VIURE AMB POR

Conxita Ribas a La Veu, setembre 2010

Ningú volia parlar. La televisió era allà demanant que algú expliqués els motius de la protesta, però ningú volia parlar públicament. Tenien por. Por de que els posessin a la llista negra. Vaig acabar parlant jo, encara que no em tocava, i vaig dir el que sabia, segons m’acabaven d’explicar. Els responsables municipals es varen enfadar molt amb mi, tot i que no n’era la meva intenció i em cuido sempre molt de no entrar en el terreny personal ni atacar directament ningú.
Llavors em vaig adonar que en aquesta suposada democràcia, la gent té més por que mai a parlar, a dir el que saben i el que pensen. Por de significar-se perquè temen que se’ls pugui represaliar . Por de no ser políticament correctes. Por de tot, molta més por que abans, quan encara no hi havia democràcia. Vaig créixer en un temps i en un poble en que res ens suggeria la por. Als anys quaranta i cinquanta, fa menys d’un segle, les cases del poble no es tancaven amb clau. Entravem tranquil•lament a qualsevol casa girant la maneta de la porta, mentre cridàvem “A Maria, Què hi ha algú?. Avui ens tanquem, ens blindem, i, de vegades, ens posem reixes a les finestres. Ens empresonem per sentir-nos segurs.
Vaig créixer en un món de privilegi on em sentia segura i lliure, on no tenia cap sensació de perill. Malgrat que, deien, vivíem en una dictadura, no tenia por de parlar, ni de pensar, ni d’actuar. Recordo que varem organitzar accions contra projectes diversos (ports esportius, cap Norfeu etc.) sense cap problema. Fèiem recollides de firmes i tothom signava. Avui et trobes amb persones que tenen por de signar unes al•legacions.
Ara, vivim en un temps on la gent té por de tot: de parlar, de significar-se, de comprometre’s, de perdre la feina. Por dels delinqüents, dels immigrants, de la crisi , de no poder pagar la hipoteca, de no agradar i, fins i tot, tenen por de pensar el que pensen. Un munt de pors.
Crec que ens han enganyat quan diuen que vivim millor que abans, que la democràcia ens ha fet més lliures, que els ciutadans podem parlar i participar en la vida pública sense patir cap conseqüència. Els partits ens han partit, ens han dividit. Si qüestiones una actuació d’esquerres no és perquè sigui qüestionable és perquè ets de dretes. I viceversa. Exercir la crítica cada vegada és més difícil, perquè, encara que no l’esmentis, segur que el polític responsable de torn es sentirà al•al•ludit i s’enfadarà molt. Sovint recordo amb enyorança al que va ser alcalde de Barcelona, Socias Humbert que, tot just prendre possessió del càrrec, ens va cridar als funcionaris del gabinet de premsa i ens va dir: “Em criticaran, em diran de tot. No passa res, no contesteu. Sóc un home públic, i això va amb el càrrec.” Em vaig treure el barret... o la gorra. Aquests és l’esperit d’un servidor públic. Aquest hauria de ser l’esperit de tots els que ocupen càrrecs públics. Però, de totes les pors actuals, la que més em preocupa és la por de pensar, en especial de pensar diferent. Hom té que ser políticament correcte, d’acord amb el que marquen els medis de comunicació. A Catalunya, hom té que ser catalanista, progressista, independentista i d’esquerres. A Espanya es un xic diferent però igual de gilipolles, (paraula poc correcte). Fins i tot la dreta acomplexada vol semblar, de vegades d’esquerres. La por a la diferència ha canviat. Abans ser diferent volia dir ser homosexual, ara, ser diferent és ser crític, lliure i qüestionar-se les veritats oficials. La dictadura del políticament correcte constitueix una veritable autocensura, una mena de sida social que ens limita i ens treu defenses. Encara que, per ser justos, darrerament hi ha alguns periodistes que comencen ha estar tips de tanta correcció. Els mitjans de comunicació ens dicten subtilment el que hem de pensar. Siguin de dretes o d’esquerres responen sempre a un patró preestablert.
Dretes i esquerres saben que un ciutadà atemorit és sempre més manejable. Dretes i esquerres miren sempre al passat perquè tenen por del futur, perquè no saben com resoldre els reptes del avui ni del demà. Aquell dia 17 de juny, mentre buscava algú que parlés per TV em vaig preguntar: Per què la gent té por? Per què si vivim en democràcia?. La resposta em va arribar quan vaig rebre, sense esmentar-me però deixant clar que es referien a mi, un seguit de desqualificacions públiques. Llavors em vaig alegrar d’haver donat la cara jo, que en definitiva tenia menys a perdre que aquell jovent necessitat de feina. Ens hauríem de negar a viure amb por, a ser súbdits que paguen impostos i voten, sense posar res en tela de judici. Cal atrevir-se a parlar pels mitjans, costi el que costi i s’enfadi el que s’enfadi. Cal atrevir-se a viure sense por . . .