FENT HISTÒRIA, LA PLATJA DE LA PUNTA ( I )

Abans d’expressar la meva opinió sobre la pèrdua de la platja de la Punta, em permeto oferir la meva modesta i personal visió dels antecedents.
A principis del segle XX, es varen fer les obres dels dos molls que conformen el port de Roses, el d’escullera o segon moll i el moll comercial, on avui hi ha la llotja del peix. També a principis de segle es va començar a fer el que avui coneixem com avinguda de Rhode, per evitar que el trànsit que provocà el nou port passés pel carrer de Davant. Aquesta obra va allunyar el mar tapant, amb escullera i asfalt, la riba natural, terra i pedres, en el tram de va de la plaça de Catalunya fins riera Ginjolers, l’obra va continuar en el tram fins davant de Can Risech. Als anys cinquanta, es va tornar a allunyar el mar fent dues noves plataformes sobre el mar, en el segon acant de cobrir la riba natural i incorporant la plataforma on hi havia la llotja del peix. Es va ocupar el mar i es va tapar, amb l’asfalt la platja de la Punta. L’objectiu dels nous espais guanyats al mar era fer uns estenedors de xarxes però passat un temps, quan va aparèixer el niló les plataformes varen perdre la utilitat pels pescadors i es varen convertir en aparcament sense haver estat mai condicionats, fa uns anys varem aconseguir reservar un espai per a vianants, una mena de passeig de mar.
A finals dels 60, un projecte de port esportiu, promogut pel Club de Mar de Roses i ubicat entre el port pesquer i la plataforma de l’antiga llotja del peix, va comportar un fort debat públic. Estàvem en les darreries del franquisme. De tot plegat en va sortir una posició negativa majoritària encapçalada per l’ajuntament de l’època. A continuació el mateix ajuntament va presentar un projecte que canviava la ubicació però que més que doblava la quantitat de metres quadrats que es prenien al mar. Un macro aparcament i un macro port esportiu pretenien ocupar varies hectàrees de mar davant el front dels casc de la Vila. Aquesta nova proposta va mobilitzar el poble i, aquesta vegada, contra el propi ajuntament. La caiguda del franquisme va facilitar la suspensió del projecte tot i que va quedar a l’aire una divisió entre partidaris i contraris a la construcció del port esportiu de Roses.
Ja amb “democràcia”, es va reobrir el debat. El nou ajuntament, partidari de la construcció del port, va demanar o encarregar un informe a l’enginyer Suárez Bores per determinar quina era la millor ubicació estudiada, lògicament, el que s’anomenava la “dinàmica del litoral”. Aquest estudi es va complementar amb un altre, de la Universitat de Grenoble. Els estudis incloïen la simulació de les corrents que dominen dins el Golf de Roses, el transport de sorra que s’hi dona i la incidència de les infraestructures existents a l’època, les bocanes d’Empuriabrava, de Santa Margarida i el port de Roses.
La interpretació que es feia dels estudis, a grans trets, venia a dir que per assegurar les platges calia un seguit d’obres importants, varis espigons que s’endinsaven dins el mar, una a la riera de la Quana, dos més coincidents amb els que hi ha a la riera Ginjolers i un altra que es situava a l’alçada de la Ciutadella, davant l’hotel la Terraza. Això servia per a fer tres grans “cales” artificials que impedien que hi entres el temporal de llevant però que, a la vista de la majoria del poble, significava trencar l’atractiu de la gran badia que fins ara ens defineix. El port esportiu el proposaven, amb un disseny diferent, al mateix lloc on el varem acabar de construir el 2004.
Dels estudis i del debat en varen sortir moltes conclusions que encara són vigents. Unes provinents dels tècnics i les altres fruit de l’experiència de la gent que ha viscut el poble al llarg dels anys. El Ministerio “de Costes” va seguir el procés i va fer importants aportacions tècniques. Va quedar clar que les corrents predominants al Golf van en sentit sud – nord, de l’Escala fins a Roses, circularment, movent l’arena. Queda clar, a simple vista. que la sorra queda retinguda pel primer espigó que es troba, Empuriabrava i pel segon, Santa Margarida, fins que el poc que queda arriba davant del casc de la Vila.. En aquest sentit, es pot comprovar com la platja d’Empuriabrava ja fa anys es va triplicar d’amplada, la de la Rovina es va doblar i les platges de Roses es varen quedar sense sorra.
La narració és potser massa llarga i cal una segona part. Amb el permís del director, la continuaré pels qui hi tinguin interès intentant arribar a una conclusió, la que comparteixo amb la gent de CiU. Gràcies per tot.

Article publicat al periòdic l’Empordà dimarts passat.