HONRADESA

Abans, quan els joves feien el servei militar, la “mili”, al final del període els llicenciaven amb un document en el qual se’ls hi qualificava el seu grau d’“esperit militar”. Hi havia la nota corresponent al concepte “valor”. Els de la meva generació, com que, Gràcies a Déu, mai ens va caldre entrar en combat, la nota comuna era: “valor, se le supone”.

Indubtablement, de tothom, homes i dones, en totes les facetes de la vida, quan ens referim a la seva honradesa, ho hem de fer donant per descomptat que en són posseïdors, no ja que “se’ls hi suposa”. En democràcia, fins no es demostri el contrari, tothom és honrat.

Però vet aquí que hi ha una faceta de la vida democràtica en la que algunes persones es senten cridades a exercir de veu del poble i a gestionar i administrar el present tot preparar el futur, el que se’n diu governar. És l’equivalent al fet d’entrar en combat pels militars.

Els que han entrat en combat saben el que costa mantenir la coherència i el rigor en la presa de decisions, la lluita constant fins aconseguir que la maquinaria administrativa rutlli amb la suficient velocitat que reclamen els ciutadans però sense l’oblit de les més elementals normes de control que garanteixin l’objectivitat en la presa de decisions o la transparència en aquelles que comporten petits i grans moviments econòmics, no solsament dineraris.

Enfrontar-se a les reclamacions sindicals dels funcionaris, a la celeritat en les obres que els usuaris demanden, a la vigilància constant sobre la despesa supèrflua o no necessària, mantenir-se ferm tot i saber que la millor decisió urbanística pot no ser ben rebuda per part de determinades persones, properes o no, i tantes altres coses, posen els governants constantment a prova.

Òbviament, hi ha moltes persones que administren recursos i prenen decisions que afecten a empreses i administracions que no són seves. A aquestes persones la vida els fa “entrar en combat” i la immensa majoria demostren que són honrades. Professionals, metges, arquitectes, mestres, funcionaris, encarregats d’obra, directors de banca o pescadors, i no parlem dels jutges que són posats a prova constantment. La norma és que tots, dia rere dia, fan palesa de la seva honradesa. Als periodistes també se’ls posa especialment i constantment a prova.

Viure la política és viure en permanent combat i ser honrat te un preu, el de guanyar-se enemics, i no tots en són per una nimietat, n’hi ha de molt poderosos, sobre tot aquells que et consideren un obstacle en la seva carrera cap a l’èxit total, econòmic, es clar, o els que es mouen per l’enveja. Uns i altres saben que la venjança passa precisament per fer passar el “combatent honrat” per allò que és l’únic que li pot fer mal, acusar-lo de manca d’honradesa quan la única recompensa que aquest espera és el reconeixement de la seva integritat.

Tornem al referent militar, és el mateix que li podria passar al combatent guerrer, no l’heroi excepcional, al simple combatent que ha complert amb la seva consciència i la seva solidaritat vers els companys i ha sobreviscut els mil combats i les més dures proves, el que al final, algú, envejós de la seva situació o per amagar el propi dèficit, l’acusa de covard. Hi ha pel•lícules memorables com ara “Senders de Glòria” o “Les Quatre Plomes” que són exemple de la versió més èpica de l’honradesa.

Vivim moltes turbulències i sabem que la humanitat és imperfecte però cal ser conscients de que el camí cap a la superació del mal moment que vivim també passar per ser escrupolosament honrats vers els honrats.

Publicat a El Punt del dia 7 de juliol del 2010