, a Roses Digital i a Fòrum Roses de 05/10/2010

El dia abans que el president Montilla vingués a Roses per donar-li suport moral i electoral, l'alcaldessa de Roses, en veure les llums de la Trinitat enceses per primera vegada, exclamà: "Mira que bonic està el meu castell...". Almenys així ho afirma el jove mitòman rosinc Gerard Vivó en una carta al director del recentment estrenat Diari d'Opinió de l'Empordà, eDiari.cat. El cap de setmana que la fortalesa fou oficialment "lliurada" a Roses, després que l'Estat (i no l'Ajuntament!) finalitzés algunes de les obres que s'havia compromès a fer, na Magda Casamitjana complementà aquesta "possessiva" expressió d'eufòria amb tot un seguit d'eslògans electotriomfals des de la seva pàgina a Facebook: "Hem acomplert un compromís més del govern actual, buscar els diners suficients per acabar-lo i ho hem aconseguit en només tres anys!!". Però estan a anys llum del que s'havien compromès i tots en som testimonis, i per aquest motiu, davant l'exalcalde Pàramo, ella no va tenir més remei que reconèixer que li tocava la part més agradable dels 13 últims anys de feina.

Perquè, contràriament al que ens han volgut fer creure els propagandistes municipals durant les últimes setmanes, aquesta no ha estat la primera ocasió que els rosincs -tots- estàvem convidats a pujar al castell. Entre desembre de 2006 i febrer de 2007 ja s'havien organitzat un seguit de visites guiades per conèixer el resultat de les obres. I els que vàrem pujar a la Trinitat aleshores, hem vist ben poques diferències amb la d'ara. Quatre focus mal col·locats i les fustes de la impressionant terrassa quatre anys més velles són els principals canvis "visibles". Ni tan sols uns mínims serveis WC. La resta de promeses -i a les hemeroteques em remeto- tot fum, com ja ens tenen acostumats.

L'autèntic problema, però, és l'absència total d'un projecte de futur, que això sí que haurien tingut temps de preparar-lo, si haguessin exercit el govern per a alguna cosa més que per fer fora l'anterior alcalde. Mancada de cap proposta ni idea, al febrer una "il·luminada" alcaldessa anunciava abastament l'oferiment del castell a Ferran Adrià des de les pàgines d'El Periódico. Però davant la seva negativa ara convoca desesperada els seus conciutadans "a pensar i a participar tots i totes el que vulgueu fer". I "SiSi" dirà a tothom que perdi el temps a contestar-li en un final de legislatura tan trist que ni tan sols va convidar el contractista responsable de les obres de restauració per agrair-li tot allò que havia fet de més per convertir en realitat un somni de tots els rosincs.

TRAMUNTANETS

2010-10-06T09:49:00.000-07:00

Val la pena que se sàpiga la feina que fan la Silvia i la resta de Tramuntanets . . .

SILVIA ALCAIDE PRESIDENTA DE L'ASSOCIACIÓ TRAMUNTANETS DE ROSES

“És indescriptible la sensació d'ajudar els altres”

El Punt, Mar Vicente, a Roses, fa un dies.

Roses L'associació Tramuntanets es va crear el 2009 –tot i que s'hi treballava des del 2007– i uneix famílies de nens i joves discapacitats. Aquests dies està organitzant un mercat de segona mà per recollir fons al restaurant El Moll. Per què es va crear l'entitat?

L'objectiu de l'associació Tramuntanets és vetllar per una millor qualitat de vida dels nens i sobretot de les famílies. Aquest és un puntal important i s'hi ha de treballar molt, perquè hi ha pares que ho porten bé i d'altres no tant, i és més fàcil cuidar els fills si els pares estan bé. Neix per la necessitat de les famílies i arran de la lluita de dos anys perquè els nens puguin tenir una qualitat de vida més digna.

Què ofereix l'associació a les famílies?

Organitzem activitats per als nens per al temps lliure i d'oci, bàsicament a les tardes i en temps de vacances escolars. Fem tallers de dansa terapèutica, massatge, piscina, equinoteràpia... Però també fem activitats per als pares: xerrades, col·loquis, colònies familiars i l'hora del cafè, en què els pares comparteixen les seves vivències personals. A més tenim un centre de recursos, tenim atenció a domicili amb una borsa de cangurs amb personal titulat i ajudem a gestionar paperassa.

Quin és el moment més difícil per a un pare?

Des del moment en què saps que el teu fill és discapacitat i fins a l'escola els pares se senten molt desprotegits i és important ajudar a desangoixar-los. També és un pas difícil el pas a l'adolescència, perquè no saben què fer ni què passarà.

És important el suport entre pares que es troben en situacions semblants, oi?

Sí, perquè no és el mateix parlar amb algú que no ho viu igual perquè no té les mateixes sensacions. Per això quan veus que pots ajudar altres persones a no passar pel mateix que has passat tu, la satisfacció és indescriptible.

Teniu suport de les administracions?

No, ens financem a través dels actes benèfics. Demanem més suport i ajudes de l'ajuntament de Roses, ara estem esperant signar un conveni. Però aquest estiu havíem demanat un espai municipal per fer-hi el casal i a última hora ens van dir que no tindríem cap espai pel pla d'austeritat de l'ajuntament. Però altres associacions, com Fadir, sí que van tenir aquest espai. Ho vam haver de fer al local que tenim i adaptar-lo en 24 hores per complir la normativa.

TOT EL QUE SIGUI DIFONDRE LA FEINA QUE FA LA SILVIA I TOTA LA GENT DE TRAMUNTANETS VAL LA PENA

AIXECAR CATALUNYA

2010-10-05T00:47:00.000-07:00

Ahir, l'Artur Mas va oferir una conferència a Barcelona en la que va definir les principals accions de govern que pensa emprendre si els homes i dones de Caalunya li fan confiança el dia 28 de novembre, data de les eleccions al Parlament de catalunya.

http://www.ciu.cat/fitxa_noticies.php?news_ID=27030&entities=7&type=MS

"Aixecar Catalunya vol dir aconseguir que en quatre anys l'atur quedi reduït a la meitat"

El líder nacionalista adverteix que el país haurà de fer el camí de la represa "gairebé només amb les nostres forces i sense comptar massa amb l'Estat"

El president de CiU, Artur Mas, ha subratllat aquest vespre que “aixecar l’economia vol dir sobretot reduir les taxes d’atur. no podrem dir que realment hem aixecat la nostra economia fins que no aconseguim que les taxes d'atur a Catalunya tornin a ser d'un dígit i no de dos, en un termini raonable: els propers quatre anys”. Ara la desocupació frega el 18% i arriba al 40% entre els joves, unes taxes que doblen les de la UE, ha recordat.

El líder nacionalista ha dictat una conferència amb el títol “Aixecar l'economia catalana, la primera prioritat” al Cercle Financer de La Caixa. La sala, amb un aforament de 500 persones, va quedar desbordada per les més de 1.200 sol·licituds d’invitacions, de manera que s’han habilitat tres espais addicionals per a 700 persones amb pantalles per a poder seguir l’acte. El president de La Caixa, Isidre Fainé, ha afirmat que “no es podia escollir un títol més atractiu i oportú”.

També hi ha assistit el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, el president del grup de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, el portaveu al Parlament, Oriol Pujol, el secretari general adjunt de Convergència, Felip Puig, i el d’Unió, Josep Maria Pelegrí, entre d’altres dirigents nacionalistes.

Isidre Fainé, que ha presentat l’acte amb Miquel Roca, ha descrit Mas com a “membre d’una generació de polítics que mira més al futur que al passat”, i l’ha definit amb paraules com “sinceritat, rigor, bon humor, prudència, naturalitat, i to constructiu”. Al líder nacionalista el dibuixen, segons el president de La Caixa, “la força de la persistència, la serenitat reflexiva i que sap prioritzar amb el cor”, a més de “la defensa de Catalunya com a prioritat, la preparació i el rigor d’un bon economista que parla correctament anglès i francès”, i també “l’exigència moral que regeix la seva vida, pública i privada”.

Artur Mas ha establert sis prioritats per a aixecar Catalunya: moderació fiscal, aprimament i musculació de l’administració, millorar la circulació del diner entre les empreses, les administracions i les famílies; reformes estructurals (laboral, energètica...), factors clau de competitivitat com les infraestructures, la internacionalització, i la innovació i, finalment, l’educació.

Per a fer-ho possible, ha plantejat Mas, cal un nou marc: un nou govern, seriós, fort i coherent, amb una gran majoria al Parlament; la corresponsabilitat amb tota la societat; i restaurar el valor social de l’empresa, entesa com el punt de trobada entre empresaris i treballadors, i deixant ben clar que és l’únic origen possible de qualsevol recuperació econòmica que, per a ser-ho, caldrà traduir en llocs de treball.

I una nova relació amb Espanya, amb la que no cal comptar massa per a ajudar la represa, perquè no vol canviar per a que els catalans la trobin atractiva i s’hi sentin protegits i a la que, per tant, a partir d’ara només cal anar-hi a negociar els interessos dels catalans.

UN PLA PER ENLAIRAR CATALUNYA

El president de CiU ha alertat d'una sèrie de grans dificultats per assolir la represa, com són “l'endeutament, els dèficits públics monstruosos i galopants', la vigilància exterior i el baix nivell de formació de la gent que porta molt de temps a l'atur”.

La “moderació fiscal” ha estat la primera de les idees que Mas ha plantejat com necessàries, amb el compromís de “revocar les pujades impositives aplicades en els últims mesos, amb excepció de l'IVA, que no es podrà fer”, eliminant a més l'impost de successions. Per reduir el dèficit públic, s'ha proposat “aplicar polítiques d'austeritat i aprimament de la Generalitat, i eliminar un 20% o un 25% la seva estructura política”, i d'agilitat, per “evitar que la burocràcia aixafi als emprenedors”.

Pel que fa a les reformes estructurals, ha advertit que les pensions s'han de reformar, però ha demanat prudència i una sensibilitat especial perquè “son qüestions que afecten les capes més dèbils de la societat, gent que té poques possibilitats”. Ha apostat per prioritzar les infraestructures necessàries per millorar la competitivitat catalana, i n’ha citat dues: el corredor mediterrani i la gestió dels aeroports.

Artur Mas ha deixat clar que per a poder executar aquest programa, cal “un govern fort, seriós, responsable, amb una majoria sòlida al darrere” i que no es vegi obligat a tancar “pactes complicadíssims amb altres partits”. “El president Montilla convoca les eleccions l'endemà que dos partits del govern es manifestin en contra del Quart Cinturó”, ha denunciat abans de recordar que “ser al govern té els seus codis de conducta i els seus peatges, i no es pot fer el que es vol”. “Un futur govern de CiU serà un executiu de fets, de paraules i de paraula”, ha reblat.

CAL UNA NOVA RELACIÓ AMB ESPANYA

Aquest camí per sortir de la crisi “Catalunya l'haurà de fer en solitari, perquè amb l'estat espanyol no s'hi podrà comptar gaire”. Això no vol dir, ha aclarit, que Catalunya no s'hagi d'entendre amb Madrid mai més, però sí que cal deixar clar que els catalans hi aniran a defensar els seus interessos.

Mas ha recordat que el catalanisme polític, primer amb la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, després amb l'Esquerra Republicana de Francesc Macià i Lluís Companys, i en els darrers trenta anys de democràcia amb la CiU de Jordi Pujol, ha aspirat a transformar Espanya: “El catalanisme porta un segle intentant fer d'Espanya un estat plurinacional, però aquesta batalla no s'ha guanyat”. Després de tants intents, ha dit, “aquest tipus de relació s'ha de canviar, perquè no servirà de res 'entestar-se un cop més a intentar que Espanya es converteixi en allò que no vol ser”. “Cent anys és temps suficient per adonar-se que aquest projecte té les limitacions que té”, ha reblat.

El candidat de CiU ha sentenciat que “ha arribat el moment que Catalunya no es dediqui només a respondre les preguntes que se li fan, de quan en tindrà prou o fins a on vol arribat, sinó que pot fer-les: Quan Espanya es transformarà d'alguna manera que sigui atractiva per a Catalunya?”, ha reptat. “Si Catalunya no pot anar a transformar Espanya en un estat plurinacional, el que ha de fer és anar a defensar els seus interessos i abandonar aquell sentit més èpic o líric de regenerar Espanya”, ha afegit.

Dins d'aquests interessos, ha situat el concert econòmic. L'ha situat com un objectiu difícil, però ha considerat que val la pena posar tota la carn a la graella, perquè genera un ampli consens intern a Catalunya i és la primera alternativa més viable després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut. Ha posat d'exemples altres fites aconseguides, com la supressió del servei militar i dels governadors civils. En aquest punt, ha opinat, a més, que seria bo que això s'acordés amb els dos partits d'àmbit estatal.

LA POLICIA DEMOCRÀTICA HA DE PROTEGIR LA LLIBERTAT

En resposta a una pregunta del públic, Mas ha opinat sobre els incidents que es van registrar a Barcelona el dia de la vaga general. El líder de CiU ha reconegut que se sent “avergonyit per les imatges dels violents”, però ha assegurat que “això no representa Catalunya ni la seva societat, que és tremendament tolerant i no està integrada per cafres i vàndals”.

Un govern de CiU, ha dit, “no en deixarà passar ni una: No ens tremolarà el pols ni les cames perquè la policia democràtica pugui actuar de manera que l'ordre quedi restablert i la llibertat de la gent protegida”, ha assegurat, i ha afegit que cap alt càrrec de CiU anirà a manifestar-se quan té la responsabilitat d'ocupar-se de l'ordre públic i de la seguretat.

NO SOM ISLANDESOS

2010-10-04T02:33:00.000-07:00

El ex primer ministro de Islandia será juzgado por no actuar adecuadamente ante el colapso bancario

Francesc-Marc Álvaro | La Vanguardia 04/10/2010 |

Un tribunal especial juzgará por presunta "negligencia" al ex primer ministro de Islandia Geir Haarde. Le acusan de no haber actuado adecuadamente ante el colapso bancario que, a rebufo de la crisis mundial, hundió el país en el otoño del 2008. Las urnas se encargaron de castigar, en abril del 2009, la incompetencia del político conservador al dar la victoria a una coalición de centroizquierda. No obstante, la sociedad islandesa, a través de su Parlamento, quiere ir más allá. La responsabilidad política de Haarde se substanció con la celebración de elecciones pero esto no es suficiente. Otra responsabilidad, de tipo personal, será ahora analizada con detalle por un tribunal, algo insólito en toda Europa. A Haarde le pueden caer hasta dos años de cárcel. A nosotros, que no somos islandeses y no vamos camino de serlo, esta noticia nos deja estupefactos. Y nos provoca algo de envidia.

¿Se imaginan lo que pasaría si nuestro sistema político contemplara la posibilidad de juzgar a los gobernantes por negligencia, incompetencia, ineficacia o dejadez en su labor? Como somos mediterráneos, seguro que una herramienta de este tipo acabaría convertida en bandera del populismo más tóxico y en arma explosiva para intentar acabar con el adversario político a la mínima de cambio. Si Haarde considera, desde la frialdad islandesa, que lo suyo "roza la persecución política", lo que podría pasar en nuestros pagos sería espectacular. Para muestra, tenemos muy a mano los rancios manejos partidistas que han convertido el Tribunal Constitucional en un artefacto cuya sola mención provoca enorme desconfianza, profunda pena y mucha risa.

¿Cuál sería la suerte de Zapatero si fuera islandés? El presidente, que negó la crisis económica de forma reiterada y actuó de acuerdo con su discurso, tiene una responsabilidad personal, no exclusivamente política, en todo lo que nos ocurre. ¿Nació su negligencia del cinismo o de la ignorancia? Poco importa saberlo, lo cierto es que los efectos de su errónea lectura de la realidad han añadido muchas complicaciones a la gestión de la crisis. El margen que tenía Zapatero ante los hechos fue pulverizado, en beneficio de los mensajes de optimismo ficticio de la campaña electoral del 2008.

¿Y cuál sería la suerte de Montilla si fuera islandés? Se habla mucho estos días de Joan Boada, secretario general de Interior, que el día de la huelga general estuvo en la manifestación de Girona en vez de estar en su despacho arrimando el hombro ante la que estaba cayendo. ¿Eso fue negligencia, dejadez o cara? Según su superior, el conseller Saura, Boada actuó bien. Un criterio avalado por el president Montilla, con un espeso silencio. ¿Un presidente de la Generalitat que no puede destituir a nadie, aunque sabe que debiera, es un negligente o una figura de decoración? ¿Qué pasa con la credibilidad de las instituciones cuando un gobernante renuncia a ejercer su autoridad para ganar tiempo? Islandia, tan lejos y tan cerca.

CHARLATANES Y PRINCESAS DEL PUEBLO

2010-09-29T04:08:00.000-07:00

No me extraña que una parte de la sociedad española (de presunta izquierda y de presunta derecha) dedique horas y horas a especular sobre las posibilidades electorales de Belén Esteban

Francesc-Marc Álvaro | La Vanguardia 29/09/2010 |

La gente no está para debates de ideas cuando peligra su empleo y su sueldo, pero sin buenas ideas no hay posibilidad de salir de la crisis. He aquí una de las paradojas más desconcertantes de nuestra época. Pero la gravedad de los problemas a los que nos enfrentamos provoca muchas preguntas, la mayoría sin una respuesta convincente. Entonces, en este vacío de criterios dignos de crédito, surge la charlatanería, que no es más que un sustituto de las opiniones fundadas en un conocimiento cabal y documentado de la realidad. El ejemplo habitual de esta deriva es el político que, para simular un control y una previsión de la que carece, se ve en la necesidad de decir algo de manera urgente sobre este o aquel fenómeno que preocupa a la ciudadanía. Ese algo puede tener una relación más o menos sólida con los hechos, depende del día, de las encuestas y del estado de ánimo.

Antes de continuar, hay que consignar que el político no esta sólo en este circo de tres pistas. Los periodistas y los que sin serlo son llamados por los medios para emitir sus opiniones no estamos libres de pecado. La charlatanería pugna por hacer aparición siempre, incluso cuando creemos que pisamos terreno firme. De ahí que, no pocas veces, lo único serio sea admitir abiertamente que sabemos muy poco o nada de eso sobre lo que se nos solicita una opinión. Así las cosas, esta crisis debería ser una cura de humildad para todos los que tratamos de convertir en palabras lo que está en el ambiente. La velocidad extrema con que abordamos los asuntos de ese presente narrado que llamamos actualidad favorece, aunque no justifica, la frivolidad con que vamos diseccionando debates de una complejidad monumental, con cientos de matices y ramificaciones que tienden a obviarse en beneficio del espectáculo.

Las democracias de las sociedades desarrolladas son sistemas ligados desde su origen a la existencia activa de una opinión pública que recibe y emite mensajes constantemente. La calidad de estos mensajes es el meollo de la cuestión. Si imperan los mensajes distorsionados, falsos o erróneos, una sociedad corre un mayor riesgo de tomar decisiones malas, que tendrán efectos perversos, nocivos, contraproducentes. ¿Por qué ocurre todo esto? El profesor Harry G. Frankfurt, en su esclarecedor librito On bullshit, atribuye la proliferación actual de la charlatanería a la creencia de que no podemos indagar, conocer y estudiar el mundo tal y como es, algo que los posmodernos se encargaron de teorizar hace ya más de treinta años. Ello conduce a una apoteosis de la sinceridad, puesto que –como escribe Frankfurt– la fidelidad a los hechos se ve desplazada por el intento de ser fiel a uno mismo. El "esto es así porque yo lo veo así" nos coloca ante el muro o el abismo. Y el diálogo se hace imposible o deviene una suma de monólogos.

Una dificultad añadida es la petrificación de los grandes malentendidos que arrastramos desde hace décadas. La conversación pública no puede ser inteligente ni eficaz si no hay posibilidad de revisión constante de los argumentos que se dan por sentados. Con su habitual agudeza, el amigo Ferran Sáez ha puesto el dedo en la llaga al subrayar que no puede haber debate de ideas honesto y constructivo si no regresamos con espíritu crítico a los debates que se cerraron en falso el pasado siglo XX. Muchos tabúes que hoy atraviesan nuestra vida pública son hijos, según Sáez, de las imposturas que moldearon esos debates que parecen lejanos y no lo son. Esta tarea imprescindible e higiénica –añado yo– resulta tremendamente ardua porque el mundo de las ideas no está al margen de los intereses de los individuos y de los grupos. Las hegemonías ideológicas implícitas se sustentan precisamente en el bloqueo sistemático a considerar con nueva luz argumentos antiguos. Pero, a veces, el tiro sale por la culata. Varios de los que hoy se lamentan amargamente por el desconcierto de la izquierda europea y local han sido artífices y apóstoles de esa esclerosis que ahora describen en tercera persona.

Un debate de ideas sin ideas es un coladero sensacional. Por eso no me extraña que una parte de la sociedad española (de presunta izquierda y de presunta derecha) dedique horas y horas a especular sobre las posibilidades electorales de Belén Esteban. En ausencia de materiales sólidos, lo gaseoso ocupa el espacio con una facilidad asombrosa. La charlatanería genera charlatanería, así que resulta lógico que, tras la actuación de un Zapatero capaz de afirmar desde Nueva York lo uno y su contrario en menos de 24 horas, surja una princesa del pueblo para que las masas telepensantes (votantes, repito, del PSOE y del PP) sobrelleven la crisis con algo de fantasía. La toxicidad no está en el cuento de la ex esposa de torero convertida en ídolo por los programas del corazón y del hígado, sino en la pérdida de credibilidad del príncipe democrático. Es la demagogia cotidiana de los principales dirigentes lo que, como un mal ejemplo, alienta las otras demagogias catódicas, las que exprimen el share con gusto.

No hay crisis económica que no sea también crisis de ideas. Detrás de todo lo que nos ocurre hay ideas fraudulentas, conceptos de tres al cuarto, charlatanería envuelta en el celofán de los consultores infalibles. Algunos hablan de crisis de valores pero se equivocan, puesto que un valor es algo demasiado genérico. El origen del trompazo está en unas ideas

TOTS AL CASTELL ! ! !

2010-09-24T02:11:00.000-07:00

Com diria l’amic Spieker en els seus articles d’opinió, na Magda, la Sra. Alcaldessa, convida a tots i a totes a gaudir del Castell en el moment de la seva “reversió” al poble de Roses i, com no podria ser d’altra manera, juntament amb els companys i companyes del Grup Municipal de CiU, ens afegim a la iniciativa i animem a tothom que se sumi a la festa, TOTS AL CASTELL!.

El Castell de la Trinitat resumeix la geografia de Roses. Encimbellat sobre la punta Poncella, tancant la badia, és la imatge perfecta per a definir Roses, és la imatge més usada. Mar, muntanya i plana, sota el castell, per sobre, un cel net de boires. Veure sortir el sol per darrere del Castell, és un espectacle, veure sortir la lluna quan fa el ple, és un luxe. Recomano la miranda des del final de l’espigó del port esportiu.

Les obres han estat finançades per diferents ministeris, Foment i Habitatge, i han durat uns quants anys i encara no està acabat, falten algunes de les instal•lacions més elementals, la il•luminació exterior hauria de ser perfecte. Però ja no hi ha temps per a lamentacions, és hora de gaudir i tenim tot el temps del mon per davant.

El diumenge està previst que s’obrin les portes i cal que siguem molts els que pugem. Per a uns serà la primera vegada, per a uns altres, serà la continuació de les “visites d’obra” populars que en els darrers anys s’havien programat per a que el poble pogués seguir l’evolució de la reconstrucció i oferir idees.

En aquest moment, el govern municipal, després de més de tres anys de govern, sembla ser que no saben que fer-hi. Hem sentit fumades que impliquen el millor restaurant del mon i sembla que el volen oferir, gratuïtament, per a fer-hi casaments i, llegeixo, que demanaran opinions a tots i totes. Llàstima del temps perdut, ho podien haver demanat fa temps i ara, ho tindríem tot a punt, però no cal preocupar-se, tenim temps.

