Un amic em demana que li doni alguna raó per anar a votar el proper dia 28 i he de confessar que, vist la quantitat de incoherències en que cauen la majoria dels candidats i vist que la majoria ens parlen com si el nivell mig dels ciutadans estigues per sota de la normalitat, se’m fa difícil atendre la petició.
Com pot el Sr. Montilla, encara President de la Generalitat, renegar del tripartit, que la sostingut durant quatre anys?. Renegant d’ERC i d’ICV pretén que els ciutadans passem tota la responsabilitat del desgovern de les dues legislatures, 2003-2006-2010 a aquestes formacions?. Com es pot presentar com una home eficient i responsable si ells és el principal còmplice de tot allò que ha portat el descrèdit a Catalunya?.
Com pot el Sr. Montilla acusar a CiU d’estar predisposada a pactar amb el PP, un acte diabòlic segons ell, quan els socialistes governen al País Basc (i a un munt d’ajuntament, algun ben proper) gràcies, precisament, al PP?.
No és un insult a la intel•ligència sentir, en el mateix míting i amb pocs minuts de diferència, acusar CiU de buscar un govern amb ERC, uns “maleïts independentistes”, com si això fos un altre disbarat quan ell va ser l’artífex del primer tripartit, qui va depurar el President Maragall, convertit en boc expiatori del fracàs, i va acabar per instal•lar-se en la poltrona amb el seu suport?.
Igual d’insultants són les afirmacions de la Sànchez Camacho qui presenta com una amenaça la “deriva” nacionalista de CiU. Ella, enfilada en el poltre del nacionalisme més ranci i agressiu que només pensa en Catalunya com a “ase del cops” sense dubtar en assetjar qualsevol iniciativa pensant en els rèdits que aquesta actitud pot reportar en el marc electoral espanyol. Ens acusa de buscar ERC quan ella actua al ritme de Ciutadans i de la Plataforma de l’Anglada.
Uns i altres sí són la pinça contra els catalans als que pretenen governar. Uns i altres estan en el govern del País Basc i de Navarra gaudint d’un Concert Econòmic que neguen pels catalans. PSOE i PP no pensen en Catalunya, es fan servir de Catalunya.
I ERC, que hi pinta parlant dels andalusos que prou pena tenen amb els mals governs que, de generacions, els tenen sotmesos a la injustícia?. ERC no hauria de demanar perdó per set anys de tripartits que el propi Montilla com havia fet anteriorment el Conseller Ernest Maragall, qualifiquen d’artefactes inútils?.
Cap esperança ni cap il•lusió es pot trobar en aquets partits, ho sento. I com que és a mi que, bon amic, em demanes resposta no t’estranyarà que et digui que cal anar a votar i que cal fer-ho per l’Artur Mas.
L’he conegut com a Conseller de PTOP i també d’Economia. L’he vist treballar i hi he tingut llargues converses. Puc dir que és una persona franca, sobre tot, i molt preparada. D’ell recordaré sempre quan, a rel duna visita a la Conselleria, va agafar el telèfon i va ordenar accelerar la tramitació per l’adjudicació de l’obra de cobertura de la riera Ginjolers. Eficàcia i eficiència, l’obra va començar al cap de tres o quatre setmanes. El compromís i l’eficàcia són virtuts que acompanyen l’Artur Mas i això és el que, avui, més ens convé.
L’atzucac en el que ens trobem, com a país, és greu. El debat dretes esquerres està sobrepassat i en aquesta nova tessitura el que és primordial és superar una crisi que, veient i oint les noticies que arriben sobre l’economia d’Irlanda i les conseqüències que se’n poden derivar per a Portugal i Espanya, encara es pot agreujar tot.
A Catalunya ens cal un govern qui, basat en l’autoritat que dona una majoria clara, encari el futur parlant clar, superant l’actual estat de demagògia en el que ens han immers els governs Zapatero i Montilla. Ens cal un President i un govern capaços d’aconseguir que els més de set milions de catalans i catalanes retrobin la confiança basada en la seguretat que dona saber el diagnòstic cert del problema i que es surti de la paràlisi veient com es prenen les mesures adients per a salvar les empreses generadores de llocs de treball i, encara, que se’n faciliti la creació de noves. Cal una política que retorni l’austeritat, el rigor i la racionalitat a totes les administracions, començant per la de la Generalitat i acabant a l’ajuntament.
Els grans vaixells a vela, els clàssics galions, portaven una gran àncora anomenada “esperança”, la tenien preparada per a ser llançada al mar cas pèrdua de la governabilitat de la nau. Quan ja s’estava sota la tempesta, deixar-la caure, o no, era una decisió important atès que, sent irrecuperable i de gran valor, suposava sotmetre al capità a un judici per a determinar si la decisió havia estat un acte de covardia o de responsabilitat.
Davant la convocatòria de les eleccions tots hem d’administrar la nostra papereta, el nostre dret a vot, com si aquest fos una ancora i, per a mi, aquesta nostra “esperança” avui es diu Artur Mas i sí, cal confiar en ell però cal que ho fem donant-li la força dels nostres vots. Ara cal un acte d’implicació i responsabilitat, no estem en un mar de bonança, estem en plena tempesta.
Per responsabilitat, cal anar a votar i, fent confiança en l’Artur Mas, no seria just demanar-li que ens tregui del temporal sense donar-li la força que això requereix i la força només li vindrà de tenir un recolzament majoritari.
veure debat a Roses Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada