L’Eloi Borràs, continua navegant

Per descriure la personalitat de l’Eloi no se m’acut res més que recordar de tot allò del que se sentia més orgullós, de ser català, de Roses i de pertànyer a la família de ca l’Alacantí, pescadors i republicans, lluitadors per la llibertat.

Del temps de les penúries de la post guerra, explicava, amb satisfacció, que la barca que patronejava el seu pare, en arribar a terra, deixava una caixa de peix a disposició dels necessitats del poble que s’acostaven a la subhasta a buscar quelcom per a menjar.

I si se’m demanés ensenyar una imatge entranyable, buscaria  aquella foto en la que se’l veu, a principis dels 80, camí de Menorca, confeccionant, amb destresa de sastre, l’estelada que, amb orgull, va hissar al pal del Gínjol. 

  

L’Eloi tenia la capacitat d’estimar de manera generosa tot allò que el voltava, per sobre de tot la família, més que marit era devot de la Paquita i més que pare i avi vivia per la Nuri, l’Enric i la Mireia, i les seves parelles i els seus nets.

Sense preveure-ho, per matrimoni, es va convertir en l’impressor de referència l’Empordà, a Can Montserrat. L’Eloi se’n sortia i molt bé de tot allò que es proposava i no només professionalment. A Figueres saben molt del seu bon fer i la seva implicació en les diferents entitats cíviques, socials, esportives en las que es va integrar.  

Mai es va desvincular, però, ni de Roses, ni del mar. Pertanyia a una generació que no va tenir opció per a elegir professió. Tot i veure’s obliigat a viure i treballar fora de Roses sempre el vam tenir entre nosaltres.

Hauria triat treballar en el mar, segur, pescador, mariner o  navegant, sempre en el mar i a pesar de no haver-ho aconseguit n’era un expert. En sabia molt del mar i el defensava amb passió com a espai de generositat. Vaig aprendre molt veient-lo discutir a l’entorn de la necessitat d’un port esportiu, amb els pescadors, per fer-los entendre que la pesca i el turisme nàutic són  complementaris. Mes home de mar que altra cosa, els sabia parlar amb el seu llenguatge. Sabia alçar la veu al nivell de les altres veus, sense arronsar-se però sense tancar cap porta. Eren discussions de pescador. Desfogats, acabàvem tan o més amics que quan havíem començat ... i va guanyar.

Fa uns anys, el poble el va distingir amb la Dracma de Roses, ben merescudament. Juntament amb altres enamorats del mar i per a substituir un obsolet i elitista Club de Mar va fundar el Grup d’Esports Nàutics de Roses, de la forma més rosinca possible, unint uns club tan poc elitistes com el dels submarinistes i el dels  windsurfistes acompanyats d’uns pocs aficionats a la vela. Un club de clubs que va presidir durant més de 25 anys i ho va fer sense tenir res a oferir als socis. Sense cap instal·lació però amb gran il·lusió i capacitat de lideratge. Amb la seva empenta, va aconseguir que centenars de socis, carregats de bona voluntat, obrissin Roses al mar, organitzant amb èxit grans esdeveniments de tots nivells, fins i tot mundial. L’empenta del GEN encara continua.

L’Eloi forma part de l’orgull de ser rosinc, els que l’hem voltat en la seva extensa vida al servei del poble ho hem fet enganxats per la seva bonhomia i facilitat per a convertir en amics tots aquells que l’hem acompanyat en els seus projectes.

En el seu dia em va animar a assumir l’opció a l’alcaldia, no era home de partit però les seves aportacions a la política local han estat i són importants. Empresari assenyat, rosinc enamorat, sense cap interès privat, va ser per a tots nosaltres un dels millors consellers i, arribats aquí, se’m fan presents, dues altres persones que porto en el cor i que, com ell, varen patir la lluita per a portar Roses pel camí del progrés i del seny; l’amic Toni Llobet, també fill de caleros, l’enginyer que va redactar i dirigir el projecte de cobertura de la riera dels Ginjolers i en Mario Font, rosinc de cap a peus, encara que nascut a Banyoles, un altre pilar en la tasca de fer possible que avui Roses visqui oberta al mar.  

Tres homes de mar que la vida va deixar en terra, tres amics de l’ànima que avui naveguen plegats en la mar dels nostres sentiments.

Carles Pàramo i Ponsetí

Roses, 4 de maig del 2014