I no cal mirar enrere i el temps perdut caldrà recuperar-lo el més aviat possible, un proper govern, diligent i amb projecte, també pel Castell, farà que aquesta peça clau, juntament amb el Far i la resta d’espais marins fins arribar a la platja del Segon Moll es converteixi en un espai d’oci, diürn i nocturn, que s’afegeixi a la resta d’atractius que ens els anys de govern de CiU s’han anat posant en solfa. Des dels passejos i camins de ronda fins als itineraris recuperats a la zona dels dolmens, els camins rurals i tot el patrimoni monumental. Castell, Ciutadella, Falconera i Parc Natural són una molt forta base per a pensar la més intel•ligent i profitosa campanya de promoció turística.

A més, algú ha pensat en plantar vinya tota la falda de fins a baix i, cada any, fer una verema popular i la festa del most i posar botes i tenir el vi de la Santíssima Trinitat?. Aquesta era una de les moltes idees de caire “popular”, una bona idea, crec, també com a eina de promoció turística. Cal posar-se a treballar, ja!.

BUTLLETÍ MUNICIPAL SEPTEMBRE

2010-09-22T10:01:00.000-07:00

QUE NO ENS TORNIN A ENGANYAR...

L’equip de govern Casamitjana continua afirmant que ha reduït la pressió fiscal per la crisi. Que no ens vulguin enganyar! Els que acabeu de pagar la contribució de casa vostra, ja heu vist i patit que això no és veritat. Compareu el que heu pagat durant aquests tres darrers anys i veureu que sempre ha anat a més, molt més.
Per justificar-se, el govern quatripartit afirma que tota la culpa és de CiU perquè durant el seu govern es va fer la revisió cadastral. Que no ens vulguin enganyar! Cadascú ha de ser responsable dels seus actes i les seves decisions i ells ja fa més de tres anys que tenen el govern a les seves mans. La revisió cadastral la va fer el Ministeri d’Economia i Hisenda a través de la Direcció General del Cadastre i, si CiU va fer alguna cosa, va ser endarrerir-la tant com va poder. Tocava fer-la al 1996 -deu anys després de l’anterior- i es va fer el 2004. Volen fer veure com a dolent el que és bo i no s’hi val.

Amb voluntat política es poden congelar els impostos i, per això, nosaltres -i no ens cansarem de dir-ho- ens hi varem comprometre. És ben fàcil d’entendre: si la quota d’un impost es basa en multiplicar una base per un percentatge i, a resultes d’una revisió, la base -el valor de la finca- es puja un 10% cada any, només cal baixar el percentatge un 10% cada any per a que tot quedi igual. Doncs no ho han volgut fer així per que confonen governar bé amb gastar molt i, per això, necessiten els diners.

Però aquest no és el problema: el problema és la dinàmica de voler faltar a la veritat, constantment. Tots oferien en el programa electoral abaixar els impostos però el govern Casamitjana, en això, tampoc compleix i ja n’hi ha prou de donar la culpa de tot el que no els hi va bé als ‘d’abans’. Després de més de tres anys de mirar enrere no és hora ja de que assumeixin responsabilitats veient on ens han portat?.

Però, demanem, que ningú es desanimi, no tot són males notícies. Hem tingut una bona Festa Major i volem felicitar a totes les colles que, amb la seva participació en les barraques, han contribuït a fer-la millor i hem de dir ben clar que la gent de CiU apostem per la seva continuïtat. Que per què ho diem? Doncs per que ja hi ha qui va dient que el nostre grup està en contra de les barraques i és fals. Nosaltres apostem per la seva continuïtat i millora i, si us plau, que no ens tornin a enganyar!.

DESENCALLAR LA ZONA INDUSTRIAL

2010-09-21T09:36:00.000-07:00

Comentaris que el Grup municipal de CiU fa a la nota de premsa del Departament de Propaganda de l’ajuntament de Roses.

L’Ajuntament de Roses dóna per acabades les obres d’urbanització de la zona industrial

Amb la recepció d’aquestes obres culmina el compromís iniciat per l’Ajuntament el mes de desembre de 2007 amb l’objectiu de desencallar la paralització de les obres de la zona industrial. Per aconseguir-ho, es va modificar el projecte d’urbanització inicial amb l’adopció de les prescripcions realitzades l’any 2005 per la Comissió d’Urbanisme de Girona, que catalogava una franja d’aquest polígon com a corredor biològic, mereixedor, per tant, d’una especial protecció.

Comentari
Les obres no estaven “encallades”, simplement l’Incasòl les havia aturat el 2003/2004, a rel de l’entrada en el Govern del primer Tripartit i varen restar aturades fins just l’endemà de la presa de possessió del Govern Casamitjana, motiu?, mai s’ha explicat, excusa?, ajustar la zona de corredor biològic que mai s’ha ajustat..

Cal fer una mica d’història, la zona industrial es va fer a instàncies de l’ajuntament, governant CiU, atès que a Roses no hi havia ni un pam de sòl apte per a ús industrial. Per a superar l’alt nivell d’atur que va provocar la crisi del 1993, el govern municipal va cercar empreses i el primer problema en que es va trobar va ser que el PGOU dels socialistes del 1986, anul•lat i aprovat el 1993, no preveia cap zona industrial.

Vista la situació, es va decidir crear una zona mínima i, per evitar suspicàcies, es va encarregar a l’Incasòl tot el tràmit, compra dels terrenys, redacció del projecte i execució de l’obra. Els tràmits varen començar aproximadament el 1998 i les obres d’urbanització varen començar a mitjans de 2003.

A principis del 2004, una de les primeres decisions del primer govern tripartit de la Generalitat, va ser la de fer aturar les obres i ho varen fer sense que, oficialment, se’ns donés cap raó.

Extraoficialment se’ns va dir que l’origen de la decisió estava en les pressions provinents de persones afins als partits del Govern de la Generalitat de Roses i de la comarca, algunes regidors/regidores de l’oposició al govern municipal de Roses.

Dit això, cal dir que és fals que per a “aconseguir desencallar” la zona industrial calgués adoptar cap mesura imposada per la C.T.U, aquesta ja havia aprovat definitivament la Revisió del Sòl Urbanitzable de Roses, l’any 2005. La prova està en que al cap de pocs dies de que la Sra. Casamitjana prengués possessió de l’alcaldia, el juny del 2007, les obres es varen reprendre amb tota normalitat.

La modificació va passar a catalogar aquesta franja com a sistema de parcs i jardins, posant així punt i final a la problemàtica per la seva protecció, i destinant 63.000 m2 a zones verdes, front als 27.000 m2 del projecte inicial. Per compensar la pèrdua de terreny apte per
a la instal•lació d’activitats que aquesta nova classificació suposava, es van incorporar al projecte noves tipologies industrials amb parcel•les de menor superfície.

Comentari
Això no és cer, els metres quadrats destinats a zona verda són els mateixos ara que el 2005 i el 2007o, dit d’altra manera, la superfície edificable, ara, és la mateixa que el 2003. Es pot veure en els plànols aprovats en els dos POUM, el del 2007 i el del 2010.

Posteriorment, encara han estat necessaris l’aprovació de tres projectes més: per a l’acabament de la urbanització, per a la demolició parcial de diverses edificacions i per a la rehabilitació d’altres. En total, el pressupost d’execució del projecte (incloses modificacions i projectes complementaris) ha estat de 3,4 MEUR.

Comentari
“Posteriorment” no calia fer res més que adaptar-se a les circumstàncies de la crisi, fer solar més petits. Això no hauria passat si no s’haguessin aturat les obres el 2003, s’haguessin acabat i s’hagués comercialitzat abans de l’esclat de la bombolla, avui moltes empreses de Roses tindrien les instal•lacions necessàries per a ser més competitives i haver pogut mantenir més llocs de treball. .

Ara, amb la finalització dels darrers requeriments que l’Ajuntament havia traslladat a l’INCASOL per donar per acabada la urbanització, consistents en l’electrificació de baixa tensió, la substitució dels arbres i les plantes arbustives mortes de les zones verdes i la neteja general de l’obra (calçades, embornals,...), el consistori ha donat el seu vistiplau i ha recepcionat la urbanització.

