POLÍTICS SENYORS

En Joan Armangue és un Senyor. Ha plegat de la política per disconformitat amb els nous vents que hi corren. Socialista de primera hora, va voler fer política per que s’ho creia. Va intentar ajudar al progrés de la seva ciutat i ho va aconseguir. Mai a gust de tothom però és indubtable que ho va aconseguir, la seva obra de govern queda.
Dels polítics esperem que tinguin, en major o menor grau, un seguit de virtuts, simpatia, eficàcia i eficiència, do de paraula, etc.. Totes estan bé, però hi ha dues virtuts que els hi són inexcusables, honestedat i lleialtat. M’agrada poder afirmar que en Joan Armangué ha estat un polític honest i lleial, amb la seva gent i amb ell mateix i sap greu abandoni l’escena en uns moments en que la coherència sembla estar en vies d’extinció.
Durant molt temps, entre alcaldes i regidors, han predominat persones que hi eren presents com a servidors de la política, ara, cada vegada més, els substitueixen persones que es serveixen de la política. Coherència, cap ni una, governar és l’únic que compta. Governar amb qui sigui per tocar poder i accedir a les seves prebendes, legals, només faltaria, com ara els magnífics sous que es posen.
No estic en contra de la sociovergència pel fet de no creure que sigui possible una entesa entre convergents i socialistes, no. Però és que crec que la gent, quan va a votar, espera coherència. En cada àmbit d’elecció, del local fins al europeu, hi ha d’haver una alternativa i solen ser dos els grups que polaritzen els desitjos o les ideologies dels votants. No s’entén que els dos partits antagonistes llargament enfrontats per la defensa de models de ciutat diferents i sovint contradictoris s’apleguin en el govern. Quin programa segueixen?, es pregunta la gent i quina és la ideologia?, per posar-se d’acord, qui ha fet més renúncies?. Aquesta incoherència porta al desencís.
Llevat de casos extrems, per l’Estat, és impensable un govern compartit entre PSOE i PP, per a Catalunya igual amb PSC i CiU. Per contra, aquesta coherència, es trenca molt sovint en la formació de molts consistoris el que porta a que la ciutadania arribi a la conclusió més simple i lògica, la ideologia és impostada i el programa pur tràmit. Una i altre són com una màscara per anar a les eleccions.
Davant de l’espectacle del repartiment del poder, molts ciutadans imaginen, sovint molt encertadament, que, abans de començar la campanya, els joves lleons es posen d’acord en el paper que jugarà cada ú. Vagin com vagin les eleccions, el més votat, alcalde o alcaldessa, i la resta, tots, a governar. Juguen a guanyar. L’escarni és total quan veus que, en cinc minuts s’han fet compatibles els programes mes antagònics i, a sobre, ens diuen que s’apleguen impel•lits pel sentit de la responsabilitat.
Per governar no cal una majoria absoluta, és lògic que qui ha de ser elegit per a la presidència de l’ajuntament busqui la comoditat d’aquest tipus de majoria però un govern en minoria, si tots els electes són coherents, és possible. La força guanyadora pot formar govern, sol o amb qui tingui el programa més afí al segon partit correspon liderar l’oposició. La lleialtat vers la ciutat ha de permetre que es deixi governar, donant suport en tot allò que sigui coherent i vetant tot allò que sigui incompatible amb el pensament exposat a la campanya. Actuar d’aquesta forma és ser responsable. La democràcia te els seus equilibris i els ciutadans entenen més de legitimitats que de legalitats. Quan la incoherència puja al poder es trenca la confiança i es va, de cap, a la desafecció i hem de dir que, renunciat a la comoditat, l’alcalde Vila ha fet una gran aportació a la dignitat de la política. L’alcalde de Figueres va pel bon camí no així l’alcaldessa de Roses que manté en el govern qui fa perdre la dignitat a tot el consistori amb pràctiques tan abominables com són l’assetjament i l’abús d’autoritat.

Publicat al periòdic Hora Nova, en data d'avui.