Comentari
“els darrers requeriments de l’Ajuntament”, no són més que quatre prescripcions tècniques sense cap rellevància.

L’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, s’ha mostrat molt satisfeta pel desenllaç d’aquestes obres. Segons ha dit, “és el resultat d’un procés llarg i feixuc, però finalment hem aconseguit posar fi a un projecte que ja durava des de l’any 2001, i que estava completament paralitzat en el moment de la nostra arribada al govern. El nostre compromís per desencallar la situació s’ha fet avui realitat, i per fi podem oferir als petits industrials i empresaris de Roses i rodalies, un espai amb totes les garanties on ubicar les seves activitats a la nostra població”.

Comentari
És d’una gran hipocresia dir que la zona industrial “estava completament paralitzada”, ja hem explicat el per què.

Pel que fa a la comercialització de les parecel•les, l’Institut Català del Sòl va iniciar la dels solars de la seva propietat el passat mes de febrer, posant a l’abast de l’empresariat interessat 54.000 m2 de sòl industrial a un preu unitari de 175€/m2, segons el preu pactat amb el consistori. Les nou parcel•les d’INCASOL, que oscil•len entre els 2.700 i els 12.000 m2, representen les de major superfície de tot el sector industrial, mentre que l’Ajuntament de Roses disposa d’17.200 m2, distribuïts en 8 parcel•les de 900 m2, una de 1.700 i una altra de 2.300 m2, a més de la parcel•la destinada a Serveis Municipals de Roses (ROSERSA), de 6.000 m2.

Comentari
La venda de solar fa mesos que es va obrir, l’Ajuntament ens poden dir quants solar s’han venut?.

La parcel•la de Rosersa, empresa municipal, es va comprar en l’anterior mandat, i en les reserves de la societat hi figuraven més de 600.000€ destinats a construir la seu de l’empresa.
Preguntem, el projecte per a la construcció de l’equipament està preparat?, quant anys més estarà pagant lloguers, els diners de la “reserva” encara hi són?.

Per al dia que la zona Industrial es pogués fer realitat, l’Ajuntament va avançar un seguit d’inversions com ara portada d’aigua, desaigües i electricitat, demanem saber, això s’ha quantificat a l’hora de rendir comptes o l’Ajuntament ho perdrà?.

Es podria dir quina és la repercussió del preu pagat pels terrenys sobre el preu final dels solars?.

D’aquesta repercussió, es pot desglossar el preu de compra i els “interessos” que si sumen per culpa del temps transcorregut entre els anys 2003 i el 2010?.

Aquest cost, per què l’han d’assumir els compradors?, no se l’haurien d’ “empassar” els qui han provocat tot el retard?.

Proposem que Incasòl i ajuntament construeixin les naus industrials i necessàries i que, seguidament, les ofereixin en lloguer, amb opció de compra, als industrials de Roses que ho desitgin tot incentivant l’operació amb ajuts als que, a més, demostrin la creació de llocs de treball permanent.

PASQUAL MARAGALL APOSTA PER MAS

2010-09-13T22:03:00.000-07:00

Pasqual Maragall apuesta por Artur Mas como nuevo presidente de la Generalitat
"Creo que ganará Artur Mas porque toca", declara el ex president a una revista de Convergència | "Mas es inteligente y preparado, se ha humanizado, sonríe más y eso le va a favorecer"

LA VANGUARDIA 14/09/2010 | Actualizada a las 03:33h | Política
Pasqual Maragall apuesta por Artur Mas como nuevo presidente de la Generalitat. Cree que el candidato de CiU va a ganar, cree que conviene que gane y espera además que lo haga bien. El ex presidente de la Generalitat que propició la alternancia tras 23 años de gobierno de Jordi Pujol encabezando la candidatura del Partit dels Socialistes considera que ya ha llegado el momento de volver a cambiar.

Consciente de la trascendencia del momento político por el que atraviesa Catalunya, Maragall ha querido hacer públicas sus reflexiones y significativamente lo ha hecho a través de una entrevista que concedió a la revista MésCat, un boletín que se distribuye entre militantes y simpatizantes de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Preguntado por la periodista Rosa Maria Mestre qué mensaje le enviaría a Artur Mas, Maragall responde: "Creo que ganará porque toca".

En la entrevista, el ex president viene a admitir que ha cambiado su opinión personal sobre Artur Mas, pero sobre todo que ha sido el propio Mas quien ha cambiado durante los años que se ha visto relegado a la oposición. "Artur Mas, que es un hombre inteligente y preparado, tenía antes un problema de gesto, que se dice. Ahora se ha humanizado (s'ha amorosit, en el original), sabe sonreír más y eso probablemente le va a favorecer".

Pero la apuesta de Maragall por Mas se centra sobre todo en la conveniencia de una nueva alternancia: "La gran ventaja que tiene (Artur Mas) es que ahora toca, porque ya hace mucho tiempo que los otros gobiernan, y espero que lo haga bien".

Maragall no se limita a hablar de las elecciones sino que opina sobre el momento político. A su juicio, la situación creada tras la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut "es absurda". "En Madrid –añade– no se han dado cuenta, pero han conseguido que la oposición entre Catalunya y la España centralista sea aún más imposible de resolver".

Recuerda Maragall: "Yo he sido siempre federalista, de un federalismo diferencial, pero, en fin, no ha habido manera. Cada vez que hemos intentado que se acepte una España plural en la que Catalunya se sienta cómoda, no ha sido posible. Y una de las consecuencias es que la gente ha dicho basta".

El ex presidente de la Generalitat y del Partit dels Socialistes reflexiona también sobre las alternativas que seguir a partir de ahora desde Catalunya y se muestra partidario de alguna reacción de tipo rupturista: "En la historia de Catalunya ha habido dos posiciones extremas –señala–. Una, la de las proclamaciones independentistas. Y la otra. la del tancament de caixes (huelga fiscal).... En este momento no sé si será posible, pero quizá se podría intentar".

En cuanto a la crisis de liderazgos, Maragall considera que "en las épocas de crisis caen las cosas que tienen poca consistencia. Todo es más difícil, pero el que aguanta tiene más valor".

Las reflexiones de Maragall confirman su alejamiento de las tesis del PSC, partido del que renunció a la presidencia y a la militancia hace tres años, pero también deja claro que no se ha convertido al nacionalismo, que " tuvo miedo de que Barcelona se comiera a Catalunya y cuando un país no es capaz de admitir que la ciudad es importante, es como perder al delantero centro".

En julio pasado, un documento del colectivo socialista Nou Cicle, liderado por Raimon Obiols y del que forman parte Antoni Castells y otros dirigentes catalanistas, reivindicó –sin éxito– el regreso de Maragall al partido y la constitución de un grupo parlamentario propio en el Congreso.

MésCat publica la entrevista en la sección De portes enfora, que suele dedicar a personajes ajenos al partido. De las palabras de Maragall se deduce que la conversación con la periodista Rosa Maria Mestres se celebró este verano en el Empordà, donde el ex president tiene su segunda residencia.

SOLUCIONS ENGINYOSES

2010-09-09T22:22:00.000-07:00

Dins dels procés de millora del front de mar de Roses, hi ha una obra, iniciada a finals del darrer mandat, la bondat de la qual està a la vista de tothom. Es tracta de l’adequació de l’accés al port esportiu. Per a millorar el trànsit del tram portuari de l’avinguda de Rodes, calia fer una rotonda sobre la riera de la Quana i, per a que això fos possible, calia fer un nou pont i, en conseqüència arranjar el col•lector d’aigües residuals i, posats a fer, ens varem decidir a obrir el carrer de la Quana, fins vora mar, retallant les finques afectades segons les determinacions de l’antic Pla General.
Com ho varem plantejar?, ben senzill, varem aconseguir un conveni amb la Generalitat pel qual aquesta faria el projecte, executaria el procés expropiador i finançaria l’obra i l’ajuntament, per la seva banda, adquiria el compromís de fer-se càrrec del cost de les expropiacions la part més important de les quals es compensava millorant l’edificabilitat de les finques afectades i l’altra, la indemnització dels únics llogaters existents, es pagava amb diner.
El preu inicial d’aquesta indemnització, a principis del 2007, el Gabinet de Projectes i Expropiacions de Carreteres el va fixar en 25.283,77€. Els propietaris de la immobiliària afectada s’hi varen mostrar contraris i varen presentar recurs, un fet ben normal. Ells volien 276.736,95€.
Al cap de pocs mesos de tenir el procés iniciat, va entrar a governar la Sra. Casamitjana i, amb ella, els seus aliats i amb aquests, tot un seguit d’assumptes o greuges presentats que, amb el temps, han trobat noves i enginyoses solucions.
El preu que s’ha decidit pagar per l’expropiació que avui ens ocupa, aprovat en el ple d’aquest mes d’agost, és il•lustratiu. Només fa un any, el govern municipal, va encarregar una nova taxació a un tècnic de la seva confiança i el preu per a la indemnització, generosament, va pujar a 47.297,67€. Però els afectats varen insistir, no parlaven de 276.000?.
Per sortir del compromís, la Sra. Alcaldessa va enviar al Jurat d’Expropiacions el full d’apreuament de la immobiliària per a que aquest orgue digués la seva però aquest li va retornar fent-li saber que és l’administració expropiant i no el beneficiari, qui ha d’iniciar el tràmit.
A continuació, l’ajuntament, subrogat, en el paper d’administració actuant, va reenviar l’expedient i, finalment, el Jurat d’Expropiacions, es va definir. En base als documents enviats, entre els quals, el full d’apreuament o valoració feta pels beneficiaris, va fixar el preu a pagar en la bonica xifra de 135.716,02€, el triple de la valoració municipal i quatre vegades la de Carreteres de la Generalitat i ... ja som on ells volien arribar. Hom demana 270.000 esperant obtenir-ne 135.000 i, ni un més ni un menys. Objeccions, és de rebut pagar 135.000€ per indemnitzar el cost del trasllat d’una oficina immobiliària?, 109.000€ pels vuit anys del nou lloguer i la resta, 26.000€, pel cost del trasllat, mudances i cost de les targetes de visita incloses?.
La Sra. Casamitjana i el Sr. Donat, administradors generosos dels cabals municipals, ho troben del tot acceptable i, tan frescos!. Corren a pagar. Sense posar-hi cap objecció ni recurs, no fos cas que el Jurat acceptés rebaixar el preu. En que queda la proposta dels tècnics municipals i del Gabinet d’Expropiacions de la Generalitat?.
Les resolucions del jurat d’Expropiacions es basen en una proposta tècnica i aquesta, per a definir els preus, pren com a referència uns barems oficials que en cap cas són determinants. El Jurat, preveient que l’administració expropiant farà les al•legacions pertinents, aprova i comunica el preu “de sortida” tot donant un mes de temps per a que les parts puguin presentar una alternativa ajustada a la pròpia realitat. Doncs bé, enlloc veiem que el taxador municipal comparegui per a defensar el seu criteris ni veiem ho facin els corresponents de la Generalitat i ens sorprèn que no s’hagi presentat recurs. És aquesta una nova i enginyosa manera de solucionar els greuges presentats?.

PUBLICAT AL PERIODIC l’Empordà DE 7 de setembre del 2010

ASSASSINAT D'UN ALCALDE ITALIÀ

2010-09-07T08:22:00.000-07:00

Avui el diari La Vanguardia, fent ressò d’una noticia que publica el diari italià El Corriere della Sera , porta una noticia esgarrifosa.

Es tracta de la mort o l’assassinat d’un alcalde, el síndaco de Pollica, Angelo Vassallo, a mans, molt possiblement, de la Camorra, la màfia de la regió de la Campania.
Pollica, un poble del que fins ara no en tenia noticia.

Llegeixo que era conegut com l’alcalde dels pescadors i que era molt apreciat per la gent del seu poble, no se si ciutat.

Ha mort, més ben dit, l’han mort, lluitant per a defensar en tot moment la legalitat i per a defensar un model de poble que posava ordre al creixement, limitant-lo, per a mantenir el paisatge com a patrimoni comú.

Podem llegir la noticia a la pàgina 6 del diari d'avui que també inclou la declaració del Magistrat Raffaele Marino:

"al meu estimat amic Angelo l'han mort per un no de més . Un no pronunciat davant gent que no accepta una resposta negativa. Un no dit a la cara de la Camorra. No tinc dubtes".

S'oposava a la privatització del port impedint que la concessió anés a parar a mans privades.

Pollica, un poble amb un parc natural, un port esportiu de gestió municipal, que lluita contra l’especulació a l’altra riba del Mare Nostrum . . . molt llunyà, però molt a prop.

I al Corriere della Sera podem llegir:

Ma è tutta l'area del centrosinistra a essere particolarmente colpita dal delitto del sindaco- ambientalista. Per Pier Luigi Bersani, segretario del Pd, Vassallo era «un sindaco onesto e capace che ha saputo lavorare con spirito di servizio per affermare i principi di legalità, valorizzando le risorse migliori del territorio e testimoniando così, con il proprio impegno, la volontà di costruire un futuro diverso per la propria terra»

Al Cel sigui.

OBRES, ESCÀNDOL O JUSTIFICACIÓ

2010-08-25T21:44:00.000-07:00

És sabut que l’obra pública, de forma endèmica i proporcionalment a la seva complexitat, pateix d’uns increments de costos que, analitzats, sempre es justifiquen per l’execució de tot allò que els tècnics redactors han estat incapaços de preveure en els projectes i/o, també, per les millores que, sobre la marxa, encara que degudament justificades, l’ajuntament acorda introduir.
Aquesta realitat, difícil d’entendre, també per a mi, és real i omnipresent. Fins allà on puc arribar, per experiència, puc dir que no és controlable per part dels polítics gestors, tota la responsabilitat recau sobre el quadre tècnic, de direcció i control de l’obra. Són ells els qui, amb els seus informes, avalen les modificacions. La responsabilitat política, molt important, no cal dir-ho, recau en el fet de decidir si s’accepta, o no, la modificació proposada, havent fet, segons el propi criteri, valoració del cost i de l’oportunitat.
Però no tot s’acaba aquí, el procés descrit, normal en totes les administracions, des de l’oposició, es pot utilitzar com a instrument d’atac o de desprestigi del governant de torn. Maquiavèl•licament, hom es pot manifestar escandalitzat per les quantitats pagades “de més” als contractistes. Una oposició, mancada d’escrúpols, pot utilitzar qualsevol modificat per a aixecar el dubte sobre l’honestedat dels polítics, adversaris, del govern. Obviant, és clar, les garanties que el procediment administratiu estableix. Obviant que la bondat els pagaments ve avalada pels tècnics i per la intervenció municipal.
Malauradament, quantes vegades, partits i persones que avui estan en el govern rosinc varen maniobrar, fent comentaris i preguntes capcioses, amb la única finalitat de posar en dubte l’honradesa dels nostres governs?, moltes. Ho varen fer a rel de les obres de la cobertura de la riera dels Ginjolers, de les obres de reurbanització de Santa Margarida, de Mas Fumats, de La Llosa, La Garriga, del Teatre, dels camps de gespa artificial, de la piscina, per totes. Des de l’obra més grossa, el port esportiu, fins la més petita, el darrer bloc de nínxols del cementiri.
Ens ve al cap allò de “el temps ho posa tot al seu lloc” i comprovem que és cert. Veiem com els antics inquisidors, asseguts a la poltrona de l’alcaldia o de la Junta de Govern Local i reconfortats per un bou sou, han deixat de banda la seva facilitat en escandalitzar-se. Ja no són crítics amb cap obra ni qüestionen aquest o aquell constructor, tampoc veuen fantasmes ni compten, una a una, les “varilles” o els metres cúbics de formigó, no. Ara, per a ells, tothom és honest, tècnics, polítics i contractistes de tota mena, també els que alguna vegada varen formar part, com a candidats, en les seves llistes electorals.
L’estil de fer política de CiU és molt diferent. No està, en absolut, en el nostre ànim escandalitzar-nos, ni que sigui maquiavèl•licament, pels, cada vegada més exagerats, modificats d’obra, tampoc anirem tribunals amb qualsevol excusa ni, amagats sota cap pseudònim, farem abús de cap dels fòrums digitals.
Fa prop de quatre anys que treballem per a Roses des de l’oposició. En aquest temps hem après moltes lliçons. Una, que ens ha de servir, fins on la manca de comunicació pot perjudicar els polítics en exercici del govern!. No em refereixo a la manca de comunicació, entenent aquesta com la propaganda o la publicitat que més es practica, la del farem, farem i farem, no. Em refereixo a la comunicació sincera i rigorosa, pedagògica, sobre el com i el per que del que es pensa fer i del que s’ha fet.
Com que no hi ha res més pedagògic que un bon exemple, per ajudar a la transparència del govern i evitar que hi hagi mals entesos, pedagògicament, els hi plantejaré unes preguntes.
Com ens pot justificar, política i tècnicament, que les obres “Reurbanització dels carrers Mimosa i Aristòtil” i “Projecte d’urbanització de la Unitat d’Actuació n. 30 – Mas Buscà” costin, a la butxaca dels contribuents, fins a un 43,79% de més, vull dir, amb quin criteri, vostès, varen aprovar en Junta de Govern Local autoritzar i pagar modificats d’obra que fa que els contractistes hagin de percebre fins a 1.582.777,82€ de més sobre el preu d’adjudicació?. Si, en temps de crisi, el preu de l’obra baixa i, mai, els augments havien estat tan exagerats, com podem considerar “normal” que el poble tinguem que pagar 5.042.639,90€ quan el pressupost era de 3.866.138,30€?.
Per si es dubtés de la innocència del meu qüestionari i per si algú tingués la temptació de respondre amb algun exabrupte, faig un prec, que s’oblidin del “i tu més”, ja cansa.

Article publicat al setmanari l'Empordà el 23 d'agost del 2010

ENHORABONA

2010-08-24T21:56:00.000-07:00

Ahir, 24 d’agost del 2010, finalment, varem poder veure el Castell de la Trinitat il•luminat.

Veure el paisatge de la badia coronat per la immensa obra del Castell dona una personalitat impressionant, de nit, ara, també.

Quan la il•luminació estigui acabada i a l’interior s’hi faci tot allò que hi cal, començant pels serveis sanitaris i acabant amb el museogràfic i l’aprofitament o adaptació per a lloc d’estada, farà entendre els que deien no saber per que serviria la seva importància.

Sembla ser que una important marca d’automòbils europeu ha demanat autorització per a fer un reportatge fotogràfic per il•lustrar la publicitat d’un nou model.

FELICITATS A TOTS!

"Botiguers" ante manteros

2010-08-16T08:32:00.001-07:00

Este conflicto esconde otro mayor, el de la lucha de los estados contra la criminalidad

La Vanguardia, Francesc-Marc Álvaro | 16/08/2010 |

Muchos de los conflictos que atraviesan una sociedad desarrollada comola nuestra no se solucionan, simplemente se contienen. Y raramente se comprenden de manera cabal, sólo se perciben a través de los medios, sobre todo a través de la televisión. Tomemos una historia de nuestros días: los comerciantes de muchas localidades catalanas están hartos de la proliferación del top manta y reclaman a la administración que ponga coto a esta competencia desleal. Los ayuntamientos no tienen un criterio claro y único, lo cual genera mayor desconcierto.

Las reglas de la sociedad del espectáculo, basadas en la omnipotencia de los arquetipos, condenan al comerciante a soportar esta lesión de sus intereses con paciencia y resignadamente. A pesar de ser el gran perjudicado de este conflicto, el botiguer de la esquina ha perdido la batalla de la opinión pública antes de abrir la boca ante las cámaras. En términos de imagen, ante la audiencia, el personaje débil de esta noticia siempre es y será el mantero, que acostumbra a ser un joven extranjero y sin papeles, explotado por alguna mafia dedicada a la distribución de productos de dudosa calidad e ignota procedencia. En la escala que mide el protagonismo en las noticias a partir de la dualidad débil-fuerte, el arquetipo mantero gana por goleada al arquetipo comerciante, del que raramente recordamos las dificultades que tiene para levantar cada día la persiana, mucho más cuando la crisis y la caída del consumo le están castigando duramente.

La televisión nos ofrece imágenes de los manteros huyendo de la policía e imágenes de comerciantes que se quejan amargamente porque se sienten desatendidos. Pero casi nunca vemos a los capos de las redes mafiosas que se dedican a sacar partido de la inmigración en situación más precaria. Resumen: el conflicto comerciante- mantero en realidad esconde otro conflicto mayor, el de la lucha de los estados contra la criminalidad y la economía sumergida. Pero este conflicto es demasiado complejo y, entonces, es mejor volver a la simplificación y al cine mudo que nos muestra un agente corriendo detrás de un mantero o haciendo la vista gorda. Si habláramos de criminalidad global, deberíamos recordar que cuatro de cada diez españoles justifican el fraude fiscal, una tendencia especialmente alta entre empresarios y profesionales liberales.

Demasiado pequeño para que la gran política se ocupe de él y demasiado grande para que la política de proximidad lo resuelva, el fenómeno top manta pone en evidencia los límites de nuestros gobernantes. Mientras Cambrils ha decidido multar con 300 euros a los clientes del top manta, El Vendrell y Calafell han decidido tolerar a los manteros situados fuera del paseo marítimo. Todos piensan que optan por el mal menor. Y todos se limitan a poner parches.

TOP MANTES A LA VANGUARDIA

2010-08-12T01:06:00.001-07:00

La Vanguardia publica la carta i la foto enviada per un lector que tracta el problema de la venda il•legal a Roses.

Aquest és un problema que és present a molts altres municipis de la nostra geografia el que ha provocat de fa temps un seguit declaracions per part de les autoritats que han tingut un ampli ressò en els mitjans de comunicació.

No fa gaires dies, a Roses Digital, un desconegut amic, en Serrallonga, em va preguntar el meu parer sobre el tema i com que aquest avui entra en el debat, a nivell nacional, he cregut convenient reproduir, aquí, la meva resposta.

Salutacions.

LA PLATJA DE LA PUNTA IV

2010-08-10T10:04:00.000-07:00

La platja plena i l'aparcament ple!,

Si ets conscient del que costa guanyar-se la vida, si pateixes per la gent que viu del turisme, si t'estimes Roses, veura-la així, és un goig!.

Per alguns pot ser és sorpresa, per la gent que trepitxa el poble no.

Una platja endreçada, encara que costi alguna cosa, menys que les llums de Nadal, és una riquesa. En Miquel Gotanegra diu que les platges són, per a Roses, com les pistes d'esquí per a la Molina i les pistes les han d'omplir, quan el temps hi obliga, de neu artificial. Nosaltres de sorra transportada. . ., hi pot haver una despesa més justificada?.

I sense sortir de la Punta, per que la Sra. Alcaldessa vol fer desaparèixer la possibilitat de soterrar aquest aparcament?, no veu que és una riquesa per a tota l'economia de Roses?, la multitud d'establiments, comerç, bar, restaurants i hotels de la zona el necessiten, treballadors i empresaris, tots.

Algú pot oferir una alternativa millor?.

L'aparcament soterrat serà la cirereta del proper mandat.

LA PLATJA DE LA PUNTA III

2010-08-10T09:58:00.000-07:00

Per la imatge, exotisme o globalització?.

I algú volia posar d'exemple una platja de ciment de Croàcia?.

A l'altra banda de la platja de la Punta, com es veu en la imatge, es podrien convertir en platja escalonada i en passeig d'estada els espigons de la riera dels Ginjolers?.

No valdria gaire i ho pagaria el Ministerio, el mateix que tant maldecaps porta a Santa Margarida . . ., però el que fa passejos i camins de ronda, quan començaran?.

LA PLATJA DE LA PUNTA II

2010-08-10T09:54:00.001-07:00

La gent s'ordena curosament!

com poden aconseguir unes files tan rectes?.

La gran extensió permet no estar amuntegats i la comoditat és qualitat i en això hem de ser els millors, qualitat contra quantitat.

Observem aquesta vista en un dia de núvols.

LA PLATJA DE LA PUNTA, VAL LA PENA?

2010-08-10T09:46:00.000-07:00

Una imatge val per mil paraules, la platja plena de gent ens demostra la seva utilitat.
Netes i cuidades, les platges són la nostra millor carta de presentació, a través d'elles oferim mostra de la qualitat dels serveis que es poden trobar a Roses.

L'Ajuntament cal que mantingui l'entorn endreçat i els empresaris i els treballadors cal que conin qualitat en les empreses de servei. La col·laboració dels dos sectors, privat i públic, són la garantia de l'exit.

ROSES DIGITAL

2010-08-02T09:57:00.000-07:00

Pels bons amics que seguiu aquest bloc, dir-vos que de tots els articles que hi podeu llegir, després de ser publicats en algun mitjà, en podeu fer un seguiment de la crítica a la que els sotmeten els seguidors del fòrum de Roses Digital, no pas de tots, dels que que comporten un cert grau de “lluita” política més que no pas dels que estan escrits en clau positiva, fent propostes de futur.

Així, sota els articles FENT AMICS, publicat inicialment a Hora Nova i sota el que es titula SOBRE LA DEMANDA DE FRANCESC SINYOL CONTRA JOAN ESTEVE DANÉS, publicat a El Punt, s’ha creat debat prou interessant en canvi, cap dels tres articles publicats més o menys simultàniament el PLA ANTICRISI I, el PLA ANTICRISI II i el PLA ANTICRISI III, publicats a l’Empordà, tenen cap comentari. És veritat que tots tenen un alt grau de lectura que cal agrair però el posicionament i el debat és més fàcil quan inicies entres en un tema polèmic.

Forçosament he de recomanar seguir els “fils” sota els dos primers escrits, recomano la seva lectura, per que és bo saber que hi diuen les diferents persones que s’ho miren des de fora.

A través de Roses Digital, fa temps que tinc un diàleg obert amb en Serrallonga (pseudònim) i, com no, amb el bon amic Spieker. Al primer no el conec i amb en Thomas continuem el debat que ja tenim quan ens veiem personalment. Intervenen altres persones que, des de l’anonimat diuen la seva, alguns amb molt encert i, quasi tots, molt respectuosament. No els anomeno per que me’n descuidaria d’algun.

A tots els hi estic agraït, els comentaris o preguntes que es fan, sovint ratllant, sense traspassar però, el que és admissible o tolerable. Em permeten explicar-me i obrir el pensament en determinades qüestions que no seria ben vist que jo mateix treies a debat per allò del que és políticament correcte. .

A tots ells gràcies i gràcies a tots el fòrum que s’estan creant. Aquesta nova manera de participació ciutadana sempre que es porti pels camins del respecte és una gran eina. Em pregunto si arribarà el moment en que no podrem donar l’abast a tots?, no ho sé però en tots és bo intentar-ho.

FENT AMICS . . .

2010-07-30T04:49:00.000-07:00

La setmana anterior, després de llegir l’entrevista al regidor Manel Escobar que publicava l’Hora Nova de dimarts, el vaig telefonar per a donar-li les gràcies, ho vaig fer agraït per la seva claredat en les respostes i pel coratge de dir allò que pensa. L’entrevista, tot sigui dit, estava molt ben plantejada.
És d’agrair que, encara que una mica tard, hagi tingut la valentia de dir les coses tal com les pensa i com les ha viscut. El seu testimoni te, per a mi, un gran valor. Entenc que, una vegada més, la dita es compleix, el temps ho posa tot al seu lloc.
Vist i llegit el que hi ha, ara resulta que qui ocupa la màxima dignitat local hi és, no per la seva vàlua personal, tampoc per tenir o oferir un programa engrescador, ni per ser una persona “popular”, ni per res, només per que el Sr. Fonolleras, braç executor de la tríada rosinca, volia (encara volen) que, qui subscriu, els deixi de ser un obstacle o un destorb. Varen imposar la seva decisió passant per sobre de la voluntat de tot un poble, com una mena de TC de nivell local.
Es demostra que més que pactes entre partits l’elecció de la figura de l’alcalde va ser la culminació d’un repartiment de poders. Per a uns quedava la redacció de Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, POUM, el poder real, i pels altres una “carrera política” que, per descomptat, els hi oferien molt ben pagada. Ambicions i vanitat.
No podem oblidar que estem parlant de coses molt importants, oresent i passat del dia a dia i de les il•lusions dels ciutadans de Roses. Passats tres anys és hora de fer balanç i ens preguntem, ningú demanarà responsabilitats pels quatre anys que ens han fet perdre?. No estic parlant de reclamar a les persones que han liderat (?) el govern, que també, sinó dels responsables de tot aquest engany. Rescabalaran el poble de les oportunitats i les energies perdudes? i, encara, hi tornaran?.
Tan en política com personalment, no podem deixar de mirar, sovint, enrere, cal aprendre dels errors però el fet de mirar enrere no ens pot distreure del que també és important, avançar i cal que ho fem amb el rumb ben definit, sabent on volem arribar. Fins fa tres anys a Roses hi havia un model de creixement, contrari a l’especulació, que continua essent atractiu, basat en el seny i en el treball constant. Un model de creixement de mirada llunyana i d’amplis horitzons. Qualitat més que quantitat. Avui, com passa a Catalunya i a Espanya, a Roses naveguen sense rumb.
L’atur és el principal problema i te les arrels clavades en la crisi. L’ajuntament ha rebut, en dos anys, de l’Estat, més de cinc milions d’euros, i ens hem de preguntar, quants llocs de treball s’han creat amb aquesta fortuna?. Mirant enrere cal no oblidar que CiU va accedir a l’alcaldia el 1993 amb una forta crisi econòmica i que a Roses la situació estava agreujada per un cert deteriorament de la convivència ciutadana. Sense rendir-nos, entre 1996 i 1998, varem treballar de valent i varem superar moltes dificultats, també els recursos judicials interposats pel PSC., fins a crear, d’una sola tacada, més de tres-cents llocs de treballs dels que encara en perdura més d’un terç, amb només 120.000€. Sense quedar-nos en això, el lideratge polític va portar a salvar la situació havent regenerat Roses en tot allò que significava un millor atractiu turístic capaç de donar alè a la economia i aconseguir un més que satisfactori grau de convivència ciutadana. Avui sense cap reacció efectiva contra la crisi ens trobem, de nou, al principi de la pujada però, com va passar llavores, mantenim la il•lusió per que ens veiem capaços de posar tota l’experiència a treballar.
La bogeria de la bombolla immobiliària s’ha acabat, tothom està cansat del “talante”, dels discursos buits i de les fantasmades i, encara, els qui governen no se’n adonen. S’atribueixen el mèrit de les festes però ni en això hi ha sentit de la responsabilitat. Sense complir les més elementals normes de seguretat, sense transparència i, en algun cas, fent una indecorosa utilització dels sentiments i de la fe. Repeteixo, el temps ho posa tot al seu lloc i , la societat torna a ser conscients de les limitacions que tenim, del que ha costat obtenir-ho i del que ens costarà de mantenir, demana menys improvisacions i més rigor, festa sí però primer el lloc de treball.
Si al Sr. Escobar li vaig agrair el seu discurs, clar i net, també a la resta de persones que pensen que treballar per la comunitat és un acte de generositat, com a persona que ha viscut i viu la política amb tota la intensitat possible, els hi allargo la mà acompanyat per tot el grup de CiU. És encoratjador saber que hi ha relleu, que hi ha persones que encara es poden oferir, noblement, per a fer política, lluny del qui només busca la sortida personal. Ens calen homes i dones, de qualsevol edat i origen, capaços de suportar tot tipus de crítiques, massa sovint injustes o frívoles, enfortits en el convenciment de que treballen per un únic i magnífic objectiu, la millora constant i continuada pel nostre gran poble o la nostra petita ciutat.

Carles Pàramo i Ponsetí
Regidor del Grup municipal de CiU
Roses, a 24 de juliol del 2010, publicat a l’Hora Nova el 30 de juliol del 